Els Soprano. Genial. Genial. I mil cops genial!!!

Acabo de veure el darrer episodi de Los Soprano (The Sopranos), la meravellosa sèrie de mafiosos de New Jersey. Avui ni el partit França-Itàlia, ni el d’Holanda, ni tan sols la presentació de Pep Guardiola. Avui era el gran dia perquè només em quedaven per veure els dos darrers capítols d’aquesta genial i monumental sèrie nord-americana. No m’estendré en qualificatius perquè dir que és excel·lent s’entendrà el que vull transmetre. M’agrada recomanar sèries, pel·lícules, llibres, de tot. I el que més m’agrada és que les recomanacions surtin efecte. Amics i amigues meus s’han enganxat com jo a The Sopranos. I tots, tots sense excepció, estan atrapats.
Si som el que mengem, som el que hem vist a les sèries? Doncs no ho sé, però sí que he reflexionat respecte a la televisió des de fa molts anys. Tinc una postura immobilista. Veig TV3 i el C-33. M’agraden. No perquè siguin catalanes i es parli en català, que també té el seu punt a favor. Però fan una programació notable. Com a mínim el que veig, que és poc. Miro per sobre Cuatro, alguna cosa de Barcelona TV, La 2, poques vegades La Sexta i La Primera (TVE) i ni m’aturo en Antena 3 TV ni Tele 5. Ah!, com no, el 3/24, però per la mateixa malaltia de sintonitzar cada dia Catalunya Informació.
I poca cosa més. En canvi, des de fa anys, m’he aficionat a les sèries. És la raó principal per la qual, a més de veure algun partit de futbol i el Telenotícies, engego la televisió. Me les compro ja no per temporada, sinó la sèrie sencera. Si no puc, com ha estat el cas dels Soprano, temporada a temporada. I les veig de forma compulsiva o al meu aire. Jo marco el ritme. Les sèries han substituït la programació convencional. Les televisions maltracten els programes, els periodistes, les pel·lícules, l’audiència i també les sèries. Fa anys, molts i molts anys, que no veig una pel·lícula. Sóc dels que no vol saber res amb l’abús de la publicitat. Sóc dels que miro els anuncis, perquè no fan mal, excepte per les cadenes que es mofen de l’audiència.
Bé, doncs aquesta nit s’ha acabat Els Soprano per a mi. Fa mesos que Canal + va emetre la segona part de la sisena i darrera temporada, però jo els volia escoltar en versió original i, és clar, amb l’ajut dels subtítols. Aquesta ha estat una recomanació que també he fet, però sense èxit: que es vegi la sèrie en versió original. El doblatge mata tots els matisos i aquesta sèrie, precisament, si alguna cosa té és el llenguatge d’aquests mafiosos de New Jersey. Em vaig enganxar a la sèrie fa exactament dos anys, quan vaig estar a NewYork i New Jersey. Sabia que aquesta darrera ciutat (diuen que és un dels estats més lletjos d’USA, i no m’estranya) era l’escenari de la sèrie i vaig voler saber més fins que en vaig capbussar.

Adéu The Sopranos
Trobaré molt a faltar a Tony Soprano, a la seva dona Carmela, als seus fills Meadow i AJ, al nebot Chris Moltisanti, al tiet Júnior, a la psiquiatra Melfi, als companys de batalla de Tony: Paulie Gautieri, Silvio Dante (Steve van Zandt, un dels guitarristes de l’E Street Band, que acompanya Bruce Springsteen), Bobby Bacala, Vito Spatafore, Johnny Sacramoni, etc.

Un cop vista la sèrie cal fer una classificació i endreçar les meves sèries preferides. Després de donar-li voltes i amb l’ajut d’una pàgina Internet on he trobat sèries que ni recordava, costa fer un rànquing. I costa perquè Dallas avui no entraria en les deu primeres, però fa anys perdia el cul per un capítol d’en JR. Igual que Vacaciones en el mar, Twin Peaks o Kung Fu. Cada sèrie en la seva època.
He fet tres categories: la primera, les sèries supremes (sense ordre) i que tornaria a veure, que aconsellaria i que les considero obres mestres. La segona, sèries que m’han agradat molt o moltíssim. La tercera, sèries que o no he vist però que tinc moltes bones referències i que si puc les acabaré veient o sèries que m’han agradat però que no les he acabades.

.1. El top ten:
The Sopranos, A dos metros bajo tierra, Seinfeld (foto esquerra), Friends, Dallas, Los hombres de Harrelson, Enredo (la sèrie de Billy Cristal), Twin Peaks, Els Joves i Hombre rico, hombre pobre. Ja sé, és un moment molt freak aquest, però aquestes són les meves top ten.

.2. Les gran sèries:
Dinastia, Crónicas de un pueblo, Bonanza, Anillos de oro, Raíces, La saga de los Rius, Cañas y Barro, El Lute, Vacaciones en el mar, Cannon, Mis adolarbles sobrinos, Un hombre en casa, La dimensió desconeguda, El ecualizador, Ally McBeal, Curro Jiménez, Furia, Scrubs (foto dreta), Plats bruts, El fugitivo, Sexo en Nueva York, La casa de la pradera, Los Ángeles de Charlie, Porca misèria, Lou Grant, Starsky & Huth, Superagente 86, Yo, Claudio, Fama, Manos a la obra (sí, ja sé, molta caspa, però em pixava de riure), MASH, Mujeres desesperadas, Falcon Crest, Los Roper, Canción triste de Hill Street, Brigada Central, Colombo, Kojak, Luz de luna, Remington Steele, Kung Fu, Historias para no dormir, Periodistas, V Invasión extraterrestre i Infelices para simpre (una sèrie per morir-se de riure, germana d’una altra anomenada Matrimonio con hijos) (foto esquerra).

.3. Les sèries que vull veure o acabar de veure algun dia:
Dawson Crece, Sensación de vivir, Ley y orden, The Closer, Cámera Café, Big Love (foto dreta), Star Trek, Se ha escrito un crimen, Perdidos, Los vigilantes de la playa, Aquellos maravillosos años, Arriba y abajo, CSI Miami, Cheers, Doctor en Alaska, El príncipe de Bel Air, Expediente X, Frasier, Futurama, Anatomia de Grey, House, Las chicas Gilmore (foto esquerra), Nip Tuck, The Office, Todo el mundo odia a Chris, Héroes, Prison Break, Melrose place, Dexter i My name is Earl.

Em deixo alguna? Crec que tres o quatre que no recordo en nom, com una d’un hospital a Nova York que feien els anys vuitanta. Em falla la memòria. M'ajudeu?