Del 'Power Point' als fets consumats

Va haver una època no gaire llunyana que a la formalitat, la bona presència i la bona posada en escena, això que els francesos diuen mise en page, es veia com un entabanament, com un engany, com una pijeria.
Va ser quan Ferran Soriano va disposar d’una manera diferent de mostrar el club, a través d’una explicació associada a un document de power point. A mi m’agradava. Donava consistència i presència. Era bo pel club que una persona expliqués les coses amb claredat. No puc entrar en si en comptes de posar 7 en la casella X havia de 15. Però a on posava 7, s’explicava i raonava per què es feia així.
Després d’aquelles presentacions, que van generar injustament molta mofa, el Barça no pot anar enrere. I, per exemple en la passada assemblea de compromissaris, tant la junta com els convidats que van sumar-se a la festa d’abocar brutícia contra la darrera junta van ser prou acurats en els seus power point per assenyalar amb prou determinació el que volien que la gent mirés.
En aquestes darreres hores, però també emmarcades en una manera de fer, els barcelonistes han deixat de veure power points a on s’explicaven coses per assistir als fets consumats. Vagi per endavant que no tinc prou informació per analitzar si la determinació de la junta de Sandro Rosell és encertada o no en el cas de les seccions del club. Ho tinc informació dels comptes. Intueixo coses pel que escolto, però no el detall, que és necessari.
El que sí que crec que és interessant observar és que un seguit de mesures amb prou cos i consistència han estat amagades en la carpeta del silenci electoral per anar-les buidant poc a poc a nul risc vers els socis que, com no, ja no interessen per a res.
Anem amb Qatar i la seva tria. No tinc prou informació com per assegurar que tot això estava pactat abans de les eleccions, però si hagués de jugar-me calers, un gran feix d’euros a què això ja ho tenien encarat me’ls jugaria amb els ulls tancats.
També tinc la sospita que les mesures vers les seccions també estaven en l’agenda amagada durant les eleccions.
Totes dues, malgrat que la primera va veure la llum amb una filtració hores abans que els club digués la seva, han estat assumptes d’Estat pel Barça que la junta que va prometre transparència i moltes més coses ha tractat com fets menors i, per tant, ha incomplet la màxima de la transparència. Diguem-ho així de clar: si la darrera junta, o la de Gaspart, s’hagués atrevit a contractar el patrocini de Qatar sense un mínim de debat o entrar amb la tisora en les seccions com ho fa la de Rosell poc menys que s’hagués declarat una guerra civil i el cop d’estat del 2008 s’hagués avançat uns anys abans.
El club aquest, tan donat a la transparència, en cap cas ha mostrat ni filtran-les les opcions descartades, si és que n’hi va haver, que ho dubto. Tampoc va admetre cap posat crític perquè va jugar als fets consumats. Ep, no és el primer cop que el Barça amb president de qualsevol mena ha fet el mateix. Es subratlla aquesta condició de voler vendre’s com a transparent quan tots sabem, i prou que ho denunciem en campanya electoral, que és la pitjor de les mentides i hipocresies.
Ara arriba l’escapçada en les seccions sense que ningú hagi plantejat un debat interessant. Hi ha molta gent al Barça, amb l’autoritat que li atorga el seu carnet, que té moltes coses a dir; vaja, per ser l’amo, concepte aquests estrella de Rosell en els aplecs d’amics, en aquell consell de savis i dels papis i entre la massa social.
Què estaria tramant ara el braç corrupte dels colpistes en un cas similar amb una altra directiva?
Tampoc ens queda ja ni el debat en els dos grans diaris esportius, ara més interessants en d’altres línies periodístiques que ens les que s’ocupaven per motius semblants fa anys. Bé, sempre hi ha algun illot perdut en l’immens oceà, com és el cas de l’Emilio Pérez de Rozas a l’Sport.
Ara debat tampoc hi haurà. A no ser que el Palau en el primer partit de la final de la Lliga ACB s’engresqui i es cremi tot, igual que quan es va sospitar que Laporta no volia invertir-hi (una altra de les gran mentides dels corruptes pilotes de sempre!).
En qualsevol cas, les decisions ja estan preses, vindrà el cap de setmana, no hi ha futbol, es parlarà de fitxatges i a otra cosa, mariposa.
En tot aquest tinglado del Barça, vull destacar uns noms per sobre de tot:
. Toni Freixa: tinc la sospita que s’està menjant uns marrons importants. Coneixent-lo i després d’haver-lo sentit parlar i lluitar, crec que és més de la idea de la participació i la transparència, o no?
. Sandro Rosell: segueix amagat, mentre el club pren decisions que afecten a l'estructura. No es vendre’s una escombra o comprar un raspall. S’està apuntant a unes de les potes que, amb més o menys força, sostenen el club, com són les seccions. Deu viure amagat, dic jo, assajant el discurs que preveiem que pronunciarà en breu en una compareixença de fi de curs. Molts barcelonistes l’esperen encara perquè digui la seva respecte del Madrid (jo crec que no s’han de trencar relacions! Si us plau, que som el Barça!). Ell va dilatant la sortida fent dir al club que encara hi ha la possibilitat de jugar contra el Madrid en la final de l’ACB i que ens hem d'esperar (Ah!, per això sí que valen les seccions!). Però segueix

desaparegut. Ah no!, ahir va ser a prop del nuñisme 1.0.
. Antoni Rossich: el director genera del Barça és rememorat per gent que va estar al seu costant en d’altres projectes per ser un personatge que detesta els mitjans, igual que donar-los explicacions. Bé, Rossich podria estar patint una confusió: aquí els mitjans són el canal pel qual la immensa majoria dels amos del Barça s’assabenten del que passa en el seu estimat tresor.