És a dir

TED, un extraordinari web de pensament crític que serveix per construir

2012-01-09T12:31:00.007+01:00

Li dec moltes coses a una professora d’anglès de Los Angeles (Phoebe Osborne) que vaig tenir, per haver après molt amb ella, però no li podré agrair prou haver-me descobert aquesta sensacional pàgina de coneixement. Es diu TED (Technology, Entertainment, Design).
Es tracta d’un contenidor amb centenars de conferències d’experts, de gent que vol compartir amb una xerrada d’un quart d’hora una experiència, una vivència, un punt de vista, incitar a una petita revolució, despertar la curiositat, etc.
És en anglès, però quasi tots els vídeos tenen traducció, en català i castellà. Encara més, a la dreta, es pot visualitzar els texts en tots els idiomes.
Vull compartir aquest web amb tots vosaltres i demanar disculpes per no haver-ho fet abans. És, simplement, extraordinari, una delícia. Us hi enganxareu.
Us deixo un tast, d’un reconegut educador, el britànic Ken Robinson, que parla de la creativitat dels nois i els problemes que aquesta pateix a l’escola.
Si hi trobeu de més interessant, compartiu-los. Van la pena que aquesta eina rodi pel tots els indrets.
Hauríem de copiar aquest model. Nosaltres també tenim molta gent que pot aportar-nos grans coses i grans idees, especialment en aquest moment en què és necessari més que mai que les idees s’exposin.
Quatre anys més tard:

Teresa Carles, un vegetarià refinat al carrer Jovellanos (Barcelona)

2012-01-09T12:16:00.000+01:00

Ens han amenaçat sovint que els vegetarians són espais de gent militant i, sobretot, radicals a on sembla que t’hagis de convertir a una religió si goses posar els peus en un d’aquests locals.
La veritat és que són llocs més que interessants per assaborir una altra manera d’entendre la cuina. Jo freqüentava un que feia cantonada Roger de Flor i Diagonal, quan EFE estava a Provença. Es menjava de conya.
Ara hem descobert aquest Teresa Carles que es troba al carrer Jovellanos, el primer que baixa des de Pelai a Tallers, venint de Plaça Catalunya.
Bé, potser per ser cap de setmana, el preu va picar una mica massa, diria. Però el resultat final va ser una gran experiència. El local, primer, és d’una categoria que ratlla el deu. El servei, al mateix nivell, i la pau i tranquil•litat que es respirava, igual. Dels plats, una grata impressió i un bona experiència, i per ser en un espai allunyat de l’estètica ja demodé dels vegetarians. Molt recomanable.

Gambes o llagostins a la sal

2012-01-07T15:35:00.000+01:00

Un dia t’expliquen que per fer unes gambes o llagostins no cal llençar els calers amb l’oli, i tot el que significa cuinar amb ell: esquitxa, fa olor, tot ho pringa...
Un dia et diuen que si poses una base de sal gruixuda (per molta que llencis sempre serà més barat que l’oli) en una paella fonda i a sobre deixes les gambes o els llagostins. Es fan de conya i conserven més el seu gust.
I un dia ho proves de fer. Dit i fet.

Edifici, excavadora, sireneta, bicing i espigó de la Barceloneta

2012-01-07T15:25:00.002+01:00

L’home que volia aixecar una muntanya a la platja de Barcelona

2012-01-07T15:25:00.001+01:00

La fauna de Barcelona té un punt d’atractiu superior al costat del mar. Aquest home va estar prop de quatre hores per aixecar aquesta petita muntanya davant de l’Hotel Vela (W). Es va fer fosc, vam recollir-nos i continuava portant galledes plenes de sorra mullada de la vora de la platja. La llençava a sobre, la trepitjava per fer-la compacta i continuava un procés el final del qual desconec. Una activitat com una altra el dia de Reis a Barcelona.

Un altre que va muntar el seu circ, un xic més elaborat: un temple. L’any passat hi havia un que el venia com una aproximació a la Sagrada Família. Aquest ha estat més modest i només l’ha titulat Barceloca. No va fer massa caixa, o bé recollia de tant el tant el botí.

Gent a la vora del mar, en la platja de la Barceloneta. Tot esperar que una ona agafés embranzida i aixequés els surfers que esperaven pacientment el moment a l'aigua. A la platja, molts d’altres esperaven capturar el moment amb una bona foto, mentre el sol començava a recollir-se darrera de la muntanya de Montjuïc.

Restaurant Mamarosa Beach, sota l'Hotel Vela: de bo a força bo.

2012-01-07T15:25:00.000+01:00

El dia de Reis vaig viure una gran experiència degut a una situació única: no treballava, no dinava a casa ni a la de cap familiar. Vam agafar la moto i vam buscar un restaurant al costat de la platja, aprofitant el dia assolellat, la bona temperatura (19 graus) i que la crisi ha moderat aquells deliris d’anys anteriors a on amics i companys m’explicaven que havien de reservar taula un mes abans o bé llençar-se a una aventura que els podia deixar fora al carrer hores i hores esperant que es buidés una taula.
Bé, doncs sembla que les coses s’han moderat, excepte els preus, però tot arribarà. Oi i tant!
A sota de l’Hotel Vela (W) han muntat uns xiringuitos de bon veure. Fa temps que els tenim presa la matrícula i va ser ahir que els vam tastar. La meitat estan tancats. No sé si perquè l’aposta és més de cara a l’estiu. Ho desconec. La veritat es que molts estaven tancats; preocupant. Dos, de la cadena Tragaluz, estaven a vessar. A la resta, inclos un cafè, es podia entrar sense cap problema.
Vam apostar pel Mamarosa Beach, un restaurant italià mig pizzeria força confortable i amb una proposta més que acceptable. Confirmo: els plats estan de la mort. I les pizzes tenien molt bona pinta. És el restaurant del fons, l’últim.

L'avió de Playmobil del Pol

2012-01-07T15:24:00.001+01:00

Es comencen a fer grans i ja no esperen innocentment sorpreses. Saben el que volen. Proven i demanen, i alguna cosa els acaba caient. El Pol va apostar per l’avió de Playmobil. El millor, però, la construcció de l’artefacte. El seu pare i jo vam fer un bon treball d’equip per muntar les peces. Després, el nen va fer-lo volar, sense cap esperit amagat de convertir-se un dia en pilot d’avions, com em va confessar.

Des del nou espigó. Barcelona a banda i banda

2012-01-07T15:24:00.000+01:00

Davant la platja de la Barceloneta apareix un nou espigó. Pretén impedir la desaparició de la platja cada cop que hi ha marinada. Els surfers estan molestos perquè desapareixeran les ones. Però aquest no és l'únic inconvenient: els dics que estan submergits a més de frenar les onades i, esperem, que eviti l'erosió, potser provocaran una minsa mobilitat de l'aigua. Això, diuent els experts, farà que pugi la temperatura de l'aigua. Potser els residus...
El cas és que l'espigó, amb els dics per sota, pren forma. Les pales empenyen pedres i sorra cap el mar per fer-lo consistent.
Des del nou estigó, mirant Barcelona a banda i banda, apareixen dues postals en una tarda de Reis.

El Tió de Nadal, Pare Noël, el Reis d’Orient... unes festes en què no t’escapes de fer regals

2012-01-05T17:50:00.002+01:00

No sóc molt de tradicions ni de creences, per tant, el Nadal no m’ha estat dient moltes coses els darrers anys. Només m’evoca una infància, en què aquests dies eren màgics. I ja està. No entro en massa valoracions religioses ni de consumisme. M’agradava, em va deixar d’agradar i des de no fa pas gaire em torna a agradar el Nadal. Però, sobretot, m’agrada la festivitat de Reis. Sí, tot el que envolta als Reis m’emociona. Potser perquè ho recordo com una experiència sensacional.
Abans feies la carta dels Reis, l’enviaves plena de desigs i el dia 6 tenies el que tenies. I ja estava la festa. A casa hem estat dels Reis d’Orient.
Poc a poc, en la meva família es va incorporar la màgia del Pare Noël, però sense massa força, amb els seus regals i posteriorment amb l’arribada dels petits, va entrar el Tió de Nadal. En tots ells, amb certa distància observava com l’arribada del Nadal comportava per a algunes famílies un petit daltabaix degut a què el regal era el que manava en les festes.
En fi, cadascú a casa seva la governa com creu més convenient, però és interessant observar algunes experiències. El que està clar és que les criatures voldrien el Nadal tot l’any, perquè per als futurs consumidors, els regals, merescuts o immerescuts, són un manà del que ja no es poden desempallegar. Primer, són objectes passius a l’espera del que caurà, però ràpidament es converteixen en petits monstres que saben com fer-s’ho per tenir el que volen, a qualsevol preu. El Nadal, per a ells i els seus pares, ha perdut tota la puresa i innocència, si és que aquests poden ser valors positius, pel dia de Reis i la nit anterior. Salten d’un estadi a on la ingenuïtat era el valor més preuat per endinsar-se en el món adult de creure que saben el que volen i ho demanen.
En fi, a casa, seguirem apostant pels Reis i amb el Tió de Nadal reparteixen dolços, com mana la tradició.

Els carruatges dels Reis esperant al carrer Camèlies, davant del Parc de les Aigües, abans de començar el petit recorregut pel barri del Guinardó i Can Baró.

Arribada dels Reis d'Orient al barri del Guinardó (Mare de Déu de Montserrat cantonada França).

Parada de dolços a la Granvia de Barcelona.

Gran Cerdo, un vi de la Rioja per protestar contra els banquers que tenen agafats els diners

2012-01-05T17:50:00.001+01:00

Ens ha caigut a taula un vi que té un nom suggestiu: Gran Cerdo. És el nom que un jove viticultor de La Rioja ha posar al seu jove vi, producte de l’ajust dels seus amics i dels seus estalvis, després que els banquers no hi confiessin, en el seu projecte i, en conseqüència, li neguessin finançament.
Una història gens inusual en aquests dies.
El vi, normalet. Però amb la idea ha fet caixa, crec.

Cor culé

2012-01-05T17:50:00.000+01:00

El gran regal dels Reis d’Orient.

Una mica de Japó, un restaurant sense sushi

2012-01-05T17:12:00.000+01:00

Quan entres en el restaurant Una mica de Japó, a l’esquerra de l’Eixample, ràpidament perceps que allò no té res a veure amb els japonesos que inunden Barcelona. Yok, el noi japonès que atén les taules, et rep amb una una gran amabilitat i amb un perfecte català, cultivat des de be petit. Treballa en el negoci de la mare, qui ha volgut donar-li un toc més genuí al restaurant i apartar-se de la tradicional carta dels japos amb el sushi i aquestes coses.
És un racó petitó, amb poques taules, però un espai que es fa respirable. Molta calma a dins. La cuina és casolana, com si la nostra mare hagués muntat un petit restaurant a Brooklyn amb el savoir faire de quan estava a casa. Què més es pot demanar? Doncs que ho tasteu, especialment unes empanadilles que van com a entrant.

La nit de cap d’any va començar amb raïm sense pinyols, l’ampolla de cava sense obrir-se i amb discussió de “carrillón” o “carillón”

2012-01-05T16:56:00.000+01:00

Si estigués afectat molt per la superstició crec que aquest 2012 no hauria de pintar gens bé. Serà el que hagi de ser, però no pel que va passar la nit de cap d’any: el primer cop en decennis que no li trec la pell al raïm, perquè aquest cop venia sense pinyol. Petitó i dolç, això ja no és el que era.
Acabada la dotzena campanades, tocava obrir una ampolla de cava i brindar, perquè s’ha de brindar. És un moment de subidón en el qual tens ganes que l’any entrant sigui bo, molt bo, per a tu, pels teus i per a tothom. Crec que és l’instant de l’any en què em sento més solidari i pletóric: vull que tothom, sense excepcions, sigui feliç.
Bé, si la felicitat va ser directament proporcional a la força amb que es fa desprendre el suro del cava, anem servits aquest any. Ampolla esbravada i el tap que no sortia de cap de les maneres. En fi, molta sort.
Per altra part, sóc un gran fan de TV3 i també de les seves campanades, però ja comento a estar una mica tip d’aquest posada en escena amb l’imitador de torn, etc. L’any passat ja en vaig tenir prou i aquest any he fet el salt. Si, com abans; a TVE. Era una aposta arriscada, perquè allà hi eren la insuportable Anne Igartiburu i el cansino còmic José Mota.
És ben cert que el noi, amb el qual vaig coincidir a la mili (al CIR de Saragossa), i on va ell va conèixer a la que fins no fa gaire va ser la seva parella còmica, s’arrencava cada dos per tres i la noia com que volia posar el to seriós. Al final, un encert; em van agradar tots dos. Ella, potser perquè estava d’un atractiu pujat de to, cosa que fins la nit de cap d’any no li havia vist, i perquè li donava un toc de serenor i control a la cosa, i ell perquè malgrat pallassejar massa, va saber estar al seu lloc la majoria dels temps. Molt bé tots dos.
Malgrat tot, vam encetar a casa un debat, no massa encès ni interessant, quan en Mota es va referir al carrillón i ella al poc deia carilló. La veritat és que tota la vida havia pensat que aquella bola que baixa abans dels quarts per tal que comenci el compte enrere de les dotze campanades es deia carrillón, però l’Anne només que es referia a ell com a carilló, amb una erra. Ell, potser afectat pel mateix que jo, alternava els dos conceptes potser per la por que, davant tanta contundència de la noia, estigués ficant la pota.
Bé, mirats alguns diccionaris, el concepte carrillón no surt per enlloc, ni en un que vaig heretar del meu pare quan era nen, de l’Editorial Ramon Sopena, del 1942.
Carillón, m. Juego de campanas, tubos o planchas de acero que funcionan por medio de un aparato cualquiera.

Solidaridad o vanidad

2011-12-31T17:21:00.000+01:00

Ha pasado cerca de mí esta tarde un calendario de unas mamis de buen ver medio desnudas. He pensado que quizá querían matar el gusanillo que de jóvenes aún arrastran por no haber salido alguna vez en la portada del Interviú o del sensacional y ya desaparecido Lib. No, se trataba de un calendario solidario. Entre pensar que era una truño o una obra de cierto interés, cuando te ponen por delante la etiqueta solidario te desmontan. No se puede ir en contra de la solidaridad. En estos días, solidaridad es un valor que no se cuestiona. Hagas lo que hagas, si dices que es en nombre de la solidaridad, tiene un valor. Ah!, valor, valores, otro concepto: digo, repito, insisto, en que tengo valores y como que parece que soy más de todo, verdad?
La gente de bien, para expulsarse de encima los demonios y el estigma de que son unos ratas, se montan una una fiesta al año para recaudar cuatro duros para fines benéficos. A esto también se le llama solidaridad. Lo haces, lo pregonas y te sientes como en el cielo, dichoso, un tío íntegro. Nadie te va, no, ya nadie te puede pedir que rindas cuentas por no compartir lo que tienes con los más necesitados.
A ver, esto suena a una rajada desproporcionada y quizá alguien me afee este post el último día del año. No lo escribo con ira ni resentimiento, y menos aún me mofo de los muchos esfuerzos que hace gente anónima ayudando a los que necesitan que les echen una mano. Quizá aquí estriba la diferencia: hacer cosas para que alguien te vea que lo haces. Sí, la discreción cada vez más resulta un valor a la baja.
Yo no tengo nada en contra de esas mamis de buen ver por echarse encima una sábana medio transparente, ladearse o contornearse entregándose a una luz tenue mientras muestran su lado más sensual. Al contrario, hasta resulta estimulante. Pero no me vendas la moto solidaria, por favor. ¿Cuántos calendarios vas a tener que vender para amortizar la inversión y a quién vas a entregar el dinero, y con qué finalidad? No es banal lo que digo.
Yo he participado en unos gestos solidarios junto a colegas y amigos de la prensa deportiva. Y estoy orgullos de haberlo hecho. Hace dos años que ya no participo. En una reunión hace un par de años mientras se ajustaba la logística, en la cual casi no participo, al contrario de amigos míos que se dejan la piel, hice una propuesta que no fue tenida en cuenta, posiblemente porque ni me escucharon; la solidaridad ha de tener un retorno. Sí, un retorno para los que se solidarizan. ¿De qué sirve que yo forme parte de un engranaje de recogida de dinero o de generación de dinero, si al final no sé qué destino se hace del mismo? Ojo, que no pongo en duda a ninguno de mis amigos o colegas; digo que cuando el dinero va a parar al destinatario, ¿qué pasa? Es tan difícil exigir una pequeña explicación en la que se detalle que 100.000 o 50.000 o 1.000 euros se han invertido exactamente para realizar X función, o para integrarse en un paquete de ayudas para tal o Pascual?
La solidaridad está mal entendida, en general. A muchos, nos representa una losa, porque nos hemos inventado la excusa de que ya pagamos impuestos y que de ellos el estado debería repartirlos haciendo justicia. ¿A qué me vienen ahora a tocar las pelotas y pedir que me rasque el bolsillo? En cambio, cuando nos solidarizamos parece que nuestro gesto llega sólo a eso, al gesto, como dándonos ya por satisfechos y liberados de cuantas cargas morales nos pesen con los más favorecidos.
No, la solidaridad también debe de tener una responsabilidad en forma de retorno por parte de los que reciben las ayudas y deben de rendir cuentas, con un único objetivo: dar valor al esfuerzo de brindar desinteresadamente una ayuda económica. Estos 50.000 euros han servido para comprar 80.000 vacunas para prevenir lo que sea, y durante los meses de enero y marzo se han aplicado a 80.000 niños del país Y, cuyos resultados a corto plazo se esperan que sean R. Ves, tu dinero ahora sí que tiene sentido.
Lo otro, posiblemente también, pero a veces puede que sólo sirva para cubrir la cuota de vanidad para que vayas piando a los cuatro vientos que tú eres solidario.
Perdón si alguien se molesta. No es mi intención.

Rosell i Rajoy, idénticas formas de hacer campaña electoral: con la mayoría bajo el brazo, la mentira por bandera

2011-12-31T17:12:00.000+01:00

Gente indignada con el PP por la subida de impuestos y el palo que nos van a meter por el aumento del IRPF. Gente buscando en Youtube declaraciones que contradicen la puesta en escena de los ejecutores peperos. Pueblo indignado.
Cuando se pierde el sentido del ridículo, te han entrenado para que no te espantes ante las reacciones de la masa porque el tiempo todo lo cura o lo tapa, por muchos Youtube, artículos de opinión en contra, etc., como que todo te resbala. Pues si a ellos les resbala…
No es la primera vez que algo parecido nos ha sucedido, aunque, vamos, ya nos está bien lo que nos pasa; no somos un país serio, no somos gente seria. Y cuando uno no es serio, que le tomen el pelo es lo mínimo que tiene merecido.
Recuerdo cuando el presidente del Barcelona, Sandro Rosell, operaba en la campaña electoral sabedor de una mayoría absoluta. Se comportó como un verdadero pasota, protegido por discursos y gestualidades que lo cobijaban ante cualquier ataque. No debió rendir cuentas a nadie ni se vio forzado a hablar de su programa. Lo que tenía que hacer, lo haría sin oposición sin que nadie le rechistase cuando fuese presidente. Así, el barcelonismo no pudo debatir sobre asuntos de cierto interés, pongamos por caso el patrocinador de la camiseta, negocio que ya estuvo en marcha antes de la precampaña, como así se le escapó a un futuro directivo en una entrevista, la cual no salió a la luz para evitar un problema.
De CiU, algo parecido con su silencio sepulcral antes de presentar los últimos presupuestos, no fuese que dando demasiada información el personal le penalizase en las generales.
Y en estas, las generales, un PP que se sabía ganador con mayoría absoluta no hizo más que consumir los minutos basura, igual que en un partido de baloncesto cuando en el cuarto periodo uno de los dos equipos ya gana de cincuenta de ventaja.
Que nadie se lleve ahora las manos a la cabeza. Esto es lo que hay. Los políticos ya no sólo no aceptan preguntas de los periodistas, sino que tampoco admiten que se hable de las cosas que interesan a los ciudadanos. Los consejeros, muchas veces periodistas, les previenen de que eso de la democracia como que ya está muy demodé.
Claro, la gente ve cosas por televisión. Les han educado, o se han autoconvencido de que viento la tele ya entienden el mundo, la realidad, todo, Y no, casi todo está manipulado. Pero si la gente quiere seguir creyendo que ahí está la verdad, nada se puede hacer. Así nos va.

Besalú, ciutats que han quedat invisibles

2011-12-29T12:05:00.001+01:00

En els pobles transitats hi ha qui fa negoci i qui està tip de soroll i concentració de vehicles. Quan era petit i pujàvem a Ribes de Freser, una de les aturades quasi obligades era Aiguafreda, un lloc al qual sempre li he tingut posat l’ull per un dia tenir una caseta, però per viure-hi. Ara ja faig tard.
Aiguafreda no està en el punt mig entre Barcelona i Ribes, però hi havia molts restaurants a on la gent feia l’aturada, i uns érem nosaltres. Anys després, l’autovia de l’Ametlla, que s’iniciava des de Granollers fins La Garriga es va allargar fins a Centelles. Amb dos carrils per banda i sortejant els semàfors de tots els pobles per a on travessava l’antiga N-152, ens vam estalviar Aiguafreda, El Figaró i tants i tants revolts i línies contínues insuportables d'un sol carril darrera de camions. També, però, ens vam oblidar d’aturar-nos a Aiguafreda. I com nosaltres, potser miler i milers de persones més.
Fa uns caps de setmana vaig estar a la bonica vila de Besalú. Fa anys, de camí cap a Olot, vaig descobrir que estaven fent una mega obra, amb un pont davant Castellfollit de la Roca que s’endinsava dins la muntanya. En una visita a Argelaguer, concretament a Mas Espuella, a on vaig lamentar per què no havia descobert abans la sopa de carbassa, em vaig adonar que l’obra de la carretera era faraònica, especialment perquè en aquesta vila la nova traçada passava per sota.
Aquesta nova carrera ja té nom i és l’autovia A-26, de doble carril i que està entre nosaltres per escorçar-nos el que abans era un viatge força llarg. Amb l’A-26, moltes viles s’han expulsat de sobre milers de vehicles, els seus sorolls i contaminació, però també hi ha la part negativa del negoci: han esdevingut invisibles per a milers de persones.
Fa uns caps de setmana no era normal veure Besalú tan buida, amb un mercat davant l’església despoblat, sense cap problema per tenir taula en els seus restaurants, inclós el espectacular Pont Vell. Manté la seva bellesa, però és com si li manqués una mica ànima. Potser molts veïns ho deuen celebrar. No tots.

Fa un any vam quedar atrapats a Londres per una nevadeta

2011-12-29T12:04:00.003+01:00

Vaig haver d’escoltar: “i què collons se t’ha perdut a Londres?”. Quan tens planificat un viatge, el que menys consideres és si una tempesta d’aigua o de neu et pot fer la guitza, com tampoc fas plans per si l’avió cau. Doncs a Londres vaig anar perquè em va sortir de la minga.
Londres és una gran ciutat. Gran, perquè és meravellosa amb tots els seus inconvenients, que són molts.
El que no vam entendre és com amb quatre dits de neu, després d’una nevada de no més de una hora i mitja, la gran city es va col•lapsar fins a extrems sorprenents. Carrers impracticables, aeroports inutilitzats, mobilitats molt reduïda, etc. Coses que passen també lluny de Barcelona.
Vam trobar un Bed & Breakfast sensacional (The New Inn) just al costat d’un dels grans indrets de Londres: Regent’s Park, i també quasi a tocar del lloc mític d'Abbey Rd. Tot anava rodat, malgrat la rasca, quan de sobte va caure una nevada que va ser colpidora, no tant pel que es veia, ja que per la tarda en el centre de la ciutat el trànsit era fluït i no hi havia problemes per desplaçar-se, sinó pel que es veia a la tele: els aeroports estaven tancats i les expectatives d’obrir-se eren de quatre a set dies si no tornava a nevar. Com?

Dos dies després vam fer les maletes i cap a Heathrow, a on vam descobrir la veritable tragèdia: les terminals estaven petades de gent i no deixaven entrar a més persones. Gent gran i nens a la intempèrie, amb un fred que feia mal, encara que més ràbia feia el que es podia veure. Com a bon llatí, vaig trobar la forma d’entrar dins la terminal i no fer una cua al carrer que no tenia cap sentit, especialment per la manca d’informació, en alguns cops servida de forma críptica i que empenyia la gent a marxar fora de l’aeroport i trucar a les companyies per demanar informació. Quines coses demanaven!
Dins de la terminal, fent cues enganyoses, és a dir, darrera de centenars de persones i a no saps si és la correcta perquè cadascú té una visió particular dels fets, finalment, després d’hores i hores cremades sense sentit, gent de British Airways ens va donar un bono d’hotel per pernoctar a Londres però havíem de tornar a l’endemà per provar sort en un aeroport a on no sortia cap aparell.

L’endemà va ser igual de tràgic, ja que sent aproximadament el dia 21 de desembre ens donaven sortida de Londres pel 27 o 28. Flipant. Vam tornar a Londres a fer una segona pernoctació, aquest cop pagat per nosaltres, al Bed & Breakfast d’inici. Lloc encantador, molt recomanat, idíl•lic, amb un entorn agraciat i amb una gent molt atenta.
Va ser la darrera nit, perquè l’endemà vam marcar-nos com a objectiu pujar a un avió al preu que fos. I vam aconseguir-ho, en un avió a quarts de vuit del vespre a on hi havia prop d’una vintena de seients buits.

Ara d’això ja fa un any, però la ràbia per tanta incompetència i incomprensió patida no s’ha esborrat.

Coses de la crisi: encara dóna per fer una escapada a sopar en un restaurant amb estrella Michelin (Mas Pau)

2011-12-29T12:04:00.002+01:00

En un municipi proper a Figueres, com es Avinyonet de Puigventós, hi ha un hotel anomenat Mas Pau, que pretén també passar per ser una casa rural. De fet, la masia és del segle XVI. Els dos conceptes s’accepten.
A més a més, té un restaurant que posa la pell de gallina: per la seva decoració, el seu caliu, per l’estrella Michelin que llueix i pel nivell del que arriba a taula.
La crisi empeny els hotelers a proposar ofertes per omplir, i de vegades per tenir-hi gent. No podia ser d’una altra forma que allà ens hi haguéssim acostat.
Com d’altres escapadetes de cap de setmana, aquest s’ho va valdre.
L’endemà, cap a Besalú i dinar a Ripoll.

L'alba des del Guinardó en un dia d'hivern no massa fred

2011-12-29T12:04:00.001+01:00

L’alba, nom molt bonic de noia, és l’inici del dia. És aquell instant en què la llum entra en el nostre petit món per l’est i dóna claror a l'horitzó, just abans que el sol comenci a remuntar pel mar i es deixa veure.
Aquest instant, des de casa, és un goig.

Parlant del futur del periodisme i dels somnis trencats. Aquest és un bon curt: “El periodista & El Camarero”

2011-12-26T13:02:00.001+01:00

Per a tots els somiadors, els amics i companys que aquest any han perdut la feina exercint de periodista i, en certa manera, una mica la il•lusió per la seva vocació, amb la qual van arribar a sentir-se quasi plens fent el que més els agradava.
Per a ells, aquest curtmetratge que és pura poesia, del que està passant en aquest sector, però amb un petit missatge d'esperança.

Brunch al Picnic (C/ Comerç): Per fi els famosos Tomates verdes fritos a taula

2011-12-23T19:11:00.000+01:00

Tomates Verdes Fritos es una pel•lícula sensacional de començament dels noranta que haig de tornar a veure. Mentre la trobo, he descobert aquest exquisit plat al restaurant Picnic, a on hem anat a fer un brunch, aquesta mariconada del tipus que ni és un dinar ni un esmorzar, és un mix. Doncs d’això es tracta al Picnic, de fer un brunch un dia assolellat a Barcelona, aquest hivern que no colla el fred però que agrada recollir-se en un local com aquest Picnic, al carrer Comerç, en el Born.
El Born de Barcelona és un lloc màgic, un espai ple de racons, de bars, restaurants, tendes i a on es respira una calma que et fa que desconnectis de la ciutat. És una destinació obligada.

Però el Born no sempre ha estat un lloc d’atracció per a mi. Fa molts anys, quan la gent jove feia el servei militar, hi havia tres llocs a Barcelona que aterraven: un era al Portal de l’Àngel, a la plaça de Carles Pi i Sunyer, un altre era al carrer Comerç i el tercer era la caserna del Bruc. Per aquells que van ser destinats a Barcelona a fer la mili, de ben segur que va haver d’altres llocs.
El primer, perquè era a on recollies la destinació. I havia un sorteig i hi anaves allà, amb el cul tancat per la por que t’enviessin a l’Àfrica. Efectivament, no hi havia Twitter, ni Facebook, ni Internet ni correu electrònic, ni el 3/24 ho feia en directe. Un sorteig militar, sense llums ni taquífrags.
El segon, al carrer Comerç, a on ara es troba el Museu de la xocolata, la recordo com una comandància militar però no sé ben bé què hi vaig anar a fer allà; potser presentar la documentació per sol•licitar una pròrroga per estudis. Sí, deu ser això.
I la tercera, a Pedralbes, amb la destinació ja marcada i a punt de deixar casa teva, al Bruc a recollir el petate, amb el qual pocs dies després havies d’anar a l’estació de França a reunir-te amb milers de persones desconegudes, totes elles a punt de pujar en els famosos borregueros, cap a la mili.

(Museu de la xocolata, antiga comandància militar)

Per tal que alguns guanyin, hi ha qui ho ha de perdre tot a la Loteria, i a la vida

2011-12-23T18:00:00.000+01:00

Potser quatre-cents euros, o més... o una mica menys. Tant és, el cas és que ni un reial de tornada. No passava des de feia força anys. Això que surti el 8 en la grossa de la rifa de Nadal o que el 4 tingui tant de protagonisme, com ha estat en el cas del segon premi, ha penalitzat força, perquè són números que junt amb el zero mai contemplo en un sorteig. No m’agraden.
Aquest any, després de l’estavellada de campionat, toca recollida unes setmanes sense vicis per recuperar l’ànim, perquè ha estat una desplomada en tota regla.
Comences a agafar d’aquí, d’allà, no tens un no per a ningú i zasca, la mà a la cartera i ha desaparegut tota la pasta. Tampoc veig jop refer-me en El Niño.
Suposo que l’any que pugui superar la frustració de veure passar el segon premi per davant de la cara, la rifa deixarà de tenir tant d'interès.
Fa molts anys, de petit, a la Salle Congrés es jugava un número com cada any per finançar el futbol, i puc garantir que estava repartit de veritat pel barri d’adopció. Va tocar el número de la parròquia de Pius X, el segon premi de Nadal. La cara que se’ns va quedar a tots encara dura. Pocs anys després, la grossa va caure al mercat del Congrés o en el de Virrei. En fi, que no havia de ser llavors, i només tocava ensumar-los a curta distància.

Luci té un problema: una competència que creu que li pot fer trontollar el negoci

2011-12-23T12:04:00.000+01:00

Luci és la noia de la pastisseria al costat de casa, a dues illes de la plaça Sanllehy. Fa unes coques farcides de xocolata i cabell d’àngel excel•lents, igual que els pastissos de les dates assenyalades.
Fa unes setmanes a on hi era una oficina de la desapareguda CAM, han obert un matxambrat de pastisseria, cafeteria i forn. I, és clar, Luci es puja per les parets perquè li ataca l'angoixa.
Com a bon cop de màrqueting, es reivindica com la pastissera del barri i amb tradició, i que allà a on és el local, és a on es fa el producte. Cert, el nou local matxambrat de vegades té mancança de gènere i l’ha de sol•licitar per telèfon.
El cas és que la pastisseria és a on és i el nou local, a Mare de Déu de Montserrat cantonada Praga, es troba en un lloc també molt transitat, força visible i a on cada dia és pler de gent.
I a mi que em sap greu per la Luci, però penso que tots dos poden conviure.

Camions pintats: El Patatero, de les patates Lays

2011-12-23T11:51:00.000+01:00

A qui no li agradaria que Banksy es presentés davant de casa seva i li fes un graffiti? No estaria gens malament, malgrat que darrerament li desapareixen de les parets les seves obres, quasi a la velocitat que les taca.

Però una cosa és que el gran Banksy es planti a casa teva i et deixi una obra d’art a cost zero i una d’altra de molt diferent és que un desgraciat amb un rotulador et faci una desgràcia en la teva propietat. És el cas del camió de patates Lays que hi ha al costat de casa, a on un dia es va trobar al frontal la pintada: Patatero. Sí, té el seu punt graciós, però si ens hem de riure del veí.

Fa anys que hi ha qui passa a l’acció i directament contracta graffiteros, passa per caixa i els encarregua treballs, a l’espera que unes pintades com aquestes que presenta la Carpinteria Poblenou comptin amb un mínim de comprensió.

Es van tancant paradetes

2011-12-23T11:24:00.000+01:00

(Darrera safata del diari ADN, el qual ha tret avui el darrer exemplar abans de tancar la publicació)

Reinventar-se! Aquest és l’eslògan en temps de crisi periodística. I com es fa això?
Potser va sent hora que obrim el ulls d’una vegada i deixem d’enganyar-nos: els mitjans de comunicació subvencionats no tenen futur, perquè utilitzant un terme bursàtil, la seva volatilitat, especialment en una davallada, els posa en la primera posició per sacrificar despeses. I de subvencions n'hi una grapat.
Catalunya, i per extensió també Espanya, és un escenari de diaris, però amb pocs lectors, els quals cada cop més es van fent grans, i la camada que puja poc o gens els agrada llegir, especialment diaris, mancança que es porta arrossegant fa dècades (això ja es destacava quan jo era petit; amb 10 anys, cada dimecres o dijous, em comprava el 4-2-4).
Els mitjans de comunicació a casa nostra estan inflats en comparació a l’audiència reial que hi ha, no la potencial, que no està gens malament amb uns 40 milions de possibles lectors. És plausible que hi hagi iniciatives i gent amb moltes ganes de fer-se un forat en aquest sector, però al final tot acaba en el mateix punt: problemes de finançament i, especialment, manca de lectors.Per tant, desinterès en l'audiència.
Sembla que no hi ha res a fer. Llegim els que llegim i comprem els que comprem.
I amb nosaltres haurà de funcionar això, fins que no ens acabem cansant de comprar cada dia un diari com a mínim.

(Les safates dels diaris Què! i 20 Minutos encara es mantenen. Aguantaran el 2012?)

(Programa L'H en joc, de la Televisió de l'Hospitalet, presentat per Jordi Mèlich, a la dreta, que dimecres es va acomiadar de l'audència, després que l'Ajuntament hagi decidit tancar la televisió, encara que manté la ràdio)

Un 2011molt fumut pels mitjans; millor, una dècada. O el camí cap un final

2011-12-23T11:00:00.000+01:00

(la darrera pàgina publicada de l'ADN en el seu web)

La meva empresa ha tornat a tancar amb pèrdues. En d’altres anys, i d’això en fa tant, la cosa no hagués estat tan tràgica. Ara sí. EFE té pèrdues i la nostra nòmina comença a tremolar, i nosaltres al costat. Mentre hi ha empreses i treballadors que fan esforços abaixant-se el sou, a nosaltres aquest gest ja ens va tocar fer-lo fa uns quants anys. I tot afegit a una congelació salarial que deu ser rècord en el nostre sector. En els darrers deu a quinze anys pocs cops ha hagut una pujada; per mantenir llocs de treball, per la crisi, per qualsevol excusa de mal pagador.
Ara, 4’8 milions d’euros més de pèrdues que farà que aquest 2012 comenci amb unes expectatives gens engrescadores, mentre veiem passar els cadàvers que anunciava la crisi que es produirien aviat.
Avui l’ADN es suma al tancament de fa un temps que va patir un altre gratuït, el diari Metro. No entraré en valoracions respecte de la premsa gratuïta, però sens dubte dels quatre que competien en el mateix sector, l'ADN era el de més qualitat de tots ells.

(Quiosc al carrer Sardenya, tancat fa anys per jubilació del seu amo, qui no troba ningú que compri el traspàs. Abans, a la plaça Sanllehy, en obres per la línia 9 del metro de Barcelona)

Ara ja només queden dos d’ells en circulació: 20 Minutos i el Què! No m’apostaria ni un euro pel seu futur. Hi haurà menys pel pastís per repartir la publicitat, però la tragèdia és que aquesta també s’ha aprimat de tal forma que ha fet inviable el rendiment d'un diari només amb els ingressos publicitaris i, si a més a més, no factura per les vendes, el futur es presenta força magre.
Recordo que quan vaig ser un cert temps al Què! de Barcelona el 2005-06, l’aparició de l’ADN va suposar una nova intranquil•litat, ja que arribava un altre per menjar en el mateix sector i del mateix pastís. En una reunió de directors, va ser força menyspreat i el llavors director de la capçalera, l’inqualificable Alejandro Sopeña, no es va tallar res malgrat que jo hi era quan va amenaçar que aquests (els de l’ADN) no es menjarien res, i que si calia farien córrer que era una publicació catalana. Va agafar la mantxeta del diari (a on és l’staff) i va començar a llegir els cognoms en veu alta. “Catalanes”, va sentenciar.
Al final, uns quants col•legues i amics més a l’atur. I ja són un grapat.
Mai tornarà a ser com abans.
Potser perdre la professió periodística ara representa de veritat no poder tornar a ser-hi mai més.

La salut mental de tots

2011-12-22T22:08:00.001+01:00

Hi havia una vegada un president amb alguns problemes d’incontinència verbal, que ho anava piulant tot en petits comitès i que es queixava dels mitjans de comunicació per no se sap ben bé què. Per què es parla de Neymar? Doncs perquè Rosell ho va piulant a tort i a dret. Sí, dos dies després que el Barça hagi guanyat el Mundial els mitjans parlen de Neymar. Però, qui collons és aquest Neymar? L’ha demanat l’entrenador? No. Sembla el caprici de Rosell. És el gest manifest de l’intervencionisme que alguns van preveure i estaven esperant que es manifestés. Premi.
Rosell renya els mitjans perquè no celebren prou els títols del Barça. És per tallar-se les venes. Guanyem la Lliga i la Champions i el club ho celebra l’endemà trinxant les seccions. Sis mesos després, sense missatge potent, sense una cosa gran –com diu un amic meu, mentre a Brasil es fan creus amb el que han vist del Barça–, Neymar està per sobre del títol. Enhorabona.
El cas és que Sandro Rosell es queixa que un reducte d’individus no es vol afegir a la gran família que ell està construint. Es refereix a les maleïdes ombres de l’entorn i la canallesca, aquesta premsa que segueix sense plegar-se. També es queixa amargament de la crítica que rep, tot i que li agradi proclamar als quatre vents que ell és un encaixador, que accepta la crítica i que no li molesta el que d’altres pensin. Però, per a Rosell el que avui és blanc, demà és negre. En el president del Barça no hi ha una trajectòria coherent. Conec aquesta manera de fer i de ser; és la del salto de mata; Res planificat, escassa coherència i campi qui pugui. Rosell, i ell millor que ningú, sap que està tocat per la sort, sí, la que va heretar del passat, del que avui ha anomenat el reducte.
Aquest migdia/tarda Rosell ho ha hagut de passar malament. No és un desig, sinó una percepció en la distància.
Malgrat estrenar el tercer cap de comunicació –els esmicola com una piconadora–, la seva exposició pública ha tornat a estar mancada ja no de grandiositat, atribut que crec que, per ara, no posseeix, sinó del sentit de la generositat. Ha tornat a lliurar-se a la ombra del madridisme, amb una servilisme, adulació, afalagament, estranya gratitud i llepada que comença a desconcertar.
Malgrat erigir-se com una persona oberta i encaixadora, ha tornat a castigar els que simplement no els agrada la seva acció de govern. Home, si després d'atiar un vot de censura, moure’s com un campió a l’ombra conspirant i embrutant la trajectòria del que li molesta fent córrer barbaritats d’ex directius, periodistes i futbolistes, pensar que el personal s’ha fet poc menys que una lobotomia i s’ha llençat als seus braços, doncs és molt pensar.
Quan Rosell diu que encaixa la crítica està dient en realitat que la odia i que no suporta els crítics ni els periodistes que l’exerceixen, perquè creu, vaja, està convençut, que els crítics es reuneixen cada nit amb els laportisme –pregunta: queda alguna cosa d’ell?– i plens de consignes es llencen l’endemà a destrossar-lo. Deu pensar Rosell, perquè segur que és veritat, segur, que hi ha periodistes que cobren dels laportisme i que estan arrenglerats amb el Jan i amb els ex seus per defensar-los a mort peti qui peti. Rosell malgrat vendre’ls la moto durant la campanya, de vegades sembla que no sap de què va la pel•lícula.
Encara que no descartem, perquè ja són uns quants anys en aquest circ a on ens coneixem tots, que en realitat el missatge de la por i d’auto-flagel•lació sigui simplement com a atac preventiu, una cosa molt nuñista: per petita i insignificant que sigui la crítica, cal denunciar-la en gran, com si una conspiració estigués assetjant-lo, donant una imatge pública de manca d’estima en l’exterior.
Pregunta: es pot queixar Rosell de la crítica que hi ha en aquests moments? Crítica de veritat, no del que ha posat el cazo després de les eleccions i no rep, per ara, res del que pensava rebre i se sent traït. S’ha de tenir galta per dir el que va deixant caure cada cop que invoca els fantasmes contra els mitjans.
Malgrat que projecti aquesta imatge, no hi ha quasi res gratuït en els missatges llegits d’en Rosell. Avui ha celebrat el Nadal amb els mitjans desitjant-los salut per l’any 2012 i també salut mental. Intuint com se les gasta en la matèria, ha titllat poc menys als crítics de tarats. Potser, potser, ell hagués preferit dir: “Sou uns grans fills de puta i us odio tant que us faria desaparèixer –potser com fa Florentino amb els que no li adulen“. L’entenc, perquè el nivell de servilisme del qual gaudeix per alguns, voldria que fos extensiu a la resta, fet que no ho ha aconseguit, ni ho aconseguirà, per un fet força legítim: la resta, igual que opta per una més que respectable distància, també va ser crítica amb els darrers mandataris.
Avui Rosell haurà vist com el gran menjador se l’ha buidat de comensals. Potser a molts d’ells no els venia de gust aquesta hipocresia de passar un mal moment en un lloc a on cada cop més se’ls rebutja. Gent de ràdio, la pròpia gent del club i molts, molts periodistes han girat l’esquena en silenci a aquesta junta. Rosell no s’ha d’estranyar que periodistes no hagin volgut anar al dinar. No és un fet nou, ja que amb l’anterior també passava, però potser ara és més notori el distanciament.
Deu ser que encara no s’ha cregut que ha estat escollit president. Deu ser que encara no deu saber el que està passant en el barcelonisme més enllà de la bombolla a on viu. Deu ser perquè, potser, no viu això amb la intensitat que es requereix.
Avui Rosell deu estar intranquil. I si no ho està per la fugida en massa del dinar, potser ho està pel ridi que ha fet quan ha saludat un membre del jurat del premi de literatura, creient-se que era el guardonat, el reconegut Santiago Segurola, el nom del qual es va filtrar malintencionadament, potser, potser, perquè no era el que el Barça volia que sortís guanyador, després del sorprenent suggeriment que va fer als membres del jurat en el seu dia.

De la Morena & doctor Puyal, y la ilusión del buen periodismo deportivo

2011-11-29T17:04:00.000+01:00

En una charla amena esta madrugada, José Ramón de la Morena citó en su El Larguero a uno de los grandes, a uno de nuestros grandes, Joaquim Maria Puyal, a quien en no menos de un par de veces se refirió a él como doctor Puyal, recordando que a finales de los sesenta y arranque de los setenta, la radio deportiva de la SER ponía en contacto desde Madrid a José María García con Puyal, en Barcelona, quien era presentado como doctor Puyal, por su condición aún de universitario.
El motivo de la cita de dos notables de la comunicación radiofónica y del periodismo deportivo fue el libro que ha publicado hace unos meses Puyal (Aicnàlubma. Reflexions sobre la societat i els mitjans. Propostes per a la nova televisió). Reconocieron no haberse saludado nunca porque tampoco han tenido la oportunidad de encontrarse, aunque se citaron en un día no muy lejano, quizá en el Calderón, supuestamente un espacio que no incomoda a ninguno de los dos, aunque con un Atlético-Barça de por medio.
Fue una charla muy amable, un punto inclinatoria hacia Puyal, ya que en esto de ser atento y desprendido De la Morena sabe cómo hacerlo, pero lo substancial fue el contenido. Y en él, además de esas batallitas que tanto me ponen cuando se trata de evocar la tarea de los viejos periodistas y la radio de hace casi medio siglo, hablaron de periodismo. Y, claro, ello obliga a escuchar con mucha atención.
Mientras se referían a términos como implicación emocional en las relaciones personales con los protagonistas, cuando Puyal reconoció que no tiene amistades con estos (algo muy saludable), apareció De la Morena hablando de la deseada paz en el periodismo, objetivo de deseo para el periodista madrileño, más cuando recordó que otra paz, la de ETA, ha sido posible, por poner un paralelismo excesivo.
A De la Morena le atrae esta idea: la paz mediática, aunque entiende que va a ser difícil. Para él, sí que existe una paz normal en el ámbito deportivo, no así en la nacional, supongo que referida a los contenidos políticos. Así se lo marcó poco después Puyal, que se refirió a las voces de la radio como los pequeños emisores, respecto a los grandes emisores, que son las corporaciones y quienes en ellas tienen sus negocios y componendas, que abajo se desconocen, aunque se intuyen.
“Ellos (amos/capital) tienen su mundo y nosotros tenemos el nuestro”, sentenció Puyal. No quisiera yo entrar en un terreno equivocado, pero quizá la altura de estos dos significados periodistas está mucho más cerca del gran emisor que del pequeño emisor, donde nos encontramos la mayoría y donde, quizá sí, la interferencia del poder se detecte más.
En cualquier caso, lanzó una proclama que creo que De la Morena no acabó de entender del todo: “En general, si todos fuéramos a una, si todos anduviéramos por ahí, respetándonos mutuamente, aceptando nuestras diversidades y coincidiendo en el interés general, nos iría mucho mejor a todos”. ¡Ay la diversidad y la aceptación de la del prójimo!, el gran talón de Aquiles de mucha prensa y periodistas que consideran que lo importante es su mirada, y el resto es simplemente residual y accesorio.
Cuando el periodismo y el periodista se ponen tiernos, parece sano que se purguen las cargas o expiar los pecados públicamente, lamiéndose las heridas y lamentándose que se vive en un campo de batalla atrincherado y que lo mejor para todos sería la paz. ¿Y quién busca esta paz? Es más, ¿y a quién le interesa el conflicto?
Hay en todo esto un punto de hipocresía, bien mezclada con nuestra condición también de pedantes y remilgados, cuando miramos en nuestro entorno periodístico (deportivo) y quedamos como un poco afectados por todo lo que en ello concurre, sin reparar en que no somos más que una parte necesaria del engranaje para que este circo funcione, bien o mal.
No somos más que la consecuencia natural de cómo ha evolucionado el periodismo, e igual cómo el agua se va abriendo camino hacia el mar, nosotros nos hemos ido desarrollando y abriendo camino en consonancia a la aceptación que ha tenido nuestro producto en la audiencia, con crispación incluida. ¿Hasta cuándo? Hasta que se agote el modelo y aparezca otro. Así de claro. O hasta que alguien se haga daño, aunque, ¿aprende un joven algo de la vida sobre la sangre de un amigo empotrado contra un coche por exceso de velocidad? No seamos ilusos.
Al final, esto del periodismo (deportivo) tiene mucho que ver con un ejercicio personal.
Quizá vaya siendo hora de dejar de quejarnos, de criticar lo que hace el de al lado y hacer la guerra cada uno por nuestra cuenta; tomando lo mejor de nuestros referentes y siendo honestos, y que las balas sigan pasando por encima de nuestras cabezas hasta que se agoten, o acaben fulminados los que se las lanzan desde las trincheras.

Santa Coloma de Gramenet, L’Hospitalet... Badalona? Els mitjans municipals se’ns esmicolen

2011-11-29T01:19:00.000+01:00

Dilluns va fer un any de l’aparició del diari Ara. Ben contents que n’hem d’estar tots d’aquest aniversari. Gent que s’ha jugat els diners i s’ha atrevit a iniciar un projecte periodístic enmig d’una de les crisis més salvatges que està patint el periodisme. Un any ha passat volant. Són com de la família. Ja quasi ningú se’n recorda de quan van aparèixer per primer cop.
Dimarts, ahir, es va saber que el conglomerat de mitjans de L’Hospitalet de Llobregat tancarà la barraca a començaments d’any, malgrat que ahir a darrera hora es vinculés a l’alcaldessa un missatge en el Twitter a on es matisava que la mesura seria transitòria. Què polles vol dir transitòria? Que avui tanquen i demà passat tornaran a obrir? No és seriosa aquesta gent.
Només quedarà dempeus un mitjà a la xarxa. Residual. Entre d’altres penes i culpes, els socialistes arrossegaran la d’haver estar incapaços de tenir una política comunicativa coherent i ferma. Ni han sabut ni crec que sàpiguen gestionar la comunicació. I, encara menys, uns mitjans de comunicació que, cal dir-ho, molts pensen que mai no han sabut què fer amb ells, potser perquè mai no han cregut.
Una ciutat que de vegades ha vorejat els 300.000 habitants com és L’Hospitalet no disposarà a partir de ja d’uns mitjans audiovisuals necessaris, que eren de propietat municipal perquè el capital privat no ha participat d’aquest negoci.
És un adéu trist per tota la gent que hi treballa i pel planter de gent que ha sortit d’aquesta històrica emissora de ràdio, des de la qual es va voler impulsar fa anys la televisió però els de sempre, els visionaris, van creure que les sinèrgies no calien pel la nova joia de la corona. Tant va ser així que en alguns casos es van haver d'improvisar tours per a la nova formada de periodistes, concretament els desarrelats de la ciutat, per tal que coneguessin els indrets dels quals havien de parlar.
Tant és, quan ets un mer instrument polític, esdevens una deixalla en el moment que la política ja no et necessita, i com durant aquest període ha primat més l’interès particular polític barrejat amb la deixadesa, més que la responsabilitat de fer uns canals potents a la ciutat, doncs passa que en l’adéu sí, hi ha molta pena, molta ràbia, però, igual que en l’any veloç que ha passat amb l’Ara, dintre de 365 dies ja ningú no en parlarà, dels mitjans municipals a L'Hospitalet. Si el Torreiro aixequés el cap!
I aquesta és la tragèdia també. Al cap i a la fi, quina és la penetració d’aquests mitjans en la població? De veritat, quanta gent veu i escolta aquestes emissores i televisions locals? Són punyents aquestes preguntes, ho sé, però són per respondre: Si elles no parlen del municipi, encara que sigui per a un sector petit i minoritari interessat en les coses de casa seva, cap ho farà; sí, quan s’hagi de marcar la població en el mapa dels successos, del qual s’alimenten televisions que només ensumen sang i crims.
Una llàstima. Fa una setmana van saber del tancament de Ràdio Gramenet, ahir de L’Hospitalet, malgrat que molta gent ho sabia feia dues setmanes excepte els interessants… i qui sap si aviat haurem de plànyer-nos d’un tercer tancament d'una altra de les grans.
La voracitat d’aquesta crisi amb els sector periodístic sembla no tenir fre.
Diuen alguns que ens caldrà reinventar-nos. Molts sabem que si ha de ser així, serà en un altre sector.
Molta sort amics.

En l'hora dels adéus... Santos Romero, Julián Martín i Sílvia Claveria

2011-11-29T01:08:00.000+01:00

Divendres passat, el que queda sa de l’esperit d’EFE a Barcelona es va citar en un bon restaurant, L’Antic Magatzem, a tocar del Paral•lel. Va ser una nit entranyable per saludar i dir fins aviat a tres companys, el Santos Romero, el Julián Martín i la Sílvia Claveria.
Han arribat a una edat en què EFE permet una jubilació anticipada, amb una mínima pèrdua de poder adquisitiu i el compromís de treballar uns dos mesos l’any.
No està gens malament, si et queda salut i ganes de fer moltes coses amb el temps lliure del que es disposarà.

Missatges per a estudiants d'un col·legi de l'Opus Dei

2011-11-29T01:00:00.000+01:00

El col•legi Cardenal Spínola, de l'Opus Dei, ha aparegut aquests dies amb unes reivindicacions feministes d'allò més. Ex alumnes, potser? Qui sap. Passejar per l'Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i trobar-te aquestes pintades pel matí fa reflexionar.
Per la tarda, poc que es podien llegir per la mà de pintura que les mig tapava.
A a l'endemà ja no hi eren. Però els missatges perduren.

Goran Tomasevic (Reuters), el fotògraf de les guerres

2011-11-22T11:15:00.000+01:00

Es pregunta fa una estona el meu company fotògraf Toni Albir que feia dies que no sabia res de Goran Tomasevic.
Tomasevic és un fotògraf freelance serbi que viu les guerres. És a dir, que allà a on hi ha una o un conflicte, el trobaràs disparan la seva càmera i servint a Reuters.
Fa uns setmanes hi era a Líbia. Ara, és clar, es troba a El Caire.
Tothom espera les seves fotos. Totes elles capten la tragèdia de la destrucció.
Hi ha un fet que el diferencia de la majoria; ell hi va, a on surten i arriben les bombes.

(Goran Tomasevic/Reuters)

La Barcelona lletja

2011-11-22T10:44:00.000+01:00

Reconeguda pel seu Modernisme i els racons del seu gòtic, aquesta Barcelona que atrau milions d’ulls disposats a rendir-se al seu poder visual també ofereix nombrosos espais lletjos.
Un d'aquests, al carrer Almogàvers, l'illa que comparteixen també els carrers Llacuna, Roc Boronat i Sancho de Ávila.

Barcelona des del Guinardó; a prop, lluny

2011-11-22T10:05:00.000+01:00

Abans que arribi un altre ruixat a la ciutat, un altre més aquest mes de novembre, aquesta és la vista de Barcelona que proposa el balcó del Guinardó, a l’Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, junt a la xurreria i just per sobre de les instal•lacions del Martinenc.
El cel s’obre una mica i deixa passar en raig de sol apuntant el mar.
Sovint es veuen coses boniques des d’aquest indret. Avui n’és un exemple.

L’Ampolla, El Perelló i L’Ametlla de Mar, un triangle de pau en la Catalunya bonica

2011-11-13T21:35:00.000+01:00

M’apassiona el Delta, però també els pobles del voltant. L’Ametlla em sedueix molt. Sempre que hi vaig trobo un espai de pau impossible d’assolir en cap lloc més de Catalunya a la vora del mar. Sí, potser hi un altre, L’Ampolla i, com no, el Delta, aquesta indret majestuós que em comptes de viure atemorit pel salvatge mar, li pren espai i li planta cara.
L’Ampolla, El Perelló (el poble a l'interior) i L’Ametlla de Mar, un triangle ple de pau en la Catalunya bonica, la que queda al sud i que llueix la marca amb idèntica alçada i dignitat.
. L'AMETLLA
Port de L'Ametlla, fotografiat a prop del restaurant l'Alguer

El port de L'Ametlla, mirant cap a la façana més coneguda de la localitat, i tot just darrera de la llotja de mar.

Una de les platges de L'Ametlla, atepeïda pe gossos salvavides, en una jornada d'exhibició.

. EL PERELLÓ
Hostal La Panavera, a El Perelló. Com a casa.

Al poble, a la plaça, a on encara hi ha ganes de terrassa abans no arribi l'hivern.

. L'AMPOLLA
Un pescador al poble, i al fons el Delta.

Platja a sota del restaurant Perales, un lloc idílic.

Biblioteca al carrer

2011-11-13T20:46:00.000+01:00

Hi ha un racó a El Perelló, abans de creuar el pont per sortir del poble, a on et pots trobar un moble ple de llibres. Queda exhibit en el carrer. No té clau i per tant s’entén que és d’ús públic. Pots obrir i remenar per si t’interessa algú. Un cop llegit, el correcte seria que el tornessis, o deixa’n un de diferent, per tal que el catàleg de publicacions es vaig refrescants amb nous volums.
M’ha agradat aquesta idea, només assolible en llocs a on hi ha gent respectuosa, o a on els cafres no saben que existeix aquests raconets.

Au ennuegada mentre es menja un peix

2011-11-13T20:34:00.000+01:00

En el port de L’Ametlla apareixia morta aquest mig dia una au i el peix que pretenia empassar-se.
No cal dir que no t’hi pots ficar res a la boca o pel bec que sigui més gran del que cal perquè et pot passar això, que t’ennueguis.

Atracament als peatges de les autopistes de Catalunya

2011-11-13T20:29:00.000+01:00

M’he posat al dia amb es autopistes del sud de Catalunya aquest cap de setmana. Confirmo que els peatges d'El Vendrell i Tarragona ja no són operatius i, per tant, queda bé que sent l’AP7 una autopista de peatge, només calgui agafar una targeta en un indret i pagar a la sortida. Bé, això si per exemple agafes l’autopista a L’Ametlla de Mar i arribes a Martorell (12’80€). No sé, segueixo mirant-me alguns números en pessetes i pagar una mica més de 2.000 pessetes per uns 150 quilòmetres d’autopista em sona a robatori.
Però, compte, que la sagnia pot ser més feridora encara. Anem cap el sud des de Barcelona.
En comptes de triar l’AP7, ho fem per la costa i agafem l’autopista Pau Casals, que és la dels túnels del Garraf. Ben mirat, sembla que ens podem estalviar 13 quilòmetres, com subratlla la primera foto abaix, però com un bon tram és a 90 km/h i t’has d’aturar més cops en peatges, potser els temps s’ajusta. El que no és igual és el preu: 5’74€ (inclòs el 18% d’IVA) abans d’arribar a Sitges, 3’43€ seguint per aquesta autopista i en arribar al peatge de Cubelles, i ja un cop a l’AP7 sortint per L’Ampolla, una mica més avall de L’Ametlla, la clavada de 8’95 euros. En total de baixada: 18’12€, que comparats amb els 12’80€ de la pujada vol dir quasi 1.000 pessetes més.
Ni Independència ni hòsties, això és un abús

Indret a l'AP7 a on tens l'opció d'anar a Barcelona per aquesta autopista (76 quilòmetres) o fer un camí una mica més curt per l'Autopista Pau Casals (63 kilòmetres) però a canvi de pagar 6 euros més.

Peatge de l'autopista AP7 a Martorell. A costat anys que per fi només s'hagués de pagar en un lloc.

Peatge d'El Vendrell, anul·lat.

Peatge de Tarragona, també anul·lat.

La meva ‘bala vermella’, un amor retrobat a Barcelona i sota la pluja

2011-11-13T19:54:00.001+01:00

Fa uns tres anys em vaig desprendre d’ella, per una mica més de 3.000 euros. En condicions impecables. Mai un cotxe en tan bones condicions s'ha venut en el mercat de segona mà a preu tan baix.
Des de llavor, no l’havia tornat a veure. Doncs aquí al davant ha tornat a aparèixer. Ben maca, la meva ex bala vermella.
M’havien dit que alguna vegada l’havien vist per la Ronda del Mig, conduïda per un insensat, pel maltractament que li feia al cotxe, que no era conscient que li havia caigut del cel un vehicle tractat abans de canviar de mans con si fos un tresor.
Avui, en canvi, per la pluja a Barcelona o perquè anava acompanyat d’una noia, tot era més pausat dins de l'Ibiza vermell. M’ha agradat retrobar-me-la, tot just quan haig de decidir si la nova burra me la quedo en propietat i pago una darrera lletra de tant com em va costar l’Ibiza fa uns catorze anys o simplement la porto al concessionari Audi a on me la van donar fa tres anys i els dic: “Aquí la teniu”.
Crec que la quedaré.

Ja saps qui mana al Barça?

2011-10-11T11:34:00.001+02:00

L’altre dia The Economist situava al president del Barça, Sandro Rosell, en uns afers que sembla que oloren molt malament. Aquí, a Catalunya, tot plegat fa temps que tot es tapa, s’amaga i no es diu res. Però ho sabem, ens ha arribat que Rosell sembla que ha trincat un calers en un negoci estrany. Hi ha consignes, però, que d’això no se’n parli, per ara. I per mimetisme, tots mirem a on apunta el dit. De fet, no se’n parla com cal perquè no hi ha calers per anar a Brasil i investigar. Per ara, ens quedem amb que The Economist, la referència mundial, ens ha posat aquest petit tast.
Ahir ens van assabentar que l’anterior president del Barça, Joan Laporta, no va veure inconvenient que el seu despatx d’advocats generés un vincle amb una empresa i país llunyà, el mateix que paral•lelament es va associar amb el Barça, i que li reportés una facturació de deu milions d’euros en tres anys.
Fa anys, Laporta i el seu despatx van estar a punt d’intervenir i tancar la venda del Mallorca, que hagués reportat un benefici de prop de quatre milions d’euros. Va argumentar llavors Laporta que tot estava en ordre perquè l’operació venia precedida d’una auditoria interna, del seu propi bufet, que no va veure inconvenient en involucrar-se en aquest negoci.
De les coses de Gaspart i Núñez, com que passo. El primer, el tinc quasi oblidat. El segon, està condemnat per corrupció.
No havíem quedat que la presidència del Barça, els negocis del futbol i els privats dels presidents i directius eren del tot incompatible, oi? O no?
Avui, un dia després dels fets d’ahir als jutjats de Barcelona i unes setmanes després de la publicació The Economist, la decepció que plana en el barcelonisme, el que conec jo, és descomunal.
No sé com acabarà tot això, perquè cada dia que passa la cosa es va embolicant una mica més. De com m’agradaria que acabés sí que en tinc una lleugera idea: que Rosell es dediqui al Barça, que arregli el que hagi d’arreglar a Brasil amb discreció, que es deixi de Laporta, que prou misèria haurà de carregar a partir d’ara després de l’episodi d’ahir, i que focalitzi totes les seves forces en el club, o que ho deixi córrer si es veu incapaç i li ve gran la institució.
Avui es respira molta decepció en una part important del barcelonista, tanta com satisfacció s’albira i es percep en d’altra, a on es celebra que s’hagi desemmascarat al lladre. No em ve molt de gust aturar-me en aquesta guerra fratricida que ja em comença a carregar força, tant que estic per engegar-ho tot i dedicar-me només a veure els partits amb el so baixat i tancant la tele amb la tercera xiulada.
Hi ha gent que ahir i avui no sap com encaixar aquest decencís i desengany, aquest cop que ha representat que l’ex president del Barça acceptés amb tota la naturalitat haver fet aquest tipus de negoci. Alguns, companys de batalles i tiroteigs en l’època nuñista, poc menys que no saben què dir, què pensar.
Senyors, això se’ns està començant, un altre cop, a anar de les mans. I no és el primer cop. Sí, i no busquem fantasmes fora d’aquí. Els de fora només ens donaran l’estocada final, després de la sagnia propiciada per les lluites i guerres internes.
En fi, que el mal ja està fet.
Li faria molts retrets a Laporta ara que sembla tot se sap. Em quedo amb un: no haver estat ni tan sols discret. Sovint mancat d’estratègia, amic de vegades del salto de mata i a veure què passa, a Laporta li ha faltat tenir vista en aquestes jugades.
Calia que ho fes la seva empresa? O potser és que creu que el que ha fet és del més normal? Si tens un company de viatge que se t’agrega, i sembla que així ha estat, paga la comissió en prevenció que un dia et passi factura.
Ara, ben mirat, quin és el concepte que no s’entén o que no queda clar quan es parla de conflicte d’interessos, d’incompatibilitat de fer segons quin tipus de negocis des de la presidència del Barça?
Tantes hòsties, tants mals de cap i tanta ràbia i mala llet generada durant el nuñisme, per això?
Per altra banda, em decepciona que el contraatac de Laporta contra la junta de Rosell i un grup mediàtic, cada cop més ridícul en aquest vodevil com és Godó, avui hagi generat un seguit de titulars de què Laporta passa a l’atac o res semblant. Tots sabem el que s’ha d’extreure del que va passar ahir en el jutjat, i el contraatac no sembla que sigui el resum més destacable de que va succeir.
No sé si trobarà una escapatòria en aquest enrenou a on s’ha ficat, però haurà d’utilitzar unes grans dosis de persuasió a partir d’ara, i sempre fonamentades en la veritat, per no quedar invalidat per sempre més.

L’amic Joan consuma la traïció a Laporta

2011-09-27T14:18:00.000+02:00

Fa anys, en l’òrbita barcelonista es va signar poc menys que una sentència de mort.
Joan Gaspart, autoproclamat com l’amic Joan, havia dimitit. Per altra banda, “el més tonto de la reunió”, com Enric Reyna es va definir a ell mateix quan el van triar successor, va agafar les regnes del club i en la darrera i barroera assemblea de compromissaris abans de plegar va proposar un seguit de mesures per eixugar el forat que havia provocat aquella malaurada temporada blaugrana. L’assemblea li va tombar tot: que si venda de patrimoni, de jugadors... inclús la proclamació de Juan Ignacio Brugueras com a síndic del soci va ser rebutjada. Aquella junta havia de tancar amb números vermells, malgrat les mesures d’urgència.
Van arribar les eleccions, en una data controvertida: per una banda, tots els aspirants la reclamaven quan més aviat millor i d’altra el secretari del club, Josep Maria Coronas, tenia la clau del merder que s'aventurava amb el dia de les eleccions. Què havia de ser millor abans o després del 30 de juny del 2003 (ja que el mandat finalitzava el 30 de juny del 2005)? Tots, tots els aspirants no van advertir el problema que podria representar el tancament dels comptes de l’anterior junta, i el redactat dels estatuts. I prou clar que estava. Aquells dies, pocs dies, de finals de juny comptarien per un any de mandat. Ho deien els estatus. Però ningú abans de les eleccions va situar aquest aspecte controvertit com a ordre del dia per tal que s’incorporés en l’agenda de les eleccions o abans en el procés preelectoral per advertir-ho i refelxionar.
Un cop celebrades del eleccions, els guanyadors, la candidatura de Joan Laporta, amb Sandro Rosell al costat, es van trobar amb un veritable forat negre dins del club, no les xorrades que sentim ara d’un club que sense fer res l’any següent fica a la caixa més de 400 milions d’euros. En aquella època, prou que se sap, s’ingressaven poc més de 120 milions d’euros i es pagaven quasi 200. La ruïna.
A Joan Laporta i a la seva junta els tocava fer alguna cosa amb els números heretats, inclús maquillar-los si calia, perquè per estatuts aquells pocs dies eren del seu mandat. En comptes de fer-ho, van tenir la brillant idea recolzada en què la victòria a les urnes, amb la revolució que allò va implicar, havia de permetre disposar d’un xec en blanc per fer el que calgués per donar-li la volta al mitjó blaugrana.
Laporta, però, mai va atendre a l’ombra que el començava a perseguir des del primer minut, al no acceptar que, per molt celebrada que va ser la seva victòria, un sector de vells nuñistes encara se la tenien (se la tenen) jurada com a conseqüència del vot de censura (completament acceptat en mitjans i en societat quan li van fer a ell el 2008, inclús esperonat per l'actual president).
En una reunió entre les persones importants del nou equip de govern i del vell (Joan Gaspart) abans de l'1 de juliol del 2003 es va acordar fer un punt i final. Una ratlla entre el passat i el present. El nou Barça girava l’esquena al que havia passat en els tres anys anteriors pel principi lògic de supervivència i no estar a diari llepant-se les ferides. Aquell nou Barça podria haver destrossat dotzenes de persones que havien gestionat el club, havent tret a la llum pública mafiades que a mes d’un culer li hagués produït arcades... i moltes coses que haguessin fet del Barça, encara més, el ninot de tots els que durant uns quants anys van trobar en el club el sac de boxa a on colpejar sense rebre una rèplica. Aquells Barça va avergonyir i molta gent, inclús barcelonista, frisava per tal que sortís tota la brutícia per regalimar-se i gaudir del culebrot del segle. En canvi, el nou equip de govern potset també pel nou perfil directiu, va preferir explotar les vies de creixement que tenia el club i posar-se a treballar per recuperar el temps perdut. Aquesta va ser la gran idea, però que va anar acompanyada d’un greu error; pactar amb el diable, amb Joan Gaspart.
El pacte tenia a veure amb la promesa, i desig, és clar, de tancar el primer exercici del nou Barça amb dèficit zero. Això volia dir que a la finalització de la temporada 2003-04 el Barça havia de deixar de perdre calers (ingressava més del que gastava). Hi havia, també, la part pecuniària en tot aquest aspecte: per primer cop, els directius del club havien d’avalar. Per això, volien treure’s del damunt quan més aviat millor aquesta càrrega.
Amb els comptes de Gaspart & Reyna, aquest doble objectiu (dèficit zero i aval personal) era quasi impossible d’assolir. Va ser llavors quan es va signar una acta de defunció a través de la qual el Barça liquidava un seguit de jugadors i les seves amortizacions a l’exercici 2002-03 pretenen que aquest en la seva quasi totalitat pertanyia al duet Gaspart-Reyna, amb la promesa que el nou Barça giraria full i no faria un vodevil de la informació que hi havia al club respecte de la gestió anterior.Per tant, no s'aixecarien les estores.
Pocs en l’equip de Laporta van advertir la dimensió social del pacte, potser perquè mai van creure que hi hauria interessos i gent disposats a invertir el seu temps amb la finalitat de trobar una esquerda per a on dinamitar el president i la seva junta. Va ser un error imperdonable, que avui encara els persegueix.
Mentre, Joan Gaspart, com a prestidigitador, ésser contradictori i uns dels grans trileros que ha donat el club, ha anat vivint a l’ombra, donant suport sense condicions a Laporta a la vegada que el silenci de les seves mafiades va ser respectat. Ell, disposat sempre a estendre la mà, va ser un vassall mentre li respectaven no només el silenci pactat sinó també el càrrec a la federació de torn per poder sempre ficar cullerada, influir fins a on podia i sortir en quantes més fotos possibles millor.
Ahir, en unes declaracions a l’emissora Ona FM, el sempre sol•lícit expresident, empresari, xerraire, entabanador, i tantes d’altres coses, va consumar la traïció que suposo que portava planejada des del dia que el van seure a taula i li van dir: “Et menges aquestes pèrdues, les teves i les d’aquests jugadors que no volem perquè són unes inversions lamentables, i nosaltres ens mengen la llengua”.
Vuit anys després, Gaspart, potser un del pitjors dels presidents que ha tingut mai el Barça i que més ha avergonyit els culers, malgrat haver fitxat Messi, es donava el gust d’empènyer una mica més Laporta als inferns demanant a l’actual junta que no retiri la demanda d’acció de responsabilitat contra l’anterior directiva, per molt Pep Guardiola que hagi insinuat el contrari.
Bé, amic Joan, bé.

¡Toma, toma, toooooma ya!

2011-09-26T23:02:00.000+02:00

És possible que algú hagi visualitzat que si bé un dia el Barça es va fer encara més gran sense la participació de Ronaldinho, per què no pot passar el mateix sense Guardiola? Ep, que de ben segur que ningú encara ho ha raonat. Ni tampoc estic aportant idees.
El cas és que a Guardiola la policia rosellista l’ha tornat a renyar, i el que li espera en endavant. Què és això de fer-li el lleig a l’actual directiva quan a l’assemblea va esdevenir un catarsi blaugrana com mai, amb golejada i tot?
A Guardiola se li perdona quasi tot (mentre vagi guanyant) però quan es tracta de mentar a la bicha (Joan Laporta), fins a qui podríem arribar, deu pensar la policia rosellista i els escamots satèl·lits.
Joan Laporta i un grapat dels seus directius es troben en un atzucac, que és tant com dir que un jutge apremia per tal que s’executi un aval d’una mica més de vint milions d’euros. No sé com és el procediment administratiu d’aquest fet, però si jo fos un d’ells de veritat que estaria espantat.
El cas, prou conegut, és que atiat per l’actual president del Barça i alguns dels seus directius, i emparat per l’alè de la policia rosellista, l’assemblea va votar l’any passat que el club endegués una acció de responsabilitat contra l’anterior junta a la qual es culpava, amb una reformulació dels comptes de la darrera temporada (però auditats), d’haver presentat un balanç negatiu en el global de la seva gestió durant set anys.
És curiós perquè per tal que aquests números fossin clarament negatius, primer es va fer constar el tancament del 2002-03 (del període de Joan Gaspart) a on hi eren quatre dels denunciants (Rosell, Barto, Monés i Moix) i el del darrer any (2009-10), a on la junta sortint (i totes les que vindran si acaben un mandat el 30 de juny) no va poder tancar els comptes amb la signatura de l’auditor perquè això li correspon a la següent. Per tant, algú creu en el seu sa judici que si Laporta i els seus haguessin tingut la més mínima sospita que la següent directiva se les gastaria així no s’haurien venut un a o dos jugadors? És més, al representant de Touré li haguessin pagat el que demanava de comissió i aquella venda s’hagués computat en els comptes de Laporta i no pas en els de Rosell. I d’altres mafiades més que podrien haver fet per salvar el cul clarament, però perjudicant el futur de l’entitat.
De què estem parlant llavors? Sí, de què parlem? D’una compra per un preu que no s’acaba d’entendre d’uns terrenys a Viladecans, de l’estranya aposta per dos jugadors (Keirrison i Henrique) i de la via de negoci que es va obrir amb Uzbequistà, un país tan deplorable i asquerós (pels seus dirigents) com Qatar?
D’això estem parlant, llavors? Ah, perquè si és d’així, les estripades que he fet jo de Laporta i la seva junta encara les mantinc, perquè no les acabo d’entendre. Si la cosa es estripar d’això, a mi m’hi trobaran, segur, perquè hi ha coses que encara no entenc, igual com les dotzenes de negocis estranys de Gaspart i Núñez al front del Barça i d’anteriors mandataris, i dels que vindran. És clar. Des de la nostra posició de jutges inapel•lables i dominadors de totes les matèries i continguts, pensem que tots aquests són uns idiotes incompetents que només volen lluir el palmito, robar i aprofitar-se del club. Potser. El que passa és que hi ha alguns que han estat uns fracassats i d’altres han tingut èxit perquè han tingut una gran idea que els ha sortit bé, per benefici del Barça.
Però no, no parlem només d’això, no. Això és l’esquer, l’excusa, el pretext per fustigar Laporta. No és nou l’episodi, en tant que Laporta polític i encara potencial candidat algun dia a tornar a la presidència del Barça, al qual se’l vol ensorrar, per qui és i pel que vol representar. A la Catalunya espanyolista que defense i representen alguns capitals, Laporta s’ha d’aniquilar.
El personatge no és immaculat ni una icona en tot el que ha fet i projecta, perquè en els seus excessos i greus errors també ha fet avergonyir. Però té, per molt que pesi als qui li volen mal, la virtut que en el global del seu pas pel Barça haver encertat en petites grans coses. I d’això, de les seves decisions, de les seves idees, encara avui estem vivint, i tan contents que estem.
Per això, a ningú no ha de sorprendre, al marge dels cavernícoles que també tenim a la vora, que Guardiola tingués ganes de saltar dissabte. Ho duia al pap. Sí, fa temps. I sap millor que ningú el que representen les seves paraules. Sí, ho va dir dissabte, però ho podria haver dit divendres, la setmana passada o la vinent. Només calia la pregunta
I en aquestes que ha expressat el que molts culers senten: que l’actual junta potser s’ha passat de la ratlla i que anat massa lluny empenyent als jutjats als anteriors gestors. Quin tipus de missatge està enviat Rosell i els seus cap a les juntes que vindran després? Al president del Barça se li pot enviat a la garjola si ha ficat la mà a la caixa, però per això ho has de tenir clar i demostrar-ho, i no val només muntant campanyes de desprestigi i fent-te valer del més de pilotes i llepes que mouen fitxa perquè tenen garantit el sucre, com els cavalls quan fan una bona acció.
Guardiola no ha revifat cap fantasma ni ha traspassat un problema a Rosell ni n’ha generat un a on hi havia calma. Aquests nuñistes cansinos que no han parat d’invocar durant anys i anys el processat, es sorprenen ara que Guardiola tingui un sentit record per a qui un dia li va donar l’oportunitat de la seva vida? És d’una hipocresia malaltissa.
Pep Guardiola va ser just. Molts culers pensen que Rosell i els seus, malgrat rentar-se les mans en la votació, han anat massa lluny jutjant el passat quan, al cap i a la fi, els han posat a la seva disposició material de primera qualitat amb el qual poder lluir i treure pit, fet que no desaprofiten, per altra part, però obviant d’on ve tot el que tenen. Bé, sí, han ficat en el mateix sac a Laporta, Gaspart i Núñez. Ara bé, a l’últim poc el podran treure a passejar ja.
Malgrat estar advertits, pocs pensàvem en la mala baba que es gasten en nous inquilins de la Sibèria.
Tampoc de com és Rosell en la intimitat. Després d’uns quants mesos, ja ni sorprèn que Rosell en veure’s guanyador en la votació de Qatar dediqués un “¡Toma, toma, toooooma ya!” a qui el volgués veure. Fa anys, a Laporta se’l va filmar en un: “Que n’aprenguin”, groller i barroer, però autèntic perquè era l’esclat per un èxit (portar en Davids) que pocs els creien capacitats. En el “¡Toma, toma, toooooma ya!” de Rosell no sé endevinar a qui anava dirigida aquesta mena de botifarra. Ho sospito, però no ho puc demostrar.

L’honorable Pep Guardiola, els seus agraïments (Laporta) i la manca d’estima que perceben d’altres (Rosell)

2011-09-09T12:27:00.000+02:00

Em va agradar molt la portada de dijous d’El 9: “Honorable”. De fa anys, El 9 fa les millors portades de la premsa esportiva catalana, de llarg. Ep!, i per ara, sense recórrer al trist fotomuntatge.
Josep Guardiola ha estat distingit amb la medalla d’honor del Parlament de Catalunya per haver esdevingut un referent positiu dins la nostra societat, cosa que molts compartim, amb més o menys devoció, però penso que és un personatge que incorpora valors d'alçada que milloren l’espai a on desenvolupa la seva tasca.
És un bon personatge i agrada que en una societat tan mancada de bons gestos i de referents n’aparegui algú, encara que provingui del món del futbol. Està clar que el Barça tot ho dimensiona i que a dotzenes d’empreses catalanes hi ha gent de l’alçada o més que representa Guardiola: empresaris i treballadors amb una elevadíssima moral que de be segur representen una guia per a companys i amics. Potser al final és el de menys que hagi estat Guardiola el guardonat, sinó que encara ens agrada veure que hi ha gent del seu tarannà i que motiva.
En el seu discurs, Pep Guardiola va ser molt generós amb l’anterior president del FC Barcelona, Joan Laporta, a qui va atorgar el màxim reconeixement de la seva situació, ja que al cap i a la fi va ser qui es va jugar en una carta la seva elecció. I és bo que sigui així, el fet de ser agraïts a la vida, una idea que xoca frontalment amb alguns escrits que han anat apareixent aquests darrers dies i que s’havien escrit amb una mala llet, potser amb rancúnia i odi tot just quan Guardiola va ser designat tècnic del Barça de la tercera divisió.
És normal que Guardiola hagués tingut un gest cap a Laporta, d’igual manera que hagués estat bé que ho hagués fet, potser no amb tanta contundència, amb l’actual equip gestor per la continuïtat que està tenint.
No sé com ha calat aquest silenci en l’actual junta i president, el qual ahir va signar un article en tots els diaris catalans glossant la figura de l’entrenador. Desconec com percep aquests instants l’actual president barcelonista, qui de ben segur deu haver captat que a Guardiola no li agrada gens, però gens, com ha gestionat el club el tancament dels comptes de la temporada 2009-10 després dels quals s’ha interposat una demanda contra l’anterior junta directiva, a la qual un jutge ja ha demanat l’execució d’un aval dintre d’un mes de més, de vint milions d’euros.
Guardiola, com molts barcelonistes, no li dóna cap suport en la situació que vostè i la seva junta, emparada per una votació dels compromissaris, ha generat contra l'anterior mandatari i ex directius. No crec que li estigui castigant en públic, tot el contrari, però amb aquest silenci i l'apludiment públic a Laporta li està dient que podem ser grans, invencibles i no només si matinem, sinó mirant endavant i confiant en les nostres forces.
Quin és el missatge que pot percebre l'aficionat del Barça, per exemple avui, que l'entitat pressumeix de riquesa i ser el club que més factura quan no fa ni mig anys la junta de Rosell estava abocant tones de merda sobre la gestió del passat equip de govern i plorava a qui els volgués escoltar que l'entitat poc menys que estava en fallida?
Desconec com percep Rosell aquests silencis que circulen al seu voltant, encara que sí que ensumo l'aroma que, de vegades, emana la seva gestualitat, com quan en l’entrevista a La Vanguardia el passat cap de setmana se li va girar un to nuñista en les seves paraules.
Quina classe de president tenim al Barça quan després d’haver complert un any dels sis de mandat que té, no sap si acabarà o no el seu periple al club? A la pregunta: "¿Es tan feliz en este cargo que podrá estar todo el periodo para el que ha sido elegido?", Sandro Rosell va respondre: “Dios dirá”.
Què n’ha de dir déu en aquesta qüestió? Jo crec que res. És que tornem a episodis pretèrits en els quals el president se sentia maltractat i es feia la víctima per reclamar amor? No, si us plau.
Senyor Rosell, vostè ha estat escollit per ser president del Barça pels propers sis anys. A l’espera de com evolucioni l’adequació que es vol fer a la llei de l’esport, i que té aturada la reformulació dels estatuts del Barça, vostè ha estat triat per sis anys, en els quals, i no ho dubti, li desitjo els més grans dels èxits perquè també seran els dels Barça. Acabi els sis anys, canviï els estatuts perquè el següent mandat tornin els períodes de quatre anys i, si se sent amb cor, coratge, ganes i suport, aposti per una reelecció, i així eviti emetre senyals tòxics a la massa social i que es puguin percebre com que té un mandatari que està per estar.
Foto: Afp

Big Fish (El Born), i al quart intent vam poder sopar

2011-09-09T12:05:00.000+02:00

No m’agraden els desafiaments culinaris a Barcelona i perseguir establiments, però hi ha un restaurant que fins anit havia estat refractari cada cop que m’hi acostava o trucava per telèfon per reservar taula. És el Big Fish del Born. No confondre amb el restaurant del mateix nom que es troba davant del mercat de Galvany; Tan és així que es van acostar quatre persones amb una reserva, però en el restaurant equivocat. Tots dos són del mateix propietari.
Al Big Fish hi ha una bona carta de peixos i de cuina japonesa. Es confirma: és excel•lent, i tot plegat en un espai decorat amb un estil francès, o potser no, que l’estil és barceloní.
Atenció al pa d’algues, estranyament comprat en un forn que ningú no sap a on és. Home, si no el feu vosaltres, què menys que compartir el lloc a on el compreu, no?

El parc temàtic de Barcelona

2011-09-09T12:03:00.000+02:00

Per alguns, Barcelona fa anys que ha deixat de ser una ciutat. No sé què érem abans.
Ara, sí que és cert, és una ciutat que s’ha sabut vendre al turisme, especialment internacional, i prou èxit que està tenint, amb algunes contrapartides molt negatives per la salut dels seus ciutadans, no per a tots, però.

Un pot de milions d’euros que posa els pèls de punta i que provoca somnis de ciència ficció

2011-09-09T12:02:00.001+02:00

És esfereïdor veure aquesta publicitat i pensar que amb un cop de sort et pots arribar a embutxacar una milionada d'euros per fer realitat quasi tots els somnis.
No tinc cap pla de veritat per si un dia passa i cau l'Euromilió, que aquesta divendres crec que ja té un pot d'uns 145 milions d'euros.
Intueixo el que podria passar, però no tinc res dissenyat, encara.

Un complert a la matrícula

2011-09-09T12:02:00.000+02:00

L’ase, el CAT i la senyera a dins de la rodona de les estrelles.
Un veritable complert per no deixar cap mena de dubte.

El pont que travessa l’autopista Barcelona-Manresa (C-58) camí del cementiri de Collserola

2011-09-09T12:01:00.000+02:00

Un dia passes per aquest camí i si fa temps que no t’hi havies acostat descobreixes una obra faraònica. L’autopista C-58 tindrà un pont volat per a on els autobusos tindran preferència per evitar els embussos d’entrada i de sortida de Barcelona.
Mentre, tot el que es troba al seu pas ha de quedar modificat, com les vessants de les muntanyes que estan a tocar de l’autopista, a les quals les excavadores les han tornat a fer una queixalada.
I aquest pont que travessa l’autopista direcció al cementiri de Collserola, que s’aixecarà uns metres per permetre el pont volat de sota. O això semba.
Tota una feinada.

Els lladres de les entrades de les finals de la Lliga de Campions

2011-09-09T11:59:00.000+02:00

He rebut la revista Barça a on el club detalla amb exactitud les entrades que es van repartir aquesta temporada per a la final de la Lliga de Campions, en un nou gest de política de transparència. Bé, sembla que fa dos anys la junta sortint va provar de fer el mateix.
Sobta força perquè un dels motius, no l’únic, que va exasperar les masses, especialment aquell col•lectiu que sempre bordava i ara ha tancat el bec –deu estar menjant bé–, era l’apartat que es referia a les entrades que es quedaven els directius.
Sí, d’acord que a Roma hi havia 19.544 entrades pel Barça i a Wembley el club en va disposar de 24.140. Però, al final, la quantitat que es va quedar la directiva va ser pràcticament la mateixa: 1.164 (5’95%) la de Joan Laporta i 1.146 (4’74%) la de Sandro Rosell. És a dir, que cada directiu tant en l’època anterior com l’actual haurà disposat quasi del mateix nombre d’entrades, o això sembla.
Ah!, que a Londres els hagués tocat més però que van fer un esforç, bla, bla, bla...?
Massa soroll van provocar llavors.

Però, no havíem quedat que la grua no s’enduia els cotxes de la zona blava?

2011-09-09T11:57:00.000+02:00

No sé, però pensava que això de dur-se els cotxes per part de la grua era una altra cosa, i mai quan estan aparcats a la zona blava. Deu ser per què era francès? No ho vaig entendre.

Pel Barça, hi ha vida més enllà de la Qatar Foundation?

2011-09-05T00:57:00.000+02:00

Estic segur que dintre d’uns anys la qüestió Qatar Foundation ens la mirarem amb uns altres ulls i direm: “Carai, quines coses dèiem”. Doncs sí, diem moltes coses referents al patrocini de Qatar Foundation.
Hi ha diverses vies de discussió i de crítica. Jo descarto la dels diners que venen de Qatar. I la descarto perquè hem de ser coherents, o tant com es pugui. Si fa uns anys el patrocini de Xina hagués quallat, com així esperava la junta de Joan Laporta, Unicef seguiria sent el que ha estat sempre, però a distància del club; potser a prop de la seva Fundació, però lluny de la vessant esportiva i la seva samarreta. Per tant, un dia el Barça va poder portar Pequín a la samarreta, i semblava una realitat. Si aquell Barça estava eixut i buscava finançament, entenc que aquest, que sembla fa quatre dies que estava a punt d’entrar en fallida, també la busqui.
El Barça de llavors va tenir l’encert de trobar una col•laboració que va aportar un rendiment excepcional amb Unicef. Jo, però, hagués preferit que la samarreta s’hagués mantingut neta d’eslògans o publicitat.
La crítica que faig, sense entrar en fòbies ni fílies amb l’actual equip directiu, malgrat que algú segueixi veient fantasmes, és en la forma en com aquesta junta ha abordat el patrocini de la samarreta; sense cap sensibilitat a l’hora de cercar complicitats, vaja, al cap i a la fi, sense compartir riscos amb els amos (socis).
No, han tirat pel recte i ara s’adonen que han d’acudir al soci compromissari perquè han observat un clam en la massa social que així els ho demanava. És el que ha explicat avui Sandro Rosell en una entrevista a La Vanguardia (quina sort tenen alguns, tu, disposar del president quan no hi ha Lliga).
I també critico que l’actual junta hagi jugat només una carta, i que sembla que aquesta és l’única aposta que existeix. Aquesta és la pregunta i la resposta de l’entrevista d’avui quan se li observava que la junta podria perdre la votació en l’Assemblea:

¿No le parece que es un riesgo muy grande? ¿Qué pasaría si el voto es contrario?

"Sí que es un riesgo, pero ya buscaríamos alternativas. Tendríamos que replantear el tamaño de este club, pero si eso es lo que quiere el socio, bienvenido sea. El Barça sería sostenible pero con otra dimensión. No podría seguir manteniendo todo lo que tiene: mejor plantilla del mundo, mejor técnico del mundo, club polideportivo más grande del mundo, fútbol formativo donde más se invierte en el mundo, solidaridad con la Fundación, y los rivales tendrían más ventajas. Seríamos más pequeños. Siempre hemos pensado que tenemos y tendremos el Barça que los socios quieren y se merecen. Hoy podemos decir que nuestros retos principales eran mantener la excelencia deportiva y trasladarla al ámbito de la gestión. Lo primero se está cumpliendo y en el segundo vamos por el buen camino. Hemos reducido en 66,9 millones de euros la deuda y hemos pasado de perder 9 millones la primera temporada, cuando estaban previstos 21, a presupuestar 20 millones de beneficios en la presente, siempre y cuando el socio ratifique los acuerdos. Y si no hacemos las cosas como haremos ahora en la asamblea no iríamos en el buen camino de la excelencia social".

Em puc equivocar, però no em sembla que Rosell quan diu “ya buscaríamos alternativas” s’estigui referint a un nou patrocinador, sinó, pel que es llegeix més avall, el club s’emmotllaria a un pressupost més baix i que la grandària del club s’hauria de replantejar.
¿De veritat que el Barça només pot aspirar a un patrocinador com Qatar Foundation que pagui aquestes quantitats que diuen, o en realitat aquesta col•laboració té unes altres ramificacions, encara per desvetllar? No em sembla adient que el president barcelonista hagi caigut en aquest parany, que és el d’anar a corre-cuita ara a l’Assemblea de compromissaris a la recerca d’unes complicitats que hauria d’haver treballat fa força temps, en nom de la transparència i de tot allò que va pregonar en precampanya i campanya respecte a la relació que establiria amb els amos.
Inisisteixo, cada cop queda més clar que el Barça de Rosell només ha treballat amb un sol d'objetiu: Qatar Foundation.

El Barça, la junta i Qatar. Compte a possible entabanada en l’assemblea de compromissaris

2011-09-02T18:33:00.000+02:00

L’actual junta directiva del Barça, presidida per Sandro Rosell, tenia emparaulada la venda de la samarreta a Qatar abans que es fessin les eleccions a l’estiu passat. No li donem més voltes. És més, ni tan sols van temptejar més empreses. Perquè en el cas que així hagués estat, pel bé de la transparència ho haurien informat. No ho han fet. Només hi havia un patrocinador, casualment del país amb el qual l’empresa d’en Rosell (BSM) ha estat fent negocis els darrers anys. Ningú no s’ha d’espantar si hi ha gent que ensuma que alguna cosa no olora bé.
Rosell i la seva junta, com en d’altres tantes coses, ha girat descaradament l’esquena al soci. Aquesta idea de respecte, confiança i apropament va ser la bandera de la seva insofrible campanya electoral, plena de perfum però amb traces que en alguns apartats estava buida de contingut.
Rosell va passar del soci quan mereixia acostar-s'hi. Hi ho va fer no amb naturalitat, sinó amb cops d’efecte: com quan es va emparar en què el 2003 l’assemblea ja havia donat el vist i plau a la junta per dur publicitat (perquè en aquest cas sí que ell vol subratllar que hi era a la junta, encara que es fa l’orni quan es parla que aquella junta al començament va generar suposadament unes pèrdues milionàries i que al cap i a la fi han motivat una denúncia als jutjats). El president del Barça ha fet uns moviments amb la qüestió de Qatar que mereix una lupa perquè hi ha alguna que no quadra.
Fa uns mesos, un grup de socis del Barça va endegar una recollida de signatures perquè fos l’amo de l’entitat qui donés l’ok al patrocini de Qatar. En el seu argumentari, que inclús la guàrdia de corps rosellista l’hagués validada com a democràtica, recollia un seguit de sentències que han deixat retratat al president barcelonista.
Aquest col•lectiu de socis, en el qual hi ha gent que vol Qatar i d’altres que no –ja que l’objectiu al marge de fòbies i fílies és que ho decideixi el soci– ,va iniciar la recollida de signatures i, alhora, va informar el club barcelonista, el qual es va prestar a atendre’ls però després els va girar l’esquena quan va anul•lar la cita, concertada amb Sandro Rosell i Antoni Rossich.
La setmana passada, sorprenentment, el club va informar que en la propera assemblea de compromissaris els socis podran votar sí o no a Qatar. Aquesta decisió ha generat un gran aplaudiment social i una gran alegria perquè poc menys que ha estat una oda a la transparència, quan en realitat ha tornar a ser un tripijoc de la junta, un acte de trileria profunda ramblera i una entabanada marca de la casa. Llegiu el burofax que va rebre Rosell i la seva junta dels socis que estan recollint signatures: “Proposta de consulta a tots els socis i sòcies del Futbol Club Barcelona sobre la conveniència o no de la publicitat de la Qatar Foundation a la samarreta del primer equip de futbol”. És a dir, demanen un referèndum i no una votació no vinculant als compromissaris.
Però, algú s’havia cregut aquest acte de transparència ful de la junta?
Rosell no incomodarà ni s'indisposarà mai un col•lectiu de rics (qatarís i companyia), perquè la vida dóna moltes voltes i no se sap mai amb qui has d’acabar fent negocis dels bons a on hi ha pasta fresca.
Per tant, al col•lectiu de socis que han recollit signatures, la junta s'ha rigut d'ells a la cara, malgrat que el dia 7 els han convocat, suposo per acabar d’entabanar-los. Però, no els agradava tant això que el soci prengués part en les decisions importants? Doncs aquesta n'era una de bona, però abans de signar el contracte, és clar.
Rosell, o qui ell delegui, parlarà a l’Assemblea de la importància del contracte, del qual no tinc massa cosa a dir, i amenaçarà que en cas contrari la pasta l’hauran de posar tots els socis amb una pujada notable del carnet. Aquest serà el pa que s’hi donarà, l’amenaça i l’extorsió, ja que alguns cops la paraula fa temps que l’han perduda, en el moment que fan coses a l’esquena i després per pressions socials es presten a una vergonya de votació.
Per cert, senyors de la junta, al govern de Qatar vostès els han venut només la samarreta o tota la publicitat estàtica del Camp Nou i part de l’estranger? Perquè en aquest cas, potser que la venda de la samarreta no haurà estat el gran negoci que volen fer veure que han signat.

Si les portades dels diaris són el pol d’atracció per comprar-los, entenen el negoci els quiosquers?

2011-09-02T18:25:00.000+02:00

Diuen que no els agrada que la gent remeni la premsa de l'aparador o del prestatge, perquè deuen de pensar que tots els diaris diuen i porten el mateix i perquè qui compra una capçalera sempre ha de repetir. Potser, però en les redaccions dels diaris hi ha gent que s’esforça molts per presentar una portada atractiva, que generi interès per tal que gent la comprí.
Els quiosquers, però, no tenen les revistes del cor girades perquè la gent no les pugui mirar. Al contrari; les dones les remenen a plaer.
Crec que són l’enemic. Així de clar. Però l’enemic declarat. De vegades penso que aquesta gent no té ni la més mínima idea de la batalla de subsistència que s’està lliurant en la premsa com perquè la maltracti d’aquesta forma. Hauria d’imposar-se el sistema de venda en contenidors com als Estats Units. Ja veuríem si als quioscs, els pocs que ja queden, se’ls baixen una mica els fums i entenen que han de ser aliats de la premsa i no els enemics, un més.

Segon cop. Potser a la tercera em quedaré sense moto

2011-09-02T18:22:00.000+02:00

No m’agrada arribar tard al llocs. Provo sempre de ser puntual a les cites: perquè m’agrada, respecto el temps de l’altra persona, el meu i així no tinc que inventar-me excuses.
Avui n'he hagut d’explicar una, de veritat. He sortit una hora abans de casa per prendre el meu temps i arribar d'hora a una cita amb un col•lega, per poder obrir un llibre, llegir-lo, o bé el diari.
Quan he arribat a la porta de l’aparcament, un altre cop el neguit, la suor freda per la pèrdua de les claus. He regirat la bossa, casa meva quan he tornar i, finalment, he agafat el segon joc, que m’ha permès obrir la porta i trobar-me aquesta escena: les claus menjades en la maleta del darrera. Quin alleugeriment.
És el segon cop que em passa. De ben segur, potser no hi haurà un tercer amb el mateix final feliç.

Quatre fotos que he fet a l'estiu i que m'agraden molt

2011-09-01T16:09:00.000+02:00

(Begur)

(Poesia als carrers de Begur)

(Un bonic carrer a Begur)

(Sa Tuna, pau)

(Camí de ronda de Sa Tuna a Aiguadrefa. Amics fent nudisme)

(Gat reflexionant a Aux Anges Gardiens, Carcasona)

(La Citè, de nit. Carcanosa)

(El canal Midi, a Trèbes, cap a la dreta)

(El canal Midi, a Trèbes, cap a l'esquerra)

(El poble, Lastours, vist des del castell)

(El castell, des del poble. Lastours)

(Un encantador restaurant, a Roussillon)

(El sensacional restaurant Loofoc, a Lacoste)

(Dia de mercat a Gordes; alguns del que falten els tinc a casa)

(Dones prenent un refresc)

(Café La Renaissance, a Gordes)

(Porxo a L'Isle sur la Sorgue, al fons a la dreta el genuí Cafè de France)

El sentit de les xapes dels cotxes en països normals

2011-09-01T15:20:00.000+02:00

Encara arrosseguem la toxicitat que va vessar l’indesitjable José María Aznar, i sovint el recordo quan miro les matrícules dels cotxes, especialment les alemanyes i franceses. Va tenir una oportunitat de marcar-se un gest i va acabant sent el fatxe indesitjable i vomitiu personatge que ha esdevingut.
Fa anys, i després que sorprenentment Madrid superés en el número de matriculacions a Barcelona, el govern va decidir, davant el col•lapse que es podia donar en les xapes de la capital (estaven a punt d’arribar al M-9999-ZZ), crear una única matrícula per a tot l’estat, buidant-la del contingut distintiu de la província o potenciar el fet autonòmic o regional, com diuen ells. Així, començava a caminar el 0000 AAA (malgrat que aquesta matrícula amb tres ‘A’ mai va exitir) fins avui, amb una manca de previsió, marca pepera, no només el punt afectiu de què cada lloc tingui el seu distintiu, sinó que no trigarem massa anys, si la crisi no ho impedeix, d’arribar dintre d’uns anys al 9999 ZZZ, després del qual tot s’haurà de reinventar novament.
A França, on històricament s’ha reconegut el departament pels dos darrers números de la matrícula, fa dos anys que ha entrar en vigor la numeració nacional, com a Espanya, encara que amb una combinació de lletres i xifres diferent (dues lletres, tres xifres i dues lletres), però amb la característica que a la dreta hi ha una franja blava a on hi ha l’escut de la regió i el número del Departament (província a Espanya).
Amb el nou model a Espanya, els venedors de cotxes de segona mà van celebrar la decisió pepera, i aquí es a on es van agafar. D’aquella polèmica, l’Aznar, qui es vanagloriava de parlar català en la intimitat, va menysprear la qüestió referint-se a les matrícules com les xapes. Tros de soca.

Oli d’oliva a França, però, quins són aquests preus, pardiez!

2011-09-01T15:16:00.000+02:00

Què cara que és França. Excepte l’habitatge per a on vam estar i l’aigua que et serveixen en els restaurants que ve de l’aixeta, la resta de productes i serveis són de vegades desmesurats.
Un d’aquests és l’oli d'oliva, a preu d’or. Quasi 50 euros una garrafa de cinc litres! Vam entendre per què la manca de setrilleres en les taules dels restaurants.

Senyor Audi, per què se m’ha espatllat tres cops ja l’airbag

2011-09-01T15:15:00.000+02:00

Un Audi és sinònim de moltes coses, i una d’elles és la seguretat, com així et venen la burra. No obstant això, dels deu dies voltant a cavall entre els Pirineus catalans del nord i sud, anava sense la protecció de l’airbag. Una nova avaria, i ja van tres pel mateix assumpte.
Primer, que si algú havia desconnectat (¿?) el no sé què, després que per recomanació de la casa mare s’havia de fer no sé què en la caixa central d’allà a on sigui i ara, ara porta tres dies al taller sense saber res d’ell.
Això sí, gratuïtament es van prestar a deixar-me un cotxe. Gràcies, però arregli’m la cosa, que no pot ser, que el cotxe no té ni tres anys i encara no ha fet els 17.000 quilòmetres.

2 cavalls versus quatre llaunes. Impactant

2011-09-01T15:14:00.000+02:00

Dona solitària prenent-se un vi i llegint, sense res més a fer... o esperant algú que no arriba

2011-09-01T15:13:00.001+02:00

Tercera i darrera aturada: La Provence

2011-09-01T15:13:00.000+02:00

(Posta de sol a Ménerbes)
Sense preparar res i poc menys sense saber a on anàvem a petar (molt impresentable, per cert!), casualitats de la vida vam imprimir-nos uns fulls d’El Viajero de El País que van resultar indispensables ja que vam anar a parar al parc de Luberon, al costat de Avinyó, a on hi ha pobles d’una bellesa extrema: Isle sur la Sorgue, Gordes, Lacoste, Roussillon, Ménerbes, etc. Quanta bellesa.
Ara bé, i ens ho temíem: a què olora la Provence a començaments d’agost? A res, perquè tota la lavanda l’han segada. Una decepció. Però no per això l’escenari perd encant ni majestuositat.
El poble triat per l’estada va ser Lagnes. Cap referència. De fet, i malgrat estar a tocar de la resta de llocs sublims, Lagnes passa desapercebut. Ningú no hi entra.
La casa (Sous l'Olivier) estava a les afores. Ningú no la coneixia fins que un home ens ho va mig indicar; fantàstica, apartada de tot i amb piscina. Més endavant ens van adonar de l’antipatia dels propietaris, especialment d’ell, a qui sembla que si no t’apuntes al sopar (30€ per barba sense beguda) no tens més drets que rebre una salutació seca matinal i poca cosa més. Força desagradable, en comparació amb l’experiència a Carcasona. Vaig fer una crítica al TripAdvisor, inclús destacant la desatenció que patia amb la piscina, amb les parets plenes de molsa. Un punt desagradable, encara que amb la calor descomunal, agradava fer-se un banyet purificador a mitja tarda.

(L'ocre característic de Roussillon)

(Vista al parc de Luberon, des de Gordes)

(Cafe de France, a L'Isle sur la Sorgue)

(El canal, passant per L'Isle sur la Sorgue)

(La piscineta de Sous l'Olivier)

Restaurants a França. A l’hora i vint va arribar el primer plat a taula

2011-09-01T15:03:00.000+02:00

Sóc fàcil d’aixecar de taula d’un restaurant i marxar sense dir res si em fan esperar massa i encara no m’han servit ni la beguda.
El cas concret fa referència al restaurant La Capitelle de Sol, a les afores de Carcasona. Un mal dia el pot tenir tothom, i en matèria de restauració això també pot passar. Era un restaurant aconsellat, en què només hi havia cinc taules, un cuiner i un cambrer. En total setze persones per servir. A l’hora i vint minuts va arribar el primer plat, encara que no recordo si va ser la safata de pa o l’amanida.
No era per perdre el nervis perquè res m’havia de fer sortir del guió que m’havia marcat: tranquil•litat, paciència, pau, etc.
Vergonyós tot plegat. El menjar, res de l’altre món.

La lluna a Carcasona, competint

2011-09-01T15:02:00.000+02:00

TomTom, sense tu no seríem res

2011-09-01T15:01:00.000+02:00

Ha estat el primer cop que m’he lliurat a la sort d’un navegador per viatjar, al famós TomTom. Malgrat un parell de cops que m’ha dut fins a un paret i que no coneixia dues rotondes, s’ha portat d’allò més bé.
És increïble aquest aparell i la tecnologia que el fa funcionar.
Però he pecat de confiança, ja que en els gran viatges, malgrat que no porti cotxe, m’agrada saber per a on vaig, al costat d’un mapa de paper que m’ho ensenya.

Segona destinació: Carcasona

2011-09-01T15:00:00.000+02:00

(La Citè, Carcasona)
Feia molts anys que perseguia aquesta viatge. La seva citè, el conjunt medieval de Cascasona m’atreia força, però al final dels quatre dies ha quedat en la menys interessant de totes les estades i mirades. D’entrada, enlluerna força veure el mega castell, independent de la ciutat moderna. La il•luminació nocturna el fa, inclús, més sublim. Però Carcasona, com es diu en català i en occità, és molt més que la seva citè, un centre d’atracció de turistes que carrega, des de primera hora fins la matinada. Res a envejar amb l’allau d’entusiastes que s’apropa a Port Aventura.
Carcasona té els seus voltants. Com per exemple la visita a castells molt ben conservats o al seu meravellós canal Midi, per on centenars d’embarcacions transiten a gent que ha triat aquesta idíl•lica experiència per passar l’estiu. També resulta destacable els mecanismes de les escluses, amb el qual es permet que un riu sigui navegable durant molts quilòmetres sense estar sotmès als desnivells.
Vam encertar trobant un allotjament a les rodalies de Carcasona. Es tracta de la petita població de Villalbe i la casa Aux anges gardiens‎ (2 Rue du Barry). La Patricia i l’André, una parella que ha deixat París per viure la vida del camp, es desviuen per dispensar una atenció de primera categoria. Simpatia i bon tracte. Què més es pot demanar.
Les habitacions són amples i decorades amb molt bon gust. La casa és preciosa, amb piscina i lloc per cercar i trobar la pau, com el porxo que hi ha al darrera. És un lloc ideal per trobar la pau. L’esmorzar, una mica justet i la casa no prepara dinars ni sopars, malgrat que en quasi totes les recomanacions que ens van fer, la van encertar.

(Aux Anges Gardiens. Maison d'hotes de charme. Carcasona)

(Jardin en ville. Carcasona)

(Canal Mini. Trèbes)

L’home que desafiava els tsunamis a Sa Tuna

2011-09-01T14:49:00.000+02:00

Coses boniques que agrada mirar en el cel de Begur

2011-09-01T14:48:00.001+02:00

Les ones dels Jocs de Barcelona

2011-09-01T14:48:00.000+02:00

Què s’ha fet de tot el material que es va fer servir en els Jocs Olímpics de Barcelona? Doncs aquí teniu una de les ones que es va utilitzar per la Fura dels Baus en la inaguració. Es tracta d’un bar restaurant friqui a Begur (La Ola, Pi i Ralló, 4)

Debut a la nova vida d’El 9

2011-09-01T14:40:00.000+02:00

Després de l’impasse d’uns mesos d’estiu sense que el projecte del diari esportiu El 9 es consolidés per a la propera temporada, finalment el diari ha tornat a aparèixer amb força en els quioscos, d’una forma molt més contundent en format, continguts i paginació. Ho celebro. Ho celebrem.
Per aquesta nova etapa, m’han tornat a convidar per fer la contra de dimarts. Estic encantat. Menys exigent perquè ara només abordaré un assumpte i abandono els petits comentaris sobre dos fets. Així ho ha demanat.
A Begur vaig veure la primera de les contres. Al terra, encara empaquetat el diari i al costat d’una dona que fullejava revistes del cor. Vaig estrenar-me: Cesc, el preu just

Primera aturada: Begur. Si hi ha massa gent a Aiguafreda, sempre ens quedarà Sa Tuna

2011-09-01T14:38:00.000+02:00

(Les Medes, des de Begur)
L’Hotel Clàssic de Begur és una bona opció per acostar-s’hi uns dies. Ens van fallar algunes destinacions a prop de les platges, però aquest hotelet, al rovell de l’ou del poble, al costat de la plaça de l’església, va ser un encert: per l’habitació, per l’ambientació, per la tranquil•litat i pel restaurant, encara que amb un servei força deficitari, de gran qualitat, especialment en l’esmorzar.
De dia, tranquil•litat i pau, que la temperatura i la xafogor eren insuportables. A la tarda, a la trobada de la millor platja. Aiguablava, com esperàvem, va esdevenir en unes Rambles a la vora de l’aigua a on el metre quadrat anava molt buscat. Un desastre.
La segona opció, per prioritats, va ser Sa Tuna. Un encert. Molta gent, l’esperada, però amb la pau que sempre proporciona aquest indret, i amb el seu fabulós restaurant Sa Tuna. El millor dia de tots, arrodonit amb una passejadeta pel camí de ronda fins a Aiguafreda, fins que aquell tros de ciment clavant et far girar cua, tot desitjant que un dia la Llei de Costes se l’endugui al fons del mar, com d’altres atemptats al bon gust.

(Sa Tuna)

El triangle màgic: Begur, Carcasona i la Provence. Potser una de les millor vacances de la meva vida

2011-09-01T14:34:00.000+02:00

(Begur)
Acaba el mes d’agost i em deixa en el record una de les millors vacances de la meva vida. El meu interès era tornar a Menorca, a on vaig gaudir d'una gran setmana fa uns dotze anys. Va ser impossible acostar-s’hi; preus desmesurats i quasi tot acupat. Un cop rebutjada aquesta opció, moltes veus amigues m’han trobat solucions però ja era massa tard.
L’opció determinada va ser endinsar-nos en la Provence, a França. Un encert. D’igual forma que haver-ho fet primer amb una petita aturada a Begur, amb dos dies formidable malgrat que no van poder tancar ni un sol sopar amb amics que s’hi trobaven per la zona. Bones platges, com sempre, i bon menjar, per descomptat. Segell Catalunya tot plegat.
Carcasona, o Carcassonne com li diuen els francesos, va ser un desig complert de feia anys. Encert per la descoberta, pel lloc de residència i, especialment, per les excursions al voltant de la zona. Una meravella.
I el darrer plat, la Provence. Simplement un prodigi.
Un triangle màgic s’ha format en la meva ment amb aquestes tres destinacions, un bon suport evocar-les cada cop que es torci la vida aquest final del 2011 i el 2012, fins que es donin unes condicions semblants per poder millorar, si es pot, aquesta tria estiuenca l'any vinent.

(Citè de Carcasona)

(Gordes, La Provence)

Les Corts, com Gràcia, amb places igual de maques, però amb força menys soroll i amb gent respectuosa. Un sopar de comiat de l’estiu al Fragments Cafè

2011-09-01T09:50:00.000+02:00

Mal dia vam triar per acomiadar el mes d’agost, sembla. Un servei molt justet. Al Fragments Cafè s’ha de trucar per demanar hora, perquè en cas contrari no tens taula. Té una terrasseta a la plaça de la Concòrdia, en el barri de Les Corts, a on allunyada dels grans carrers, es respira pau i tranquil•litat, només trencada pel divertiment de les criatures que aprofiten el carrer en els darrers dies de vacances. A dins, el restaurant té una sala coberta i un pati interior, fresquet però inabastable perquè tothom hi vol ser-hi.
La manca de personal i l’excés de clientela va fer que la nit es convertís es una insofrible espera. De totes maneres, un lloc molt recomanable, com després fer una petita volta pels carrers silenciosos i tranquils del barri.

Tomàquets com els de sempre, de molt a prop, del Baix Llobregat

2011-09-01T09:46:00.001+02:00

Al Baix Llobregat hi una horta magnífica. Sempre hi ha estat. Assetjada per l’urbanisme i per les males pràctiques del progrés, aquest espai natural és de primera categoria.
De la seva horta sorgeix un material envejable:Carbassa, poma, meló, albergínia, préssec, enciam, carxofa, cogombre, bròquil, síndria i, com no, aquests meravellosos tomàquets, amb el color i gust de sempre, ideals per amanides i, encara, pel deliciós gaspatxo.

L’arc d’en Terricabres, de drets i deures, a l’Oracle de CatRàdio. Bona ràdio a l’estiu

2011-08-31T15:22:00.000+02:00

La ràdio d'estiu comet els pecats de la tele, quan no hi ha res més del que raja la programació I cau en un avorriment considerable amb reposicions de l’any, algunes amb més encant, però.
Fa anys, CatRàdio es va inventar un espai estiuenc anomenat “Les pitjors cançons de la nostra vida”. Els genials i reconeguts escriptors satírics Quim Monzó i Sergi Pàmies posaven cada dia en escena una cançó de dubtós gust i l’esbudellaven amb un estil i gràcies marca de la casa que feia les delícies de l'audiència. Era un programa de tarda, en un hora més pròpia de la becaina que d’escoltar la ràdio. Van provocar moments màgics. Vaig riure moltíssim amb ells.
Aquesta any CatRàdio ha fet una proposta que res té a veure amb les rialles. Es tracta de ja veterà espai de reflexió L'Oracle conduït pel periodista Xavier Graset, a on han desfilat dotzenes d’interessants veus que alguna cosa han dit respecte als valors. Me les he descarregades quasi totes per sentir-les amb tranquil•litat. Entre la lectura desendreçada que m’he marcat i l’audició d’aquests programes, la vessant cultural de l’estiu està més que satisfeta.
Fa unes setmanes va aparèixer en l’espai el sempre interessant filòsof Josep Maria Terricabres. Uns 50 minuts de molt nivell. En el seu torn, va parlar entre d’altres coses de l’arc Terricabres, a on ell explica que per reconèixer un dret, aquest ha d’anar associat a un deure per satisfer-ho.
I explicava que si en un punt de l’arc hi ha el dret de l’assistència sanitària, en l’altra part ha d’haver un deure d’algú (Estat) que ha de satisfer que la gent pugui gaudir del dret a l’assistència sanitària.
D’aquest forma, sosté que està sa, per tant, no és un dret, perquè a l’altra part no hi haurà ningú que t’ajudi a queixar-te per tenir aquest dret. Fet que tampoc passa quan es diu tenir dret a equivocar-se. Diu que utilitzem el mot dret sense massa criteri. Interessant.

Gavà Mar, un nou i darrer tastet abans que això s’acabi

2011-08-31T15:09:00.000+02:00

El lloc a on es reparen les coses

2011-08-31T15:06:00.000+02:00

Surt un home gran de la dependència, amb una tele petita a la mà, i dóna la sensació que inclús podria ser d’aquelles en blan i negre. Penso que sí que deu se veritat que la gent cada cop llença menys les coses i les arregla més. Creua al carrer i puja en un A8 que estava aparcat en doble filera.
Al carrer de la Diputació número 53 hi ha un espai per arreglar el que s’ha espatllat. Hi ha una gentada de por. Un senyal? Avui al Twitter he llegit que cada cop arreglem més les coses i no les llencem tant, degut a la crisi. Potser, però no hem fet més que tornar al sentit comú i posar el consumisme en un segon terme per un instant.

“Es mierdengue el que no bote, es, es, es!!!”

2011-08-29T11:57:00.000+02:00

“Hijo de puta” en castellano es lo mismo que decir “fill de puta” en catalán, pero claramente no suenan igual. Por muchas muecas, énfasis y tono de voz que pongamos en catalán, un insulto en esta lengua siempre me ha parecido de menor calado, de menor tono hiriente que hacerlo en castellano. En castellano, creo, se insulta mejor, es decir, peor.
Y no será porque en catalán no tengamos un amplio abanico de palabrotas para herir o molestar. Al contrario. Ahí van algunas, así, tomadas al azar: cony, talòs, pallús, tanoca, gamarús, borinot, sapastre, beneït, mesell, caparrut, carallot, cagundéu, ximplet, bordegàs, galifardeu, curt de gambals, babau, titafluixa, perepunyetes, sòmines, barrut, capsigrany, pelacanyes, meuca, lladregot, torracollons, figa-tova, passerell, xitxarel•lo, nas de porc, matusser, panxacontenta, buscabregues, aixafabolets, garrepa, panoli, dropo, desvergonyit, lladregot, malnascut, bocamoll, desvirgagallines, perepunyetes, gos sarnós, escuracassoles, escoltallufes, cagadubtes, baladrer, orellut, botifler, empeltat, escalfabraguetes, tòtil, malparit, dropo, figaflor, ruc, soca, brètol, fastigós, ruc, mitja merda, menja merda, idiota, porc, llepa culs, fill de la gran puta, mal nascut, mandrós, guillat, poca-solta, bandarra, titafreda, desgraciat, galifardeu, etc.
No obstante, tengo la percepción que por muy larga que sea la lista, una palabrota en castellano seguirá siendo más abrasiva en igualdad de significado que una en catalán.
Pasa igual en un campo de fútbol, donde el insulto en castellano no sólo es más rotundo, sino que casi exclusivo, incluido el Camp Nou. A pesar de algunos episodios conocidos en los últimos años, el estadio del FC Barcelona es una balsa de aceite para casi todos los equipos, y me atrevería a decir que también para el Real Madrid y para el Espanyol, campos en los que cuando es el Barça el visitante se convierten en un circo del insulto constante y vejación interminable. No digamos en los casos del Valencia, Zaragoza, Sevilla, etc., campos donde el Barcelona es vilipendiado e insultado desde que aterriza hasta que regresa a casa, pero que en el Camp Nou disfrutan casi de un baño y masaje.
En el campo del Barça se anima más que se insulta, y cuando se falta el respeto se hace en castellano y, referido al Madrid, con una sintonía de bajo perfil, de patio de colegio, suavecita, modosita: “Madridista el que no bote, es, es, es!”. Qué poco hiriente ante el contundente y faltón: “Es polaco el que no bote, es, es, es!”.
Este último es un cántico que en los años ochenta descubrimos muchos cuando el Real Madrid ganó en el Camp Nou una Supercopa y en Barajas un grupo de seguidores lo cantó junto al presidente madridista de la época, Ramón Mendoza. De la misma forma que cuando en Madrid truena, todos debemos sacar el paraguas, aquella música hizo fortuna pasando de campo a campo y se fue instalando en todos los rincones de España, incluso en Can Perico, donde sus aficionados más radicales también la tararean cuando el Barça ha jugado como visitante.
En el “Es polaco el que no bote, es, es, es!” confluye una carga de mala baba marca de la casa que va más allá de un insulto futbolístico, ya que se apunta a todo lo que representa Catalunya, especialmente a su idioma. Es un insulto soez, grosero y ordinario, pero especialmente hiriente, ofensivo e injuriosos. Lo saben. Los sabemos.
La respuesta en el Camp Nou es el indolente “Madridista el que no bote, es, es, es!”, catalanizado por el escasamente utilizado “Boti, boti, boti, madridista qui no boti!”, o el incluso provinciano “Madrid, cabrón, saluda al campeón!”, de recurso inmediato cuando se tiene una copa en la mano, y que el viernes pasado en Mónaco generó un momento extraño. Fue cuando el entrenador del Barcelona, Pep Guardiola, animó desde el centro del campo a los seguidores barcelonistas para que zanjasen estos cánticos despectivos contra el Madrid. ¿Despectivos? Hombre, en un “Es mierdengue el que no bote, es, es, es!”, donde se tergiversa el nombre merengue y se mezcla con una palabra mal sonante (mierda), podría tener su mal gusto, pero en los cánticos casi inofensivos de “Madridista el que no bote, es, es, es!”, casi pareció un acto un poco mojigato desde el centro del campo.
Definitivamente, al margen del explosivo “hijo de puta” y derivados, cuando surge contra un rival, árbitro o seguidor contrario, el insulto en el Camp Nou está bajo mínimos, respecto a las tundas que recibe el Barça allá por donde va. Hombre, de no responder alguna hostia, al final se te acaba poniendo la cara como una orografía de la mano que te atiza.
Quizá aquí no se es tan ingenioso como en el madridismo, que fue capaz de darle la vuelta a un cántico despectivo en los ochenta “Así, así, así gana el Madrid!”, con el que se denunciaba supuestas ayudas arbitrales, y que en el Bernabéu se invocaba cuando el rival recibía un repaso, pero con una copa en la mano, y a pesar de que tenga su punto provinciano, mandar callar al aficionado cuando canta “Madridista el que no bote, es, es, es!” en plena efervescencia, como que pareció ese tipo de comportamiento tan catalán de achantar y resignarse.

Bar Carders, un bon lloc per rebaixar el mal regust de boca de matinada

2011-08-29T00:53:00.000+02:00

Entabanats per la pel•lícula Super 8, el sopar al Bar Carders, a l'Eixample de la dreta i a tocar amb el Paral•lel, ha estat la millor forma de rebaixar les tensions, al descobrir un racó tranquil.
Es troba al carrer Parlament número 25, de Barcelona. Fan sopars fins les dotze de la nit i el millor de tot és la terrassa en el passeig que s’obre tot just a la cantonada del Carders. El pitjor, els fums del costat, cosa encara per superar.
Cuina senzilla, amb un toc mexicà, però presenta una carta amb plats calents i freds de tota la vida.
Inimaginable trobar aquest indret en un lloc que tocada la mitjanit es converteix a un anar i venir d’ombres inquietants.

‘Super 8’, un nyap produït per Spielberg que no s’aguanta per enlloc

2011-08-29T00:48:00.000+02:00

Steven Spielberg està en el lloc més alt a on només poden accedir el grans del cinema, i per això se li perdona un nyap, i si cal dos o tres més. Aquest de Super 8, una cinta que ha produït junt amb el director de la pel·li, JJ Abrams, no hi ha per a on agafar-la.
Un mal matxambrat entre ET, l’extraterrestre, que va filmar el mateix Spielberg, i Els Goonies, dirigida per Richard Donner, però produïda també per l’Spielberg.
Aquest Super 8 arrenca bé amb una història ambientada en els vuitanta amb uns nens inquiets per les pel•lícules de zombies i amb el desig de filmar-hi una. Llavors, apareix en escena un fet lligat amb els militars i un secret de naus espacials que ni té grapa ni es resol bé. Lamentable. Una farsa.
Ni pels nens, ni pels grans. No hi aneu.
Ni el final, quan apareixen els crèdits, ajuda a pair la sensació d’estafa.

Sirope, sirop o xarop del que sigui, el negoci amb el marge de benefici més desproporcionat que deu haver?

2011-08-28T14:15:00.002+02:00

He pagat a França quatre euros per dues empolletes de mig litre d’aigua. No recordo un excés tan desproporcionat a Barcelona. Potser aquesta petita botiga a la Provence treballa amb un marge del 100% o inclús del 200%. Bons beneficis. Treballar l’estiu per gratar-se la panxa la resta de l’any.
No obstant això, no em sembla el producte estrella de l’estiu. N’he conegut un altre que produeix encara més rendiment: és el Sirop, del que sigui. El Sirop, en francès, o xarop és un líquid dolç concentrat. El preu de l’ampolla, segons la dimensió i el lloc a on el compris, pot oscil•lar entre els tres i cinc euros. Posem per cas una ampolla de sirop de tres quarts de litre de llimona. El sirop es serveix en un got llarg amb gel a on les proporcions són més o menys un 10% del xarop i un 90% d’aigua, congelada (glaçons) o en ampolla que tu mateix vas servint-te. El preu d’un servei en un restaurant és de 2’5 a 3€. Quants glopets es poden treure llavors d’una ampolla de tres quarts de litre? El negoci perfecte.
Per cert, no havia tastat mai el sirop fins que un dia ho vaig fer a la Provence. No m'he enganxat, però quasi. Està molt bo.

Phoebe Buffay (Lisa Kudrow) és ara Fiona Wallice a Web Therapy

2011-08-28T14:08:00.001+02:00

És un encant aquesta actriu. A Friends, Lisa Kudrow era genial. Vaig riure molt amb ella, amb les seves cançons descompassades, sense rima però amb molta ànima. Les seves sortides de to. La seva mirada. El seu món perdut.
Era una joia, com Chandler Bing, el meu actor preferit en una de les millors sèries de la història.
Ara Phoebe s'ha convertit en la doctora Fiona Wallice, para la sèrie per Internet que s’anomena Web Therapy. Torna a ser ella, més madura, però igual de genial.

Al meu veí del parquing li han fet aquesta putada

2011-08-28T14:03:00.000+02:00

No sé si ho ha fet un de dins o la juguesca li han fet fora del parking, però quin mal cos se t’ha de posar en veure el seient de la teva moto destrossat.
És obvi que li han fet amb un ganivet, cosa per la qual entenc que en un cas similar s’ha d’anar molt en compte amb el delinqüent en el cas de què l’enxampis.
Hagués entès que el veí del parking l’hagués donat un gec d’hòsties, per l’esquena, és clar. S’ha d’actuar igual.

Platja, a Gavà Mar

2011-08-28T14:00:00.000+02:00

The Booth at the End, píndoles de deu minuts d’una sèrie d’Internet que atrapa

2011-08-26T16:53:00.000+02:00

A través de Twitter, l’inquiet i sempre sorprenent Jordi Soler va proposar un enllaç a la pàgina televisiva de la Fox en castellà a on estan penjats tots els capítols de la sèrie The Booth at the end. Sempre són ben rebuts els seus consells, però aquest ha estat un gran encert.
Es tracta d’una minisèrie de capítols de deu minuts que transcorren en un bar a on un personatge va rebent tot tipus de gent amb diferents inquietuds i misèries, però que al final acaben lligats entre ells. Em sembla una idea sensacional. Enganxa des del primer minut. En l’era de les grans sèries de televisió, aquesta mini s’ha guanyat un raconet més que destacat.
La trama és molt senzilla: un home que proveeix de solucions als problemes de la gent. Hi accedeixes a través d’una contrasenya que funciona de boca-orella. L’única obligació és que s’ha de fer el que diu aquest misteriós personatge. Una delícia.
Ho agraireu, especialment en una època de reposicions a la tele, sovint de material de mala qualitat. Endavant amb les bones idees.

Sandro, Brasil... i coses que diuen per allà que aquí desconeixem, i que no sabem si són veritat o mentida

2011-07-13T20:45:00.000+02:00

Rieu, rieu... però si ens posessin una càmera a nosaltres no desmilloraríem aquesta 'performance'

2011-07-12T20:03:00.000+02:00

Aficionat desconsolat per la pèrdua de River en el primer partit de l'eliminatòria de descens a la Lliga argentina.

Método de adelgazamiento Dukan, un fraude, o el fraude y la manipulación se encuentra en el reportaje de Antena 3 TV?

2011-07-05T04:48:00.000+02:00

Si buscas en la página del Ministerio de Sanidad el concepto Dukan, busques por donde busques, no encuentras nada.

No obstante, sí que existe un enlace en una página que se denomina Estrategia NAOS, impulsada por dicho Ministerio y por la Agencia Española de Seguridad Alimentaria y Nutrición, que pretende sensibilizar a la población del problema de la obesidad.

Existe una nota publicada el 12 de abril del 2011 en esta página ciertamente contundente acerca de la dieta que impulsa el francés Pierre Dukan, conocida por la régimen de las proteínas.

Yo me he leído el libro de Dukan, el cual me parece interesante, como todos los que están relacionados con la alimentación, y me llegue a iniciar unos días, con un resultado a bote pronto realmente interesante.

El dietista avisa de dos contraindicaciones, quizá tres: posible estreñimiento, es una dieta cara porque las proteínas se encuentran en las carnes y los residuos de ácido úrico que se acumulan en los riñones, lo que aconseja una ingesta importante de agua al día. A ello, también hay que unir un aliento ciertamente cargante. Y ello es cierto.

En el documento que publica la Estrategia NAOS, un grupo de revisión, estudio y posicionamiento de la Asociación Española de Dietistas-Nutricionistas desaconseja “encarecidamente el método o dieta que propone el señor Dukan por ser ineficaz, fraudulento y potencialmente peligroso”.

No soy experto y, por lo tanto, poco o nada tengo que decir al respecto, sólo que a muy corto plazo, funciona.

A partir de este postulado, Antena 3 TV ofreció anoche un reportaje de unos 45 minutos para abordar el método. Realmente, me interesaba bastante conocer qué hay detrás y, sobre todo, los riesgos que conlleva abrazar este método o dieta, pues en la presentación del espacio se subrayaba potenciales problemas hepáticos, hecho que ya de por sí hace saltar todas las alarmas.

Escuchado con atención el espacio, a uno le queda la duda de qué es más fraudulento si el método de este individuo o el reportaje en sí, abordado con una ausencia de rigor, sin fuerza periodística, decorado con una voz en off que iba aportado dramatismo como cuando un narrador de un partido de fútbol pretende excitarte cuando el juego no sale del centro del campo, etc.

De verdad que me ha parecido de vergüenza ajena, dadas las expectativas con las que ha sido promocionado, y las nulas conclusiones que se desprenden de él.

Al final, todo queda en que un tipo parecer que se está forrando por la venta de su libro y que el salvado de avena se ha convertido en un negocio, cuyo precio se ha ‘disparado’, que mucha gente está siguiendo su método y está encantada de la vida, etc.

Bien, si millones de personas están siguiendo este método desde hace años, habrá un colectivo de engañados, de gente con problemas renales o hepáticos, gente del Ministerio en España o Francia que adopte una posición firme respecto a esta supuesta estafa, etc., personas con credibilidad que quieran dar la cara, no?

O, también, habrá estudios respaldados por el ministerio que demuestren que la dieta a base de proteínas es realmente insalubre, nociva o perjudicial. Ni rastro en el reportaje.
Por cierto, en el reportaje, la gente admite que en las diferentes fases de la dieta, entran en escena también las verduras, las frutas, los desmadres un día a la semana, etc. Como así contiene el libro.
Una vez más, un engaño más, marca de la casa.

i5 - Moments a Nova York

2011-07-01T16:20:00.000+02:00

.1. Sembla que no tota la població negre a Nova York està del costat d'Obama. Foto captada en una església a la 123 St amb Lenox Ave.

.2. Partidet de bàsquets en un dels centenars de camps que hi ha escampats per tota la illa. Aquests, a la 145 St.

.3. Un big man, a base de Big Macs? Possiblement.

.4. Convent Avenue Baptist Church. El dia de les dones. Elles van ser les protagonistes. Excepte quan el Dr. Jesse T. Williams Jr., líder de la parròquia, va demanar la paraula per estripar contra els matrimonis entre homosexuals.

.5. A l’espera del client. A Bryant Park. Un negoci que no decau aquest.

.6. Des del Top of the Rock, al Rockefeller Centre. 23 dòlars per cap, encara que si abans passes per Bryant Park i agafes una targeta de descompte t’estalvies dos dòlars. Una gran experiència, potser millor i tot que pujar a l’Empire State. Per què? Doncs perquè des del Top of the Rock pots veure l’Empire i això no té preu. Té tres alçades per fer fotos. Estalvia’t les dels pisos de sota i espera’t al tercer. Indescriptible, si la calitja (boirina) no ho espatlla.

.7. Des del mateix lloc, però mirant el majestuós Central Park

.8. Amb els peus a terra, des de Queens, en un nou parc per veure com cau el sol darrera de Manhattan.

.9. A Harlem, les coses dels negres s’expliquen amb negres. I la publicitat és el millor exemple.

El lugar del presidente

2011-07-01T16:18:00.000+02:00

Liquidado de la mejor manera el caso de Thiago Alcántara, con una renovación exprés para evitar problemas, el Barça se cuelga una medalla de categoría. Atadito ya el chaval, y si alguien lo quiere, que se estire, ya que la cláusula ahora es de 90 millones de euros. Buen trabajo.

Dicho esto, parece que el presidente ha venido a decir algo así como: “Y ahora, me dejáis un ratito, que me voy a ver a mis amigos a Argentina”.

Bien, hemos pasado del presidente omnipresente Joan Laporta, con un don superior de la ubicuidad aún no igualado, al mandatario Sandro Rosell, desaparecido en combate.

A mí no me va el rollo ese de que Sandro Rosell esquive los momentos públicos y que prefiera delegar, porque al final se va a entender que le da vértigo el cargo.

El presidente del Barça tiene sus momentos en un año y en algunos de ellos su figura es tan necesaria como el momento en sí.

Igual que se espera a los padres en los pocos grandes momentos de sus hijos y a estos en el adiós de sus progenitores, el presidente del Barça tiene que ajustar su agenda a los grandes acontecimientos del club, o en su caso acomodarlos a su horario. ¿O es que nadie en el club con un cierto peso y criterio, y cercano al presidente, se ha atrevido a deslizarse junto a la oreja de Rosell para recomendarle que su momento era estar en el cierre simbólico de la Masia? ¿Dónde está el límite a partir del cual la presencia del presidente se hace imprescindible? No lo sé, pero creo que el sentido común nos conduce a acordar que a los grandes instantes. ¿Fue uno de esos instantes el cierre de la Masia? Depende. Pero si se organiza un acto repleto de simbolismo, que no esté el presidente pareció una situación absurda. ¿De verdad que nadie en el club le marca a Rosell las cosas importantes y las accesorias?

Si el propio Rosell ha sido un abanderado de acabar la nueva Masia, ¿cómo se puede escaquear del simbolismo que representa el cierra de la que hasta hace dos días fue la casa de grandes cracks azulgrana? Que es discurso descansase en Guillermo Amor, pues como que pareció poca cosa.

Insisto, el debut de Messi en la Copa América no tiene suficiente ente como para que el presidente del Barça se pliegue a una agenda que casi nada tiene que ver con los intereses de la entidad. Y, en el mejor de los casos, ¿quién le iba a negar o reprochar a Rosell que adelantase un día el acto para acomodárselo? Nadie.

Parece que el devenir de Rosell está salpicado siempre de excusas, con el fin de salirse del relato de la entidad. ¿Es o no presidente del Barça? Pues el de ayer fue un gran momento de la institución que Rosell se perdió para viajar a Argentina, con el fin de estar hoy en el debut de Messi en la Copa América.

4 - Moments a Nova York

2011-07-01T16:17:00.000+02:00

.1. Doncs això, que si agredeixes al personal del Metro a Nova York et pot caure el puro de la teva vida. Vaja, com a Barcelona.

.2. Suposada ex actriu fracassada de Broadway ficada a guia de museus. Uf, quina estafa el Tenement Museum, a on et presenten la vida dels immigrants a través dels edificis a on vivien. Una estafa majúscula, com a mínim el recorregut que ens van fer. Ah, i la guia, sense ganyotes, cerimònies que es podria haver estalviar, bromes constants que no venien al cas, etc, ens podria haver estalviat una mitja hora insuportable. Lamentable. Val $20 que els pots invertir en un Nails & Spa, a on pel mateix preu et tallen les ungletes i et fan un massatge.

.3. Setmana gran la passada pels gays a l’estat de Nova York, a on es va aprovar que aquest col•lectiu pogués contraure matrimoni.

4. Mercat a la fresca pel Downtown. Saborós. Barcelona, sempre present.

.5. Façana d’un hotel pel Meatpacking District.

.6. Soledat al mercat de Chelsea?

.7. Amor o comiat al metro?

.8. Gegants a la Columbus Circle. Els vaig veure fa anys com els aixecaven. Ara ja són uns gegants.

.9. El Hihg Line, a l’oest de la ciutat. Uns jardins que estan de moda, construïts en el recorregut d’una línia de trens que fa anys que no està en servei. Una gran descoberta, amb vistes a New Jersey.

10. El Pastis, al Meatpacking. Un bon restaurant, amb la millor companyia.

3 - Moments a Nova York

2011-07-01T16:15:00.000+02:00

.1. Bicicleta de peluix aparcada al carrer, per Prince Street, crec. Potser la van fotografiar dos milions de persones aquells dies. Gens genuí.

.2. La bandera dels Estats Units feta amb sabatilles esportives All Star de la marca Converse, a la mega tenda d’aquesta.

.3. Fanelli’s Cafe, al Soho. Un dels restaurants amb solera de Nova York. Diuen que fan les millors hamburgueses. Bé, això ho diuen a tot arreu. Val la pena, encara que les taules es pugen unes a sobre de les altres.

.4. Un imitador de Tiger Woods, al mig de carrer, provant el seu swing amb quadrats fets de cartró. Cap vergonya aliena per part de l’individu. A la seva puta bola.

.5. Eleni’s, per a tot arreu. Pastisseria per llepar-se els dits, i els del veí. Cupcakes a dojo, ni millors ni pitjors que en d’altres llocs. Simplement boníssims, però compte, es un d’aquells establiments nordamericans que no en tenen ni idea de preparar un cafè a l’europea. No demaneu un capuccino pensant que us portaran un cafè amb llet o res semblant.

.6. Aquest devia ser un personatge famós. Fent fotos i, després, posant per a un altre fotògraf. Al costat de Lafayette St.

.7. Monuments?

.8. Un novaiorquès demanant un taxi. No entenc el sistema. Per què sempre aixequen el braç, encara que el taxi estigui ocupat? I, per què no implanten el nostre sistema? Llum verda, lliure; sense llum, ocupat o fora de servei.

.9. Sense Scoopys a Nova York. Poques motos. Bé, inapreciables. S’estalvien de veure’s envaint indiscriminadament les voreres i saltar-se els semàfors en vermell. Les poques, ben aparcades.

2 - Moments a Nova York

2011-07-01T16:12:00.000+02:00

.1. Pianos al carrer. Aquest s’hi troba per sota de Washington Square. N’hi ha d’altres, com a Queens, a on vaig veure un altre. Encara que aquest era màgic, potser per qui el va saber tocar.

.2. Les cames de la noia de la tenda del costat, a Prince Street.

.3. Restaurant a l’aire lliure. Un plaer per a la vista. Excepte els crits de la gent, la resta, formidable.

.4. Premsa gratuïta, per donar i vendre. En aquest cas, per regalar. De baix nivell, com aquí.

.5. L’Empire State Building. L’edifici amb majúscules. Envoltat de boira, amb King Kong, possiblement, aferrat a la seva antena, encara que no es pot apreciar amb nitidesa.

.6. Radiador i puff, al costat del llitet.

.7. Casa meva, a Harlem. El Mont Morris, de la Georgina Boothe, és un bed & breakfast molt recomanable que es troba a Harlem. Són tres edificis, entre la 120 St i la 123 St. Aquest és el de la 123 St, al costat del metro de la 125 St, i amb dues línies (2 i 3) que són expressos cap al Midtown. Molta tranquil•litat, bon servei, bon barri, malgrat les aparences. Res a veure el mateix carrer i sector per la part de Lexington, a on vam anar a petar el primer dia per error en les indicacions al taxista, a qui li havia d'haver dit la 125 St amb Lenox (Malcolm X Boulevard).

1 - Moments a Nova York

2011-06-30T13:15:00.000+02:00

Sí, sento una fascinació enorme per Nova York que no dissimulo. Sí, si em pogués anar a viure un parell d’anyets allà no m’ho pensaria ni un segon. És més, si pogués treballar a l’ESPN, millor. Estic enamorat d’aquest canal d’esports. És, simplement, extraordinari.
Bé, suposo que em consolaré anant de tant en tant, mentre el pressupost de l’any no s’esquerdi massa per aquests viatges a on la garrotada conjunta és important.
No obstant, ara només queden els instants, les passejades, l’esperit d’aquesta ciutat, els milions de racons, tot.
.1. Carta d'un xiringuito de hot dog, a on s'especifiquen preus i calories. També hi ha restaurants, tipus com els Fosters de Barcelona, que també indiquen les calories. En un d'ells, vaig rebutjar uns nachos; era el segon plat més calòric de la carta (1.600 calories).

Restaurant Pazza Notte, a la Sisena Ave, entre la 55th i la 56st. Sempre que hi vaig, visito aquest restaurant. Fan unes pizzes de la mort. Les taules estan una a sobre de l'altra i hi ha discjokey, que posa la música house a tota hòstia. Insuportable, però el menjar està de conya.

Moment cutre del viatge. Es tracta de la famosa (¿?) tenda Abercrombie & Fitch. Veus una cua de collons i penses, què hi haurà a dins? Doncs un munt de xurris esperant per fer cua per fer-se una foto amb el catxes aquest i els seus dos col·laboradors (camisa de quadres). A dins, bona roba i poca gent. Explotació sexual? Potser si fos una noia la idea seria una altra, oi?

Tenda d'M&M's a sobre de Times Square. Desproporcionada, en tots els sentits. El model surt a la foto per donar proporció a unes de les càpsules a on hi ha milers de pastilles de xocolata.

Bubby's, un restaurant mític i típic a Tribeca, Nova York. Menjar americà cent per cent. Interessant. Molt recomanable.

En aquest estat es troba el World Financial Center. Deu anys després, encara no està acabat, i la festa commemorativa que es farà l'11 de setembre només tindrà la piscina a punt. Massa calers i interessos han retardat l'obra i per aixecar un monstre com aquest en el lloc de les torres bessones a la Ground Zero.

Foto d'una foto. Aquesta s'exhibeix en el Memorial Ground Zero, un espai de record a les víctimes dels atemptats. Massa carrincló, crec, i molt de cara al business

(segueix)

La qüestió de Grècia (o una part d’ella)

2011-06-30T12:25:00.001+02:00

A través d'Andrés Del Castillo Ayén. Una vídeo interessant. Si tens deu minuts per saber de la vida de Belén Esteban, també en tens cinc per visionar això. Conclusió: prestem diners a Grècia per tal que comprin armes a França i Alemanya. Interessant.

Destí Barcelona?

2011-06-29T21:02:00.000+02:00

Abans que res. No, no estic afectat per la síndrome de qui ha quedat engalipat o entabanat per un viatge a l’estranger, d’acord? No hi ha res d’això. No vull que la meva ciutat sigui una còpia d’una altra, la vull autèntica, però sociable, no irrespirable en totes les seves dimensions, no només de la puresa de l’aire.
Arribem al Prat i una fornada de nord-americans es disposa a enllaçar amb d’altres vols, a marxar corrents cap al port per fer un creuer o, en la seva majoria, a endinsar-se en la selva barcelonina. Els miro i penso: quants d’aquests tornaran a casa sense la seva cartera? Uns quants tirant llarg. Són com el ramat camí de l’escorxador.
M’hagués agradat agafar el micro a l’avió i advertir-los del perill reial que hi ha a Barcelona. La meva ciutat està farcida de lladres, i també al carrer que actuen sense cap escrúpol, limitació o vergonya.
Però, no només aquesta situació afecta als guiris com a víctimes, sinó que també la patim nosaltres: sent robats també, minvant-se la confiança que projecta la ciutat amb els visitants i castigant poc a poc una font d’ingressos com és el turisme, que arribarà un dia que li girarà l’esquena a una ciutat que destil•la mala llet, mal ambient i a on els quinquis es tornen a fer els amos de l’asfalt.
Si ets a Nova York, les opcions que et robin el mòbil o la bossa mentre sopes en un restaurant a l’aire lliure són quasi nul•les. Diferent és el metro, a on els manguis campen al seu aire, encara que els delictes no arriben a les quotes barcelonines.
Si et quedes adormit a Central Park, o en qualsevol dels espais verds o bancs en una plaça el més habitual és que et despertis i les teves pertinences segueixen al teu costat. I no cal que et facis un nus amb la bossa i el teu braç. La pots deixar al costat. El més normal és que no passi res.
A Barcelona, tot el contrari. Les lleis són toves amb qui s’aprofita de la confiança de la bona gent. Els lladres han entès que aquest és un paradís, perquè la tolerància amb la delinqüència és absoluta. Pobre de tu que gosis un dia d’encarar-te amb un d’aquests individus i que li acabis fen mal. La ciutat s’ha rendit al canalla, al aprofitat, no hi ha una puta norma que es respecti, qualsevol limitació que es vol posar és rebutjada perquè es crida contra ella perquè priva de llibertat a la gent. És un campi qui pugui que a mi, mal estar dir-ho, em comença a fastiguejar.

Els valors de Pep Guardiola, o haurien de ser els valors del Barça?

2011-06-29T20:50:00.000+02:00

El principal proveïdor de pensament barcelonista de qualitat, el periodista Ramon Besa, va establir fa anys que un punt d’inflexió per advertir que el Barça abraçava una crisi era quan apareixia la següent pregunta: qui suporta a qui o qui sosté a qui, l’equip al club o el club a l’equip? El cub, el Barça, sempre ha de sostenir l’equip. Sempre.

Les darreres setmanes, amb el doblet del Barça a la butxaca, algunes peces periodístiques, especialment a TV3, mitjà que simpatitza molt amb l’entrenador del Barça, Pep Guardiola, s’han elaborat posant l’accent en el tècnic, com a garant d’un esperit, d’una cultura, d’uns valors que, i així és, crec que ningú qüestiona.

Entenc que l’aficionat i el periodisme necessiten d’un punt de llum a partir del qual poder explicar el relat. Aquest, ara mateix, sembla que és el Pep Guardiola.

A mi no em sembla malament, perquè el tècnic en certa manera és un punt de suport en el qual s’hi troba molt còmode la immensa majoria de barcelonistes. A més, Guardiola, per a mi, no deixa de ser aquell soci o seguidor, com hi ha milers al voltant de la institució, que tenen idees brillants i des de fa molts anys sabien de quin mal estava afectada la institució per tal d’aplicar-li uns remeis. Ha estat, però, Guardiola, qui s’ha endut el premi, i bé que sigui així.

Ara bé, crec que aquesta escenificació que es fa en els mitjans de comunicació i que es rebota cap al gran públic de les icones, els referents i, especialment, els valors, el club hauria de guanyar terreny, el suficient per avançar Guardiola i, així, tenir-lo sota la seva empara.

És pura dialèctica filosòfica, però crec que el club ha de ser més fort que el binomi entrenador-equip, perquè sempre és més solvent una institució que un grup d’esportistes que sempre estan a expenses del resultat, com també la institució és clar.

No reclamo un canvi de paradigma, ni tampoc li vull treure valor al protagonisme que ha adquirit Guardiola, tot el contrari, però crec que el Barça hauria de ser qui dominés les regnes dels trets que ara mateix el gran públic projecta més en l’equip que en la institució. És una percepció, i per tant és més que discutible, però és el que observo.

A ulls de molts seguidors del Barça, el club, que és tant com dir el lideratge del seu president, Sandro Rosell, i la junta que l’acompanya, no està a l’alçada del seu entrenador. És una percepció. I com les percepcions sovint tenen més força que els fets, potser el club, el seu president en aquest cas, hauria de recórrer aquest camí que el separa del lideratge que té Guardiola per ocupar l’espai que li pertany. Això sí, exercint-ho en tots els àmbits i moments per tal que la gent no reclami el del tècnic, per allò de sentir-se més segur sota l’empara i el discurs de Guardiola.

Catalunya a Nova York: restaurant Mercat (a les fosques)

2011-06-29T20:43:00.000+02:00

Nova York està esquitxada de petits referents catalans, com el restaurant Mercat. (45 Bond Street) He escrit “a les fosques” entre parèntesi perquè aquest espai arrossega el millor de l’esperit modern de la nostra ciutat i el més desconcertant. Sí, em refereixo a construir un espai de pau i tranquil•litat a força de treure-li llum. No ho entenc. El Mercat és com si entressis en una cova. Vés a una lot.
A taula, arriba bon material, inclús l’exquisit pa amb tomàquet. Ara bé, pagar 7 dòlars per una Estrella o una Moritz té delicte. És clar que a Nova York, aquestes són d’exportació. Al final, sense grans escarafalls a taula, quasi 80 dòlars sense les putes propines. L’atracament del viatge. Però que no es digui: empenyent els negocis catalans.
Llàstima que tocant porta amb porta, l’altre restaurant del carrer sí que estava a vessar.

Central Park va ser el 2006 testimoni que un dia vaig tenir un pressentiment que m'havia de canviar la vida

2011-06-29T20:33:00.000+02:00

L’estiu del 2006 vaig tornar a Nova York. Tenia una necessitat quasi existencial. Necessitava fugir de Barcelona, com sovint m’ha passat en els darrers anys. Barcelona em carrega. Catalunya em deprimeix. Espanya em decepciona.Tampoc la feina ajuda, ni ajudava llavors, a tenir estabilitat.
En canvi, Nova York a més de buidar-me les butxaques em relaxa. Molt. És un lloc a on he trobat a fer el parèntesis que necessita la meva vida.
Aquí, a Central Park, vaig tenir un pressentiment molt positiu aquell estiu del 2006; que la meva vida canviaria radicalment. Prou que em vaig esforçar, però no va ser així. Una llàstima, especialment quan edifico grans expectatives.
Aquest cop, tot ha estat més senzill. Cap espectativa, ni de present ni de futur.
No he pensat en res. No he planificat cap projecte. No en tenia cap idea.
Simplement, passava per aquí. I ha estat bé.

Central Park, un dels fets urbans més extraordinaris que es poden viure

2011-06-29T20:23:00.000+02:00

No hi ha monument, escenari ni activitat a Nova York que superi una estada a Central Park. Cap ni una.

Un dia sense plans a Nova York? Perd-te al mirador de Queens al capvespre

2011-06-29T20:09:00.000+02:00

Nova York dóna per plantejar-te la teva relació amb la gran ciutat de la següent forma: un viatge a on ho cremes tot en una setmana i ja no hi tornes més o, en cas d’un ample fons de butxaca, petits viatges durant anys monotemàtics: és a dir, per barris. Ja no parlo de districtes (Brooklyn, Manhattan, El Bronx, Staten Island i Queens), sinó dels barris de Manhattan. Això és tan immens i seductor que anar fent saltirons de carrer en carrers creuant avingudes i passant d’un barri a l’altre com que et deixa que has caminat massa sense assaborir res.
Suggeriment: Si després de dies seguint la ruta d’un mapa o una guia, o les indicacions d’amics que et volen sorprendre amb els racons més cool de la ciutat vols fer una parada i fonda que agrairàs la resta de la teva vida, et suggereixo un nou espai que s’ha aixecat a Queens i que et captivarà, per les vistes que observaràs, per la tranquil•litat que hi trobaràs i pel lloc únic.
Agafa la línia 7 (lila) a Times Square o al Gran Central. Just sortir de Manhattan, la primera estació és Vermon Bulevard-Jackson Avenue. Surt al carrer i la cruïlla que et trobaràs és amb la 50th Street. Ves caminant direcció a Manhattan. Quan arribis, deixa’t anar. Apura el dia. Acosta’t cap a les 20:00 hores. A les 21:00 hores (estiu/juny) comença l’espectacle. Seu a una de les cadires king-size o estira’t en les bancs.
Quan acabis, fes el camí de tornada cap a Bryant Park. Cap a les 22:00 hi ha pel•li a la fresca.
Compte amb el venedor de hot dogs de la sisena i la 42th: és una rata de naturalesa estafadora. Evita’l i que no et doni el dia després de tant de plaer anterior. Enjoy yourself!

PD: Aquest post està dedicat al Sergio i l’Ariane, que segueixen gaudint d’un somni, i que algun dia necessitaran sortir de la Big Apple per contemplar-la amb perspectiva.