Fins ara

Res, una sortideta de res, un viatge ràpid i torno. L’Heliodoro Rodríguez López m’espera. Un santuari dels culers a on es van aconseguir dues de les dinou Lligues que tenim. Malgrat que temps després els vam enviar a segona divisió perquè vam ser incapaços de guanyar el seu rival. Ens falta saviesa i generositat. Una mica.

De com fer a Sandro Rosell guanyador de les eleccions abans d'hora

Deu sentir-se cofoi en Sandro Rosell davant la incertesa i la manca de determinació que existeix a la junta directiva del Barça per fer simbòlicament el traspàs de funcions de Joan Laporta cap al que hauria de ser el candidat continuïsta. La cosa és ben senzilla: de seguir la cosa com va, crec que no caldrà ni que es celebrin eleccions perquè la junta serà incapaç d’impulsar un candidat de consens i fort, igual que va passar el 1978 quan Núñez es va fer amb la presidència, en un moment en el qual la junta sortint va ser nul·la a l'hora de perllongar la seva obra.
En el cas que ens ocupa no hi ha acord. Si és important ara? Home, més interessant és que Villa arribi i que es tanqui d’una vegada per totes l’equip per l’any vinent, però ja posats a mirar l’agenda del nostre club, no estaria malament saber si aquesta junta serà capaç de configurar una candidatura forta, de consens i, òbviament, continuïsta.
Anit (dilluns) la quasi totalitat dels directius es van reunir al Camp Nou per parlar del tema. Res de nou. Les postures segueixen molt allunyanes i tibants, malgrat que per alguns hi ha un fet interessant: com a mínim es parlen les coses. Sí. Es parla. Perquè no hi havia manera d’abordar la qüestió de la successió. En la roda d’intervencions tothom va poder dir la seva, però la posició més interessant, la de Joan Laporta, segueix ancorada en la seva aposta: Xavier Sala i Martin. Sí, l’ex president de la comissió econòmica i actual directiu és l’home per qui aposta Laporta. Des de nou. Bé, no només ell, sinó l’home fort del club: Joan Olivé, el director general. Al costat de tots dos, bé, tots tres (també Sala i Martin), també hi son Alfons Godall i Rafael Yuste, dos ex companys de col·legi del president. I res més.
Després de la reunió, pocs acords i un desafiament: comencen les primàries dins de la junta per determinar qui serà el candidat. Per una part, l’aposta, l’estranya, la imcomprensible aposta per Xavier Sala i Martin, davant de la que la resta de directius veu com més interessant, la de Jaume Ferrer.
Què vol dir aquestes primàries? Doncs que hi haurà un temps en el qual Ferrer i Sala hauran de guanyar-se la simpatia del seus companys de cara a una votació. Però aquí hi haurà trampa. Anit es va voler buscar una votació propera, abans de la assemblea de compromissaris per visualitzar aquesta aposta ja de forma immiment, però no va tenir èxit, perquè Laporta vol un temps més llarg; setembre, octubre o inclús gener. Per què? Potser per buscar el cos a cos amb els seus directius, per convèncer-los que l’aposta correcta és la de Sala i Martin. I per això necessita temps, i també perquè durant aquest perìode que demana sense pronunciament, Sala i Martin gaudirà de moments de cara a la galeria.
Arribats a aquest punt, la pregunta que tothom es fa és: I per què Sala i Martin? I una altra: Què ha vist Laporta en Sala i Martin? És difícil d’explicar, a no ser que ho argumenti l’interessant, que és el propi president. Diu que veu en ell la persona que de veritat pot donar continuïtat al projecte, perquè, diu amb determinació, que ningú de dins de la junta està capacitat per tirar això endavant. Junt amb aquesta reflexió és important no perdre de vista la força que està tenint el director general, Joan Olivé, l’enamorat de Joan Laporta, l’executiu amb més força en el club i amb qui el president combrega en tots els seus postulats, des que fa un any que el va contractar després de la negativa a ser-ho d’Albert Baronet i Josep Maria Via.
Algun dia s’haurà d’especular més profundament amb la idea que té al cap l’Olivé per defensar amb tanta fúria la candidatura de Sala i Martin. Per ara, ho deixarem aquí; simplement que aposta pel professor d’economia.
I per què Joan Laporta no atorga contunuïtat a Jaume Ferrer? És molt difícil d’entendre, però jo suggereixo que es prengui com a punt de partida la moció de censura de l’any passat i el trànsit de Ferrer per ella. Laporta mai podrà dir que Ferrer va ser un fidel de la causa en la defensa contra la moció. Per una qüestió d’agenda personal, Ferrer tenia programat un creuer junt amb la seva família i no el va voler suspendre malgrat que coincidia amb el referèndum i els dies previs. Per tant, Ferrer s’ho va perdre quasi tot. Quan va arribar del viatge, és prou conegut que Ferrer va ser dels que apostaven per un adéu de Laporta i una renovació de la junta per dur el club cap a unes eleccions. De fet, quan a Laporta se li va comunicar que a la junta era majoria el vot per fer-lo fora, Ferrer era en aquest grup. Una trucada molt important (el seu pare o un vell polític, vés a saber) el va fer reformular la seva posició i Ferrer, dos dies abans de la junta en què vuit directius van plegar, va decidir acostar-se a Laporta i als continuïstes. D’això Laporta va prendre bona nota i, no m’estranyaria, que li estigués fent pagar la factura. Si hi ha un altre raonament, algun dia l’explicarem. Sens dubte.
Llavors, quin camí queda a partir d’ara? Conèixer el dia que es votarà en junta quin és el candidat del consell que donarà continuïtat. Però, compte: i si hi ha dues candidatures? Aquesta és bona. Per una part, ara per ara com està el pati, Sala i Martin només pot comptar amb Rafel Yuste, perquè Laporta dimitirà i Godall ja ha anunciat que no seguirà en el Barça. El ticket Sala i Martin i Yuste es pot considerar continuïsta? Per què en cas contrari, toca avalar, oi?
Que Sandro Rosell es deu estar trencant el pit, no en tinc cap mena de dubte. Que més fàcil no li poden posar, tampoc.

El viaducte del Guinardó, tocat i enfonsat

Anys i anys de tenir aquesta obra lletja de collons a casa nostra, el viaducte del Guinardó ja comença a ser història. Només queda enderrocar un petit tram, el que va des de Pi i Margall fins a Sardenya, treure les pedres i els ferros i endreçar l’espai, posar molt de verd i oblidar una obra impresentable. Els cotxes els seguirem tenim i també el seu soroll, però serà diferent. I millor.

Nosaltres seguim tranquils, per ara

Què és el que més ens amoïna i inquieta als culés, que som o semblem poca cosa en el mercat futbolístic o la festa de pretemporada que s’està cardant el mandridisme amb els seus fitxatges? Home, doncs sí, la cosa inquieta, no ens enganyem. I no tant pel que han contractat, com pel que hi és i encara podria arribar-hi. Del teu enemic sempre esperes que s’ensorri i es dessagni, un sa exercici en aquesta rivalitat futbolera que comença a ser malaltissa en alguns de nosaltres.
Després del festival del triplet, un esperava que el rival fes el possible per, amb el compadreo dels mitjans de Madrid, públics, privats i privats amb capital català, ennuegar la gesta blaugrana, eclipsar-la i finalment esborrar-la del mapa. Per tant, assumida amb normalitat aquesta situació, queda per a la preocupació un parell de fets: què som en el mercat i, segon, què estem fent?
Si som campions d’Europa, i també de Lliga i Copa, esperes que, com sempre ha passat, el mercat s’agiti al ritme de la música que tu marques. I no està sent així. És aquest un nou jugador de futbol un espècimen al qual més que guanyar el que li agrada és la pasta? Sembla, oi? Si el futbol del Barça ha estat el que ha estat i ha aconseguit els títols guanyats, per què el món futbolístic no es baralla per jugar en el nostre equip? Un cas a part sembla Cristiano Ronaldo, titllat de gay per la Paris Hilton, i que semblava que tenia el destí predestinat per un contracte previ signat temps enrere. Però, i la resta? Crec que el barcelonisme encara està consternat per les declaracions de Frank Ribéry, qui recentment ha dit que només vol anar al Madrid. Però, no el teníem nosaltres? Em descol·loca això del futbol, perquè sovint raono en clau amateur i penso que un és un equip tota la vida i que quan t’enamores d’un altre perquè ets professional li deus respecte. Si a mi s’hi fixés el Manchester United i proclaméssim el nostre amor, què collons faig dient a les poques setmanes que només vull anar al Liverpool? Què està passant amb aquests jugadors?
Segona part de la reflexió: I nosaltres, què estem fent? D’acord que, ja posats, no podem impedir que el Florentino Pérez provoqui un carnaval amb la seva nova estrella i ni tan sols que aquest programi a les 21:00 hores la presentació perquè totes les teles ho facin en directe com l’acte social i informatiu més important del dia, però entre haver-li fet una contraoferta i quedar-nos inactius sembla que hi ha un escenari intermig en el que també podem fer alguna cosa, inclús, jugar com ells a fer-nos amb la quota de pantalla. O no es tracta de ser mediàtics?
També ens ho podem prendre amb tranquil·litat, deixar-los que visquin el seu moment de pretemporada, que el portuguès enlluerni un Bernabéu ple de friquis i desesperats, a l’espera que arribi el nostre instant, amb el fitxatge de David Villa o qui sigui.
El que està clar és que aquí cadascú juga la seva partida. Quan comenci la Lliga ja recordarem aquest moment i pensarem que ho podríem haver fet millor, o simplement acordarem que sense tants escarafalls al final seguim sent els millors i fent camí.
En l’esport tots hem assumit que en un partit et poden marcar un gol i que el rival pot celebrar-lo. Al cap i a la fi, el que busquem és el resultat final, encara que també que no ens facin gols. No sé perquè, bé, sí, suposo que pel que s’ha fet els darrers anys, que tinc confiança en la secretaria tècnica i que al final tornarem a disposar d’un gran equip i molt competitiu. Aquesta és la tranquil·litat amb la qual em vaig a dormir cada dia de les vacances, lluny del merders i la insubstancialitat dels suposats interessos per contractar un o l’altre.

Les hòsties d’Albert Vicens a la directiva del Barça

En el argot periodístic, el que abans es coneixia com un pal o garrotada i encara més temps enrere com una crítica, ara tot això ha quedat englobat en el terme hòstia. Una d’aquestes ha tornat a sortir de la ploma de l’ex vicepresident barcelonista Albert Vicens i Rahola, qui per segona vegada en un any, si no he comptat malament, ha enviat un míssil als seus ex companys des de la tribuna d’un diari, aquest cop a La Vanguardia, i temps enrere El Periódico. Per molt bona sintonia que existeixi entre la junta barcelonista i el diari del Grup Z, i posteriorment amb el de Godó, especialment després del lloguer per tres anys d’un canal en la TDT, cap dels dos rotatius han fet un lleig ni un fàstic a un escrit prou assenyat, burxador i que denuncia allò que molts mitjans de comunicació i periodistes no volen tocar perquè diuen que això no interessa a la gent, encara que després tot plegat s’acaba convertint en el pa nostre de cada dia a on tothom hi acaba ficant cullerada.
Vicens ha estat una persona relativament respectada a la junta mentre hi era, però un cop fora la seva imatge ha quedat molt embrutada per com l’han explicada ex companys seus, començant pel president, Joan Laporta. Ara mateix, desconec a què juga Vicens amb aquesta proximitat a l’actualitat barcelonista després que no es prestés ni tan sols a la vergonya en el dia del seu adéu d’atendre preguntes dels periodistes; quan va plegar el juliol passat es va limitar a llegir un comunicat en veu dels vuit dimitits i es va escapar per la porta. Vicens és el mateix que un dia, empès per la junta i en una declaració exclusiva a La Vanguardia, li va tocar el crostó a Sandro Rosell perquè deixés de jugar i mogués fitxa, casualment, el dia abans de presentar la dimissió.
Vicens, pel que em consta, participa en alguna trobada amb antics companys de junta, però desconec si hi ha una acció conjunta i calculada que es tradueixi en escrits en els mitjans de comunicació. I si es tractés d’això, no crec que fos criticable, ja que té l’autoritat moral per advertir si detecta alguna desviació en l’acció de govern del consell directiu.
Fa uns mesos, a través de El Periódico, Vicens alertava als socis del que creia nefasta gestió en la compra d’una franquícia en la lliga estadounidenca de futbol, la MLS. En aquella columna, Vicens feia la següent reflexió: “Me parece insólito que se firme un acuerdo para crear una sociedad con un empresario desconocido para la masa social, que abrirá un proceso encaminado a la obtención de una franquicia en una liga sin el más mínimo interés para el barcelonismo: ¿Quiénes son el señor Claure y la MLS frente a los 109 años de historia de un club como el Barcelona con más de 60 millones de seguidores en todo el mundo? ¿Cómo es posible que el Barcelona se vea empujado a una puja por una franquicia con competidores completamente desconocidos, cuando por sí sola la marca Barça tiene más fuerza que todos ellos juntos siendo la MLS la que debería pagar por asociarse con el Barca?".
Ahir a La Vanguardia, Vicens redoblava la seva crítica contra Laporta i tornava a alertar de pràctiques poc transparents en la junta respecte a la reforma dels estatuts i del vot electrònic, posant èmfasi en una costant que s’observa especialment bé des de fora de la junta, i no tant des de dins, com és la manca de transparència: “... convendría abrir lo más pronto posible un periodo de información y debate, que sin duda vendría a fortalecer la vida democrática de la institución barcelonista. No quiero pensar que el retraso de este proceso pueda deberse a la voluntad de restringirlo a la asamblea de compromisarios (...). Eso sería condenar a la mayor parte de los socios del Barcelona al más profundo agujero negro de la desinformación”.
Sembla, pel que s’ensuma, que quan un és dins, només veu atacs i persecucions, mentre que des de fora, hom (com diria l’Espadaler) observa que no hi ha ni un pam de net ni de transparència. Sort del triplet, que a alguns ha deixat tritranquils.

Pagafantas, una pel·li prescindible; una nova cutrada a l’espanyola

Després d’haver gaudit en el visionat de sis capítols de la quarta temporada de la sèrie The Office, i tenir la mandíbula desencaixada de tant riure, ha estat com un tall de digestió haver apostat per una comèdia made in Spain com és la cinta Pagafantas. Jo que em declaro un finançador militant del cinema espanyol-català-europeu, sento que cada cop que passo per caixa a veure una pel·lícula amb aquesta segell, especialment el primer, es com si em cardessin una puntada als ous. I aquest cop no ha estat menys la sensació de rebre un cop allà baix. Humor dolent finançat pel govern basc i Antena 3 TV, un còctel indigerible, per l'humor que es vol exportar des d'ETV i el de la tele de Lara. La cosa és agafar a dos dels actors més destacats de Muchachada Nui, com són l’Ernesto Sevilla (un gran monologuista) i el Julián López, i vendre’ls en la presentació de la cinta, quan en realitat tenen un paper irrellevant i terciari, especialment el primer. La història és d’una imbecil·litat que fereix i ni els comptats gags generen la més mínima compassió. Per entendre’ns, es tracta d’aquella pel·li amb la qual et vas emprenyant al pas dels minuts perquè veus que t’han estafat. Està molt per sota, inclús, de les cutrades de comèdia a l’espanyola dels anys setanta i vuitanta. Ben venuda per un màsqueting enganyós, hauria d’haver advertit a l’entrada que amb el segell d’Antena gromenauer no anem enlloc. Malgrat que el director, Borja Cobeaga, està avalat per haver estat seleccionat pels premis Oscar pel seu curtmetratge Éramos pocos, aquest haurà d'esperar a una segona cinta per convèncer que pot ser un realitzador de comèdies o que millor que torni a la tele basca a fer programes d'humor de difícil exportació.

La Bodega Sepúlveda, cuina a l’antiga

Hi ha un restaurant anomenat Bodega Sepúlveda, al costal del cinema Renoir Floridablanca, que ha de ser d’obligada visita, un cop a la vida, com la peregrinació a un espai amb solera. Després de força cops passant per davant i maleir les cues, per fi vam disposar d’una taula en el seu confortable però estret menjador a on malauradament es pot fumar. Superar aquest entrebanc, força molest i indesitjable, el que queda va ser un sopar amb uns plats de la vella cuina i unes grandiosses tapes, sí, de caure la llagrimeta.
El seu posat prové d’una taverna que es va posar en marxa l’any 1936 i amb l’experiència de les pràctiques culinàries d’una fonda de Gelida per part dels nous propietaris ens ha arribar aquesta bodega-restaurant excepcional. La seva carta de plats la teniu aquí i res millor que acostar-se per tastar l’oferta. De veritat, una delícia. Compte, la cosa està en què potser us heu de menjar abans una cua emprenyadora. En aquest cas, proveu-lo un altre dia.

El Renoir, sense golfes, i una francesa deliciosa ('Le premier jour du reste de ta vie')

M’he trobat d’un dia per l’altre i sense avís (enlloc ha sortit publicitat) que el Renoir Floridablanca ha tancat les sessions golfes. Van caient un darrera l’altre. Ja només queda l’Icària amb els seus ja 7’4 euros per entrada com a cinema en versió original al qual hi puguis anar a partir de les dotze de la matinada. Una llàstima això del Renoir, perquè és un espai a on agrada anar de tant en tant, primer perquè es un bon cinema i perquè la zona convida a fer un soparet a prop i després, si hi ha alguna cinta que valgui la pena, doncs matar la nit a la sala.
De totes formes, segueixen exhibint bones pel·lícules com aquesta francesa que ha passat sense fer cap mena de soroll: Le premier jour du reste de ta vie (El primer día del resto de tu vida). No m’estranya que amb la força i amb la pompa que ens arriba el cinema estadounidenc, el qual defenso amb moltes excepcions, no ens adonem o no vulguem prestar atenció a algunes de les bones produccions que es fan a Europa. No arriba a l’alçada de Tanguy, ¿qué hacemos con el niño?, a Una casa de locos o a la sensacional i divertidísima Besen a quien quieran, per les traces còmiques que il·lustra (el cinema francès per lo general no té molta gràcia), però és una història molt sòlida, un drama de molta categoria i amb bons actors.

Sopar a la vora d’en Jan

Després d’anys barallat inclús amb la seva ombra, Laporta esdevé un punt terrenal, baixa al regne dels mortals i comparteix taula amb el poble. Bé, res d’això escriuria si no s’hagués propagat ja als quatre vents que el president del Barça, en el seu darrer any de mandat, li ha envaït un aire de germanor que l’ha acostat al nivell més baix de la premsa. Seguint les recomanacions del seu equip de comunicació, Laporta ha entès que de tant en tant no està de més compartir taula amb els periodistes, els mateixos que buscava, i tenia però va menysprear, fa molts anys quan els alts càrrecs dels mitjans de comunicació ni volien saber res d’ell ni li donaven vidilla. Aquesta iniciativa no és pas nova, perquè crec recordar que sota la direcció de Jordi Badia, com a director de comunicació fins l’estiu passat, aquest també sembla que es va esforçar en impulsar aquestes trobades, encara que amb nul èxit, desconec si motivat pel personatge o per manca de suggestió de l’executiu. Ara amb Toni Ruiz, i la gent que l’envolta, sembla que Laporta ha afluixat i ha trobat més predisposició, malgrat que no tots els periodistes ni mitjans seran dignes de seure’s al seu costat perquè això sí, el president del Barça encara treballa amb importants fòbies que l’impedeixen fer un acostament als que creu enemics irreconciliables en el sector informatiu, alguns dels quals perquè han estat descaradament fuetejant-lo des de l’inici, però d’altres perquè s’han mostrat crítics, en un sa exercici democràtic. Ell sabrà.
El que em crida l’atenció d’aquest nou posat és que s’hagi plegat a compartir taula amb la premsa en sessions nocturnes i privades, malgrat que a la mateixa taula també hi ha assegut el cap de comunicació, fet poc decorós, no ens enganyem. És com quan vas a fer una entrevista i tens al costat el cap de comunicació. Hi ha que només miren, s’avorreixen o escolten, o els proactius. Aquest és el cas del malaurat Josep Maria Gené, de Gené & Associats, un personatge amb un gran poder en els anys vuitanta i noranta que treballava a cavall entre el govern de la Generalitat que presidia Jordi Pujol i el del Barça, a on manava Josep Lluís Núñez. Bé, en el despatx de Núñez al carrer Urgell, recordo alguna sessió amb l’executiu extern estirat al sofà i donant tocs d’atenció mentre parlava Núñez o li fèiem preguntes, del tipus: “Bé, el que el president vol dir... o ha volgut dir”. Espectacular.
En el cas de Laporta no deixa de sorprendre que hagi acceptat aquest desafiament. És clar que arriba tard, però no es podrà dir mai que no ho va intentar amb la base del periodisme. He sostingut que Laporta va cometre molts errors en l’arrencada del seu mandat, potser un dels més notoris l’allunyament voluntari o induït pel seu cap de comunicació respecte a la base dels mitjans de comunicació. És a dir, per molt que es va voler apartar el president d’aquest col·lectiu, aquest era més que un sector important, i que encara ho és, que trasllada a les redaccions l’estat d’ànim del club. Els directors, els sotsdirectors i d’altres instàncies de menys alçada en els mitjans de comunicació no tenen ni puta idea del que passa en els entitats esportives, més enllà del que puguin assabentar-se en algun sopar amb algun directiu o president, si és que estan convidats o es dignen a anar-hi. En aquest context, ha estat històricament la base del periodisme l’encarregada de traslladar a la redacció l’estat d’ànim, els petits detalls dels clubs als seus companys, tasca a partir de la qual s’han fet portades, s’ha confeccionat informació i s’ha creat opinió. De fa temps, sembla que en algunes redaccions, el que surt per televisió i el treball de taula amb un telèfon a la mà ha substituït l’aportació bàsica i imprescindible del reporter, del periodista que està en els llocs.
Relacionant-lo amb Laporta, aquest va disposar d’un important corrent de simpatia en la base del periodisme quan aquest va iniciar la seva singladura amb l’Elefant Blau, en la temporada 1997-98. Era gent jove, que combregava amb el seu discurs i als quals el nuñisme començava a ser una càrrega que ofegava. Aquesta corrent de simpatia, és clar, no tenia continuïtat en els alts càrrecs dels mitjans de comunicació, fet pel qual Laporta sempre va ser molt crític, perquè entenia que les seves paraules no arribaven amb força a la massa culé perquè quedaven capades per la direcció dels mitjans de comunicació.
Quan Laporta va accedir a la presidència, insisteixo que per voluntat pròpia o per indicació de tercers, va oblidar i menystenir el valor afegit que li podia representar comptar amb un important sector de periodistes que, malgrat que fos de la base, eren i son els encarregat d’aportar els matisos a les redaccions. Així, Laporta ha vist com any rere any la seva gran acció de govern, mirat amb perspectiva, no li ha acompanyat una acceptable resposta en els mitjans, potser perquè des de la base fins a la direcció en els mitjans tot estava força contaminat per la manca de mà esquerra que en el seu dia va obviar el president.
Sis anys després, Laporta fa un canvi de ritme. Ara sí que la cosa està viciada, i més quan el president barcelonista, lluny de prendre una posició més institucional i decididament per lliurar el testimoni a un dels seus per preparar la campanya, s’ha convertit en el protagonista aclaparador de la informació que genera el club. Ell sabrà a què està jugant.

U2, els paios que feien soroll i pertorbaven la pau de les nits de Les Corts

U2 al Camp Nou per segona nit. Qui atorga grandesa a qui: el Camp Nou o U2? Sens dubte, el nostre Temple, la casa dels barcelonistes, el motiu principal de les nostres alegries i de les nostres decepcions. Aquí tot es fa gran.
El primer contacte que vaig tenir amb U2 va ser a la discoteca, en la desapareguda Apocalipse del carrer Lepant, davant la també enderrocada caserna militar, ara convertida en un parc i en la seu del districte de la Guàrdia Urbana. Allà vaig sentir per primer cop With Or Without You, en aquell instant quan les discoteques posaven lentes per agafar-se a alguna i provar de donar-te el filet. Res d’això, res, Apocalipse, U2 i d’altres cançons, himnes de l’amor, no eren més que derrotes rere derrotes que un servidor i els seus amics perdedors acumulaven cada cop que entraven en aquell temple menor de la música del Baix Guinardó, enderrocat fa molts anys per la salut del seus veïns.
Jo era més dels Rolling, de Queen, d’Status Quo, d’Alan Parsons, dels Ramones i de l’estimat i mai comprés Meat Loaf, a més de Supertramp, Fleetwood Mac i d’altres. En canvi, a U2 només els trobava a la discoteca. Abans no hi havia, com és manifest, Youtube, ni la possibilitat d’accedir a la música si no era per l’intercanvi amb els amics, i cap d’ells, ni jo, vam incorporar U2 en el nostre repertori. Per tant, a mi U2 m’ha arribat molt tard i, per això, anit més que passió en el Camp Nou, anava d’acompanyant i de claca, tan necessària en aquests esdeveniments, això sí, amb tot l’entusiasme que cal, inclús amb alguns fulls per repassar quatre lletres per si calia posar-se a cantar.
El meu amic Joan Domènech diu que ell pagaria 120 euros per un concert d’U2, però que no ho faria per un Barça-Madrid. Argumenta que en el concert, tens garantit el resultat i en el partit no. Doncs amb el convenciment que ja sabia el resultat, allà que hi vaig anar després de passar per L’Illa, comprar dos bocates de pernil a Mas (12 euros, dues mil putes peles) i de fer-me amb la quarta temporada de la sèrie The Office, versió americana. Quin dilema: sortir corrents cap a casa a veure la cinta o fer un bon ús de l’entrada (96 euros) al Gol Sud, tocant tribuna, segona graderia.
Així que aquests són els que han estat fent soroll les darreres nits i que tant han emprenyat als veïns de Les Corts. Dons endavant les denúncies. Al marge de l’actuació, l’escenari em va semblar una passada, però vull censurar que per a la gent que hi érem a la part del darrera (Gol Sud) va haver una petita sensació d’estafa (per a mi concretament), perquè no van tenir la sensació de participar en l’espectacle com sí que va ser el cas dels que hi eren als laterals o en el Gol Nord.
Bé, bona il·luminació, crec jo que el so no va ser de categoria, un repertori interessant i un concert més. En general, un aprovat molt alt. Els moments més vibrants i la cridòria més excitant van quedar molt lluny d’instants màgics en el nostre temple com el gol de Ronaldinho contra el Sevilla l’any 2003, per exemple, o quan es van demanar ‘bises’, l’enrenou a la grada va quedar lluny del xivarri que per exemple genera la sortida del maligna a la nostra gespa.
En definitiva, uns diners que no els trobaré a faltar perquè van estar ben invertits, malgrat que vaig sortir una lesionat pels cops que em cardava el del costat amb el seu màstil mentre embogia amb la seva air guitar, mentre la seva trista acompanyat era asseguda amb taps a les orelles, i a baix Bono es donava el filet amb una noia del públic a la part del darrera de l’escenari mentre havien apagat els llums, el que mai vaig poder fer jo ni cap dels meus amics a l’Apocalipse quan escoltàvem: See the stone set in your eyes, see the thorn twist in your side, I wait for you.

Som-hi. Ho vaig deixar més o menys per aquí...

M’ho he passat molt bé amb aquest bloc, però arribats aquí, res s’assembla del que vaig posar en marxa fa uns quants mesos. Vull dir que aquest espai va néixer amb un esperit molt humil i sense fer soroll. De fet, era el meu raconet. Però la cosa es va anar deteriorant, per culpa meva. Vaig anar agafant els pitjors vicis que jo havia, fins i tot, criticat en d’altres blocs, com per exemple, agradar-me. Sí, escriure per tal que em llegissin, quan la idea inicial era escriure per a mi. Mirar el comptador de visites i veure amb satisfacció com creixia. Com la tia bona que es posa mini faldilla, no perquè està més còmoda, sinó per atraure les mirades allà a on ella vol. Bé, ni sóc tia, ni estic bona, ni mai no m’he posat faldilla, però alguna cosa he fet semblant metafòricament parlant. Es pot ser més...
Havia de posar fre a aquest desviament que s’havia produït i per tal de no deixar la pàgina abandonada i que els trolls m’inundessin a insults, que algun n’he rebut, per això la vaig tancar unes setmanes fins que tingués forces i una mica de temps per reflexionar. Donat aquest pas i la seva reflexió consegüent, faig un punt i apart.
Bé, tornem a començar, amb discreció, amb humilitat, per a mi.

Vaig deixar-ho estar en un viatge a Bahrein per assistir-hi a una cursa de Fórmula 1 i ara, sis setmanes després, estic a la platja de la Nova Icària de Barcelona tot relaxat, mirant i gaudint. És molt gran estar de vacances.

Hola novament.

No ens la jugaràs, oi Múñiz?

Reconegut madridista, que exerceix com a tal en àmbits privats sense dissimulo igual que el seu capo Manuel Díaz Vega, César Muñiz Fernández es presenta en el nostre camí demà dissabte en el partit València-Barça. Ens hi juguem massa com per tenir aquest individu aplicant la llei. Cal estar pendent d'ell, inclús abans del partit.
Tant debò que no haguem de parlar d'ell l'endemà. El nostre futbol és massa potent com per dependre de tipus com aquest, però davant l'arbitrarietat no hi ha res a fer.

Llegiu, que sereu més lliures, i no us preocupeu pels núvols, que me’ls enduc

Em perdré un concert de Loquillo, dos partits del meu estimat Barça i la diada de Sant Jordi, i tornar a veure el sol a Barcelona.
Que passeu una gran diada de Sant Jordi, el dia més... a la ciutat. Estic enganxat a aquesta festa popular i em dol el cor no poder ser-hi. Com a mínim, em duré els núvols, que fa setmanes que no ens deixen gaudir de la primavera. Fins aviat

Xavier Sala i Martín, i per què ara això?

Dijous està inclòs en l’ordre del dia de la reunió de la junta directiva el nomenament com a directiu de l’actual president de la comissió econòmica del Barça, Xavier Sala i Martín, l'home de les americanes llampants. El bon manual d’estratègia crec que desaconsellaria aquesta designació, especialment ara, perquè apareix com un jardí innecessari, pel que s’està jugant el club i l’entitat. S’obrirà una via de debat que no aportarà res, tot el contrari, generarà mala maror.
Però Joan Laporta vol tirar pel dret. Per què? Se m’acut una, i només una interpretació, perquè no contemplo res que sigui de l’estil: Perquè em surt de.... Aquest fitxatge només s’entén en clau electoral, perquè en cas contrari no té cap sentit.
La raó per la qual crec que Laporta impulsa ara l’entrada de Sala i Martín és perquè el president vol tallar de soca-rel el debat que alguns dels seus vicepresidents volen impulsar per atorgar a un d’ells el lideratge de la continuïtat. Sembla sensat: el futur candidat de la junta continuïsta sorgeix del debat intern. Però crec que Laporta no està per la feina i vol agafar una drecera: tornar a posar en escena el seu delfí, sense debats ni hòsties. “Aquest és la meva opció, com en el seu dia vaig proposar la de l’Alfons Godall i vull que em feu costat”, sembla que vulgui dir. Carai, si és així, i estem en el camp de l’especulació, quin sotrac a la democràcia, oi?
Sembla aquesta acció un lleig que fa Laporta als seus vicepresidents. “Escolteu, deixem-nos de debats, no perdem el temps i apostem pel Xavier, que dóna la talla com a candidat”, s’interpreta, forçant una mica la interpretació, l’acció presidencialista.
Crec que la gent que hi és a dins mereix ser escoltada i tinguda en compte, més enllà de creences que no són coneguts o que estan mancats de lideratge (en ve al cap Núñez el 1978 per combatre aquesta idea de lideratge).
Per tant, només entenc l’opció de Sala i Martín per la contundència amb la qual Laporta vol afrontar el canvi de guàrdia i anul·lar definitivament el debat que molts dels vicepresidents estaven esperant.
No ajudarà gens a la convivència aquest nomenament.
Tot serà que dijous la força de les veus que són contràries a aquesta entrada, que sumen molt, fan recular Laporta. No seria el primer cop.

Malgrat ells (àrbitres), mantenim els sis punts d’avantatge

Sort del triomf, sort del gol de Messi per obviar la pájara de l’Henry i l’Eto’o. Sort del gol que ens va donar la victòria per oblidar a aquest individu que es diu Turienzo Álvarez, a qui no tornarem a partir fins la temporada que ve. No he pogut veure el partit en directe, perquè la jornada i el cap de setmana convidaven a marcar una altra agenda, molt més relaxada i allunyada de la pauta esportiva, però ja estic al cas de tot, amb detall si cal i em quedo amb tres fets; els gols de Messi sumen punts. Important. No només fa driblings, passis de gol o marcar algun en golejades. No. Amb els seus gols també guanyem partits. I no és el primer cop. Això també suma per considerar-lo molt important. Segon aspecte destacat: què dolent és aquest àrbitre i que nefasta i inepta actuació va perpetrar contra el Barça. Que prenguin nota els de la conspiració del Villarato, als quals se’ls va caure la cara de vergonya la setmana passada.
I tercer, i important: quina imatge més poc decorosa la de Laporta. Ja no farem molta sang del fet, perquè si ens posem en el seu lloc potser haguéssim quedat pitjor, però s’ha de controlar, perquè al cap i a la fi el partit s’havia guanyat i això ha d’alliberar i alleugerir tensions.

La (des) proporció del teletext de TVE: Barça i Madrid

Guanya el Barça, segueix líder, però el teletext de TVE al migdia de la jornada següent considera que la notícia important, la de més extensió i notorietat ha de ser la del Real Madrid. I el Barça... doncs que comparteixi espai amb l’Atlético de Madrid.

Llibre solidari amb Xavi Hernández i Johan Cruyff a la Dexeus

Diumenge vam presentat la cinquena edició del llibre solidari. Un encert el lloc (la Dexeus de Sabino Arana), no el dia (diumenge) i gran representació; periodistes amb les seves famílies, un Xavi Hernández molt proper i la sorpresa de trobar-nos al Johan Cruyff, que havia estat avi en el mateix centre.
Gran dia per nosaltres. Com a metre de cerimònies hem tornar a tenir al Sergi Mas, divertit com sempre, i a la taula aquest cop ens ha representat el Ramon Besa. Quin discurs. Tot el que diu són lliçons gratuïtes. I ningú no pren nota. Li haurem d’encarregar un llibre.

Spamalot, però de què va això?

Entre Spamalot, Bollywood, Boeing i Cancún he tornar a fer la meva entrada en un teatre de Barcelona, després d’uns quants anys, gràcies al primer espectacle; Spamalot. Però, quina cosa més estranya és aquesta?
Primera i única conclusió, en comparació al cinema; el teatre és molt car però no hi ha publicitat.
No he entès de què va Spamalot. És una mica estúpid aquesta obra, i m’atreviria a dir que massa atrevit amb les paraulotes, tenint en compte la quantitat de nens i nenes que hi eren al teatre Victòria. Ara bé, la meva nul·la assistència als teatres també em deslegitima per donar aquest parer, ja que potser molta gent ha sortit àmpliament satisfeta del teatre. En fi, que mai saps què és el que estan fent, encara que com a musical té la seva gràcia. Massa autobombo, autopromoció que és la conya per no-res. Una cosa és l’espectacle a Anglaterra i una altra aquí; tant com el doblatge en una pel·lícula.

Nou Citrus

Quin canvi d’imatge més contundent li han fet al Citrus (Passeig de Gràcia/Consell de Cent). Però segueix amb la mateixa cuina i idèntic ambient. Fa anys que ha passat a ser una de les destinacions del planeta guiri, però per la nit encara et pots sentir com a casa teva i en la teva ciutat.
Anit s’ho valia la pena tornar a aquest restaurant de vells records. Des de la meva taula, amb molta dificultat, podia seguir (i amb molta imaginació) el partit a Huelva. La tenda de Bang & Olufsen tenia la tele connectada. Tot va ser una il·lusió fins que vaig saber que seguíem tenint els sis punts d'avantatge.

Up & Down desapareix. I el Moncho’s?

El mític Up&Down de Barcelona passa a millor vida, i ara de debò, per convertir-se en un nou centre Dir. La mítica discoteca de la pijeria de Barcelona en el carrer Numància, també del quiero y no puedo, tanca la barraqueta, després d’haver-se reinventat quan aquelles dues noies del Gran Hermano la van comprar per convertir el sagrat Up&Down en el carrincló Díscolas.
En l’altra part de la illa, el Moncho’s sembla que també ha baixat la persiana. O estan de vacances a mitjans d’abril?

La sombra del poder, un bona pel·li de periodistes

Malgrat Russell Crowe i Ben Affleck, protagonistes de la cinta La sombra del poder (State of Play), la pel·lícula s’ho val. Crowe, igual que en American Gansgter, perd molt. No sé, aquest actor no em posa gens, a excepció de Gladiator, on va fer una immensa interpretació. Tant és, La sombra del poder és un thriller i una pel·lícula de periodistes, dels que suposo que algun cop han existit, aquells que per una història de veritat s’aturaven les rotatives.
Quines coses; ara una rotativa no l’atura ni déu i l’hora del tancament és sagrada, excepte quan juga el Barça. Als nostàlgics del periodisme d’investigació, de les trames polítiques i de les conspiracions aquesta pel·lícula està feta per a ells. Abstenir-se qui després de veure-la pensi que el periodisme funciona així. És una pel·licula. Potser algun dia va ser així. Sí. Ara no hi ha diners, i menys per investigar.

Mossegada al Mas Guinardó

El Mas Guinardó havia estat un centre social del barri. Fa un munt d’anys que no m’hi passo i no sé jo si tindré alguna oportunitat de fer-ho algun dia, després de veure aquesta dissabte les màquines com mossegaven la muntanya i envoltaven el Mas. No sé què serà d’ell a partir d’ara.

Gentussa de molt mala qualitat

M’explica un conegut que en el seu edifici està a punt de passar una de ben grossa. Que porta ell, i alguns veïns, frenant-se abans no fer alguna cosa que es podria penedir. No m’estranya. Veïns de tota la vida, han marxat de casa, no han pogut vendre el seu pis i l’han posat de lloguer i no han mirat més que els calers, sense tenir cura de qui era el nou inquilí.
No ens podem queixar massa per no ser titllats de racistes o d’impulsar actituds xenòfobes. Venen amb tots els drets i nosaltres hem d’aplicar-nos en totes les nostres obligacions. No hi ha un terme mig i davant aquest desajust, aquest canvi de regles en la convivència a la ciutat, en el país, en l’Estat, s’està coent un sentiment de rebuig brutal que un dia farà esclatar una espurna molt perillosa. Aquí ningú no vol mirar, ni prendre part, empenyent tothom amb el demagog: cal que convisquem, i en pau. Però calen moltes altres coses més, i si no es té una altra actitud, un millor comportament i un respecte per les normes (d’aquí), la cosa no funciona ni funcionarà, per molt bones intencions. Oi que m’enteneu?

Guus Hiddink, molt car llavors, i madridista?

M’agrada Guus Hiddink i sempre l’he considerat un entrenador seriós. Per això, en les eleccions del 2003 quan el seu nou transitava per la candidatura de Joan Laporta em va satisfer àmpliament. Tenia l’experiència necessària per dur a un equip gran i crec que és una persona de tracte afable. Per tant, reunia la majoria de condicions que li permetien ser un clar exponent a esdevenir el nostre entrenador i ressuscitar el mort que teníem després de la nefasta època viscuda en els darrers tres anys.
Però, amb la caixa escurada, no semblava que la seva contractació acabés de fructificar. Hiddink demanava uns calers que el nou equip directiu no podia disposar, malgrat que en el pla B s’incloïa com a primera acció apujar les quotes dels abonats i fer una mica de diners (crec que entre quatre i nou milions d'euros) per tapar alguns forats, malgrat que tot s sabien que la mesura era impopular i que més d’un maleiria haver concedit el vot als nous gestors.
Malgrat aquest important condicionant, com era l’econòmic, hi havia un sector de la futura junta directiva del Barça que també es va considerar contrari per l'aposta del Hiddink: el seu passat madridista. Una fotesa, sí, sens dubte, però ens hem de col·locar en aquell instant, de màxima sensibilitat en tots els ordres, amb la idea que es tenia de fer un punt i final amb el passat. Què s’hagués dit si els nous gestos no tenien un pla per a la banqueta i la millor opció era un ex tècnic del Reial Madrid? Doncs això, que la pasta va ser el principal inconvenient, però que l’historial del gran tècnic holandès també en tenia una taca, i quina taca.
En fi, que si no és massa tard, a mi no m’importaria que algun dia aquest tècnic fos el nostre entrenador. Tants anys, molts èxits i reconeixements com per no desitjar que un dels grans aporti el seu gra de sorra al nostre Barça. I ara, per pasta, no serà.

Ferran Soriano, davant periodistes esportius & periodistes d’economia

Acostuma a passar en un acte com el d’avui a Esade que la gent, més que l’esquer per porta el personatge, el seu llibre (La pilota no entra per atzar, d'Ara Llibres), l’interès rau precisament en la persona, Ferran Soriano. M’han dit els que se l’han llegit, que val la pena. Més motiu encara per llegir-lo. Però a Esade no hi érem perquè ens expliqués de què va el seu llibre. Volíem escoltar el Ferran Soriano que no agafa el telèfon, que ja no surt enlloc (excepte amb el Basté a RAC1) i que des que es va produir la moció de censura poc menys que havia desaparegut. El que no sabíem, jo sí perquè anava advertit des d’EFE, que Soriano també interessa degut al seu nou càrrec: president d’Spanair. Tres quarts d’hora metrallant-lo des de totes posicions amb qüestions dels Barça fins que, arribat el minut 50, han aparegut un seguit de personatges (periodistes d’economia) que s’havien empetitit a la sala d’actes davant l’allau descomunal i imparable dels col·legues del sector. Però si també hi eren aquests!, he comentat amb el Joan Domènech. En fi, que podríem haver compartit millor l’espai entre tots dos àmbits, que de ben segur que no tenien per què estar amagats en silenci fins que acabéssim els llops del periodisme esportiu.
Respecte a Soriano, el veig millor del que em pensava. Crec que ha millorat en la mitja i curta distància. Aquell prepotent individu de l’Àgora del Canal 33 que ni va mirar els ulls a Jordi Moix mentre aquest parlava, sembla disposat a desaparèixer. Ho celebro. Segur, convincent, didàctic, com sempre, però contradictori; li ha molestat que Joan Laporta hagi cardat fora del clubs alguns dels seus col·legues (anomenats clusters), ha defensat que el cos executiu està per sobre de la política i que, per tant, hauria de tenir continuïtat més enllà dels mandats, però, en canvi, ja li està bé que a Txiki només li ampliïn el contracte fins el 2010.

Que si aspirarà a la presidència en les eleccions del 2010? No en tinc cap mena de dubte, després d'escoltar-lo avui.

Puyol, veterania o decadència?

Carles Puyol és un defensa que en el tall de pilota brilla a un gran nivell, però l’edat comença a delatar-li força mancances, perquè sol passar en aquestes alçades de la vida; es perd el punt de velocitat. Aquella espurna que és inherent quan ets jove, decau al pas dels anys i en un futbolista ho marca la trentena d’anys, aproximadament.
Anit en el partit contra el Bayern, Puyol ho va tornar a fer molt bé en el tall, però va quedar retratat en un seguit de jugades fàcils en què va perdre la serenor que es manifesta quan estàs físicament bé.
No és el primer cop que passa. Però sent de la casa, i del planter, hi ha coses que no es diuen. Ara cal que tot això estigui també en la taula de negociacions, perquè Carles Puyol és un dels que acaba contracte el 2010 i el club haurà de posicionar-se. Tenim a Gerard Piqué, amb qui encara mantinc els meus dubte, però això no treu que la seva aportació està sent més satisfactòria, o així ho expressa la parròquia. Al costat, Márquez sembla que ha anat de menys a més, però també entra en edat veterana. Tenim un Henrique a Alemanya i esperem que un dia Gabi Milito torni a exercir de jugador de futbol.
Davant d’aquest panorama, no resulta molt convincent que Puyol arrenqui un contracte tipus Xavi, d’aquells que dintre de dos anys estarem recordant qui va ser el llest que va entendre que a un jugador de trenta anys se li ha de pagar una fitxa de prop de mil milions de pessetes.
Pel que respecta al Barça de Munic, em va semblar una lliçó de conjunt excel·lent, de sobrietat i serenor. Llàstima de no haver-nos endut la victòria, perquè aquests partits també cal guanyar-los.

Comença el Godó

Ja estan afinant i rematant els preparatius per un nou Godó. Fa anys que m’he allunyant, inclús com a aficionat. Aquest any poc podré veure, encara que em penso escapar un matí per assaborir l’ambient, especialment del village, encara que m’han dit que ja no és el que era, com quan ens ho passàvem en gran.

Xavi Hernández ens acompanya en el nou llibre solidari

Diumenge presentem la cinquena edició del llibre solidari, a l’hospital Dexeus. El nostre padrí aquest cop és el Xavi Hernández, a qui vull agrair enormement que ens hagi destinat el seu temps i ens hagi cedit la seva imatge. La cosa és la següent: Xavi Torres (TV3), Marcos López (El Periódico) i Sergi Mas (COM Ràdio) van activar un dia de cinc o sis anys la idea de fer alguna cosa des del periodisme esportiu, de mena, força aturadet. La cosa va continuar en una proposta de mínims: per què no fem un llibre d’històries i busquem una entitat per lliurar els beneficis. Així va ser com es va contactar amb El Corte Inglés, empresa que ven el llibre i no es queda cap marge de benefici, Caixa del Penedès, que l’imprimeix, i una colla d’entitats que fan aportacions de 3.000 euros. En principi, aquests tres ho van explicar als seus amics de la professió i la cosa va anar creixent fins que es va tancar l’aixeta perquè, com sempre, tothom hi va voler col·laborar i no hi havia espai per a tothom.
La cosa inicial és que tots els mitjans hi estiguessin representants i que, en la mesura que fos possible, es donés també una rotació en la col·laboració de periodistes.
Hem tingut cinc padrins que ens han cedit la seva imatge per promocionar el llibre amb més força i gràcies a ells, sens dubte, també hem pogut fer força caixa, de la qual no hem vist ni un reial, perquè d’això es tractava, de fer actuacions de forma altruista. Samuel Eto’o, Carles Puyol i Iván de la Peña, Frank Rijkaard i Lionel Messi han apadrinat els nostres quatre projectes anteriors, pels quals hem recaptat més de 390.000 euros, els quals han anat destinats a les següents entitats socials o benèfiques: 41.360 euros per a la Fundació Campaner; 79.230 euros al departament d’oncologia infantil de l’Hospital de la Vall d’Hebron; 73.810 al Casal d’Infants del Raval de Barcelona; i 200.000 euros per a l'Associació Catalana de la Síndrome X Fràgil. Que siguin ben destinats i ben aprofitats. Sort.
La colla de col·legues que vam començar a fer aquestes coses la formàvem: Andrés Astruells (Mundo Deportivo, ara retirat), Bernat Bafaluy (periodista, ara a la Federació Catalana de Futbol), Pere Barthe (TVE, ara retirat), Jordi Basté (RAC-1), David Bernabéu (COM Ràdio, ara a Cuatro), Ramon Besa (El País), Toni Brosa (Avui), Ketty Calatayud (La Vanguardia), Ferran Correas (El 9), Josep Maria Deu (Ona Catalana, ara a Aigües de Barcelona), Carles Domènech (Catalunya Ràdio), Joan Domènech (El Periódico), Oriol Domènech (Mundo Deportivo), Pere Escobar (TV3), Dagoberto Escorcia (La Vanguardia), Christian García (Ona Catalana, ara a Catalunya Ràdio), Santi Giménez (Sport), Gema Herrero (Marca), Jorge López (Diario Olé-Argentina-), Marcos López (El Periódico), David Llorens (Mundo Deportivo), Luis Martín (El País), Sergi Mas (Don Balón, ara a COM Ràdio), Albert Masnou (Sport), Fabián Ortiz (As), Santi Padró (TV3), Emilio Pérez de Rozas (El Periódico), Àngels Piñol (El País), Miguel Rico (periodista, ara a Mundo Deportivo), Rosa Alba Roig (TV3), Àlex Santos (Agencia EFE), Albert Setó (BTV), Bernat Soler (Ràdio Barcelona, ara a Catalunya Ràdio), Ricard Torquemada (Catalunya Ràdio), David Torras (El Periódico), Xavier Torres (TV3) i Joan Vehils (Sport).
A ells s’hi van unir: Xavi Díaz (TVE), Luis Mendiola (El Periódico), Víctor Patsi i Bernat Miró (TV3), Sònia Gelmà (RAC1), Elsa H. Ollé (Sport), Javier Miguel (Sport), Eduardo Polo (ONA FM), Fernando Polo (Mundo Deportivo), més els que debutaran aquest any.
Ah, i tot això no es podria haver fet sense: Ferran Sendra (disseny), Jordi Cotrina (fotografia), Leonard Beard (il·lustracions), Josep Tubau i Núria Bolaño (assessors lingüístics) i José Naranjo (tractament d’imatge), crec que tots ells d’El Periódico, d’on si no.

Ni cent punts ni passadís; la Lliga i punt

Alliberats d’aquesta pressió innecessària de fer cent punts, com alguns van apuntar amb la trajectòria de l’equip abans del triple sotrac (Betis, Espanyol i Atlético de Madrid), ara ens alliberem també d’un altre objectiu menor: rebre el passadís en el camp del Madrid, si tot continua igual, és a dir, que tots dos (Barça i Madrid) segueixin guanyant tots els partits fins el Bernabéu. Massa pressió, no creieu? L’important és la Lliga. No cal que ens marquem objectius accessoris perquè a més a més de desvirtuar l’objectiu principal ens despisten i entretenen.
Si aquesta nit superem l’eliminatòria contra el Bayern, estarem a deu partits de fer un triplet. Brutal. Ara sí que venen revolts. Li desitgem tota la sort al nostre equip, aquesta nit i en el recorregut que li queda.

Vulgaritat periodística
Em va ferir la portada de l’altre dia de Marca. Acostumo a llençar-me a l’esquena aquest tipus d’accions i actituds, però reconec que l’altre dia em vaig encendre. La vaig trobar vulgar, impròpia del rotllo que ven aquest diari en propietat de l’Opus Dei fins no fa gaire. M’he preguntat molts cops de quina pasta estan fets aquests individus i qui és el paradigma que els guia i em costa d’entendre-ho. Aquest posat fatxenda és impropi d’un mitjà, que sovint és extensible a d’altres de la zona, que es vanaglòria de voler ser el mitjà de totes les aficions, juga a la puta i la ramoneta i que, al final, queda retratat amb voler competir en madridisme amb el seu màxim rival en els quioscos.
Jo no crec que el madridisme s’hagi manifestat sempre així. Ni tampoc estic per la idea que tots els madridistes són iguals, menystenidors de tot el que no sigui el seu equip. Compte, perquè aquí també tenim manifestacions que s’acosten a les que critiquem, però crec que no els arriben al punt de menyspreu ni tampoc en saben.
Dic que aquest caràcter crec no sempre ha estat així. Ho fan els títols? O ho fan els títols guanyats en una època? No sé jo, perquè no estic en la pell d’ells, però la manifesta vulgaritat l’altre dia de Marca em va molestar perquè el missatge que es difonia cap a tota Espanya era que això que està fent el Barça, i que tant ens està costant, és producte d’una conxorxa amb els àrbitres. Aquesta actitud, aquest posat és un insult a la intel·ligència.
Això no pot ser més que la manifestació més obscena de l’herència del franquisme. Sí, aquells que van guanyar la guerra i van vilipendiar i humiliar a mig país, van sotmetre i que avançats els anys van establir-se en el Real Madrid per penetrar en les consciències de la nova Europa a través d’un equip de futbol. Deu ser aquest caràcter de qui guanya la guerra, a qui agrada d’humiliar al seu oponent (enemic) a qui agrada negar fins i tot l’aigua (la vida), que volent-ho o sense voler-ho s’ha derivat cap a l’esperit i la personalitat d’una afició (o part d’ella) que l’ha fet seu en la seva màxima expressió. Que m’ho expliquin, llavors, per entendre què significa la portada de l’altre dia, plena de ràbia, d’odi i menyspreu.
Juguen de pena, un que no vol escalfar per sortir a jugar, un altre que marxa als toros a la mitja part i el porter estripant. Però Espanya ja ha rebut el missatge: El Barça, si guanya la Lliga, ho farà per reial decret, és a dir, l’eina que té un govern per activar una llei sense passar pel Parlament i discutir-la amb la resta de representants d’altres partits polítics. Que és com dir que el president del govern, sent culé, està conxorxat amb el president de la Federació Espanyola, que suposadament és amic del del Barça, perquè marqui als àrbitres que han de ser favorables als interessos barcelonistes. Quanta mediocritat. Sort del Santi Segurola.

Sense novetats; ara guanyem a on abans fèiem llufa

La història del Barça està farcida de dies en què un aplec de trenca-botes se’ns creuava en el camí, ens feia la guitza i nosaltres llufa. Resultat: lligues perdudes i plorades per allò que no sabíem fer, guanyar, matxucar i treure del mig als rivals menors.
Ara els resultats són diferents, però si fem un cop d’ull a les entrebancades d’aquesta temporada i mirem a on són aquests rivals els trobarem a tots reunits a la cua; Espanyol, Numància, Getafe i Betis, a part de l’Atlético de Madrid. Tots amb números de descens. Doncs contra aquests ha estat a on el Barça se l’ha cardat aquesta temporada. Per això que ahir la visita del Recre ens posava una mica mal de cos. Pluja, mal dia, vacances, mig equip de descans i amb l’esperit trempat pel que va representar la darrera escenificació a la Champions. Tots aquests elements que et fan pensar: “No fotem, Barça. Avui no”.
Bé, un partit de baixes pulsacions. Si treus a Xavi i poses Gudjohnsen i a Eto’o i col·loques Bojan la cosa com que no funciona. Malgrat marcar un gol Iniesta en els 45 segons del primer minut, la cosa no ha funcionat, excepte a la graderia, a on l’allau de guiris i no habituals li ha donat un color i una ambientació sensacional.
Mirem-ho fredament; si el Barça té prop de 85.000 abonats i ahir només van anar 56.831 persones i el Barça informa que es van vendre 22.000 entrades, això vol dir que només hi eren una mica més de trenta mil soci abonats, oi? Si el seient lliure no funcionés, estaríem parlant d’un camp buit de veritat? És a dir, no haguéssim ni omplert l’Estadi Olímpic.
Un dubte: Qui hi ha en aquest gol nord banda lateral primera graderia del Camp Nou, que és a on es munten totes les festes i gresques. Enhorabona per l’esperit que contagieu, nois.

M’agraden els bancs de la nova plaça Lesseps

Després de mesos d’obres, sorolls, pols i molèsties, l’altre dia l’alcalde va inaugurar entre retrets i insults la plaça de Lesseps. No em fa el pes, més aviat una nova despesa multimilionària que ha tret molt de verd i sembla que el trànsit rodat segueix igual. Però m’agraden els seus bancs: ferms, còmodes i potents. Llàstima que a l’estiu no hi haurà déu que hi segui, perquè tots queden exposats al sol. Ara que, donat com està el temps, potser empalmem l'hivern amb la següent tardor sense passar per la necessària primavera i l’esgotador i humit estiu de Barcelona.

Cadillac Records, què gran pel·lícula i quina gran música

Rememorar els inicis del grandiós Chuck Berry, l’aparició d’uns incipients Rolling Stones, sentir novament a Etta James interpretada per la sensual i bellíssima Beyoncé Knowles i descobrir a un tal Muddy Waters són les píndoles d’aquesta imprescindible cinta anomenada Cadillac Records, que parla del segell discogràfic Chess Records, creat per Leonard Chess, interpretat per Adrien Brody, l’actor de El Pianista. Blues a dojo i escamots al rock ‘n’ roll, una delícia.

“Hem d’aixecar alguna copa”, Guardiola dixit

Per si no quedava prou clar, ho ha dit en català i en castellà: “Hem d’aixecar alguna copa, sinó es quedarà com una cosa romàntica i que va estar molt bé. Però a això, hem d’afegir títols”
No tenia cap dubte. Només ho volia escoltar en veu de Pep Guardiola, i aquest migdia ho ha pronunciat en la sala de premsa de la Ciutat Esportiva. Corroboro que tothom ho tenim clar. El títol eternitza i vivim d’ells; ens fan grans i prestigiosos. Per tant, els necessitem.
Avui l’he vist bé. Després de la bogeria que el va visitar abans que l’expulsessin contra el Bayern, pensava que Guardiola aniria arrossegant la vergonya, però m’ha agradat que s’hagi desempallegat de qualsevol tipus de fantasmes, que miri endavant i que passi pàgina. Demà dissabte la UEFA li clavarà un partidet de suspensió i ja està; fora remordiments ni estar tot el dia parlant del mateix. Se li’n va anar el cap i ja està. Valent i amb coratge. Així m’agrada.
Proposta: que demà obrin el Camp Nou de bat a bat, perquè em temo que hi anirem quatre, més els de la tribuna de premsa.
Bones vacances de Pasqua, que gaudiu del sol i de la calor i torneu sans i estalvis.
Foto: Mundo Deportivo.

Què dir, què fer davant tanta bellesa?

La Champions és molt gran. I el Barça encara ho és més. Aquesta nit 93.000 persones hem tingut la sort d’assistir a un fet sublim. S’ha de veure. És insuficient si només t’ho expliquen. Estem vivint un moment històric. I tots ho sabem.
Et queda el cos extenuant davant tant bellesa. Crec, només ho crec, que en ma puta vida no havia vist un partit, una primera part com del Barça contra el Bayern Munic. Només fent memòria podria sortir-ne algun, però no tinc ni ganes de pensar. Em quedo amb l’obra d’art d’aquesta nit.
Un voldria contenir-se i anar calmat per la vida, i agafar-se a la fe de la prudència guardionioana, però aquesta nit no m’ho demaneu, perquè no estic centrat i només veig al meu equip aixecant copes i fent passejades en autobusos descapotables per Barcelona amb gent agenollada al seu pas. Tot serà que ens estimbem algun dia, que pot passar, però ningú ens traurà el que hem gaudit aquesta nit al Temple. Ha estat colossal. És una llàstima que aquest camp no sigui més gran perquè hi càpiga més gent, perquè això s’ha de compartir amb quanta més gent, millor.
No ens esforcem en lloar ningú en particular; és l’equip. El col·lectiu, la generositat, la intensitat, la precisió per jugar a aquesta velocitat, el sensacional joc de posicions que tothom respecta i que és insuperable. És tot. És la visió d’un fet en el que tot és màgic.
El Barça està per sobre de dir que juga bé al futbol. Ja queda com un terme inadequat, menor, dir que jugar molt bé. No. És alguna cosa més. Hi ha d’haver un verb, i en cas contrari, s’inventa, per definir el que fa en el camp de futbol.
Aquest futbol necessita títols. Aquest és el punt i final. És innegociable. Tanta bellesa no és pot quedar en el camí, en el feble record de la memòria. Cal acompanyar-lo de títols. I estem en el camí d’aconseguir-lo.

Pd. Condirmat; la versió del Boig per tu és un trunyako del 15 en aquest ambient (Camp Nou).

Boig per tu, Barça

Em diu un col·lega: “Aquesta cançó, dos telenotícies i desapareix de la graella del Camp Nou”. M’ensumo, com la majoria de culés, que a Laporta li ha donat un altre rampell de guais, i ens vol fer cantar una balada que a dins d’un cotxe i amb la roba tapant les finestres funcionava, inclús en un directe de Sau et podies arribar a posar palote de l’emoció, però que al Camp Nou... tinc els meus dubtes. Sí, som tristos al Temple, i què! No sabem animar, comparat amb d’altres estadis. Sí, ja ho sabem. Però també sabem que aquesta junta havia promès fer o intentar fer la grada jove i no hi ha notícia d’aquella promesa.
Està bé que el club endegui iniciatives per fer trempar la gent, per animar-los i per empènyer-los al Camp Nou, però trobo que l’intent d’incorporar la versió del Boig per tu de Sau (interpretada pel grup Red-in amb la nova denominació Barça, estic boig per tu) és artificial. Així de clar. Artificial. I durarà dos telenotícies.
Vejam, analitzem sense entrar en profunditat en la qüestió de l’animació: aquesta vessant s’arrenca des de la bogeria que provoca la joventut. Si hi ha joventut, és més fàcil que es pugui orquestrar aquest tipus de càntics. Però, per això, cal que estiguin junts. Bé. Estem en el punt de partida; cal una grada jove.
Per potenciar-la, per què el Barça no comença a mobilitzar als seus joves seguidors per tot arreu? No és copiar als pericos, perquè d’aquests no hem d’aprendre res. Simplement és el que fan dotzenes de clubs arreu. Però, per això, cal ajustar els preus, baixar-los tant que estiguin en el llindar de perdre el club), si cal, calers. Amb el risc que puguin reagrupar-se novament els salvatges, que també podria ser, jo donaria l’oportunitat al naixement d’una grada jove a través de l’acompanyament del Barça fora de l’estadi a la Lliga.

Sergi Barjuán, el tertulià

Em van convidar l’altre dia al programa del Manel Fuentes a Catalunya Ràdio per presentar el llibre de l’Entorn. Anava força espantat perquè és un espai amb to còmic i no sabria per a on me la fotrien. Haig de dir que va anar molt bé i em va servir per conèixer el Toni Aira, ja que, casualment, m'entic llegint el seu llibre (Els spin doctors).
Abans, però, vaig estar veient i escoltant la tertúlia esportiva del programa de la Neus Bonet. Deia aquesta, a través d’un missatge, que es reclamava més intervencions del Sergi Barjuán, silenciat en una taula rodona a on Carme Lluveras, Manel Fuentes i els suplents Jordi Itúrria i Santi Carreras, que substituien al Ramon Besa, Alberto Fernández Díaz i Bernat Soler, no deixaven quasi parlar l’ex jugador del Barça.
Em va sorprendre escoltar-lo –no havia sentit encara la tertúlia aquesta temporada d’aquest espai– i sobretot en un ambient distés com és una taula a on, amb permís de la Lluveras, es parla de futbol.
I dic que em va sorprendre perquè recordo sempre a un Sergi esquerp amb els mitjans de comunicació, ratllant la mala educació, maleint la presencia dels informadors i ara, en canvi, tan bé que s’hi troba en l’ambient d’aquests. No és un cas únic. Per exemple recordo a Julio Salinas, un veritable estripador contra els informadors i que ara perd el cul allà a on el criden per sortir a la tele, de tertulià, de dansaire o comentant partits de futbol. I també a la ràdio o escrivint articles.
Bé, tampoc és un aspecte aquest que em preocupi gaire, perquè el nivell dels futbolistes (que no esportistes en general) és d’un mediocre insultant, en intel·ligència i personalitat, malgrat que haig de confessar que les noves fornades estan pujant una mica el nivell. Però sí que hi ha un fet que hi vull subratllar i és aquest pas que fan alguns ex jugadors de futbol a l’àmbit periodístic, fent de comentaristes de partits. Sí, ja sé que ho he comentat algun cop, però el Sergi Barjuan m’ha refrescat la memòria. Es tracta d’aquests ex jugadors del Barça que se’ls ha contractat en un mitjà, especialment televisiu i radiofònic, a on predomina el to merengue i perden la poca personalitat que tenen. Són incapaços de rebatre res amb la idea, suposo, d’aferrar-se a la cadira i no perdre-la per indisciplinats. Són comentaristes que diuen sí a tot, que es sumen a les estripades contra el Barça i no tenen cap vergonya de bufar a favor del Madrid. Vergonyós.
Recordo el Núñez que tenia un pla en veure que els clubs de futbol, les seves banquetes i en els estaments a on hi havia ni un personatge de la família barcelonista, mentre el Madrid tenia escampats ex jugadors, tècnics i recollia simpaties a dojo. Va ser una idea materialitzada a mitges, la d’aconseguir anivellar aquesta representació, però va veure clar que no anàvem enlloc com a passerells sense complicitats en d’altres llocs, com eren els clubs, les seves banquetes i a la gespa.
Tampoc és que serveixi per a res ( i em ve el cas de Víctor Muñoz, que sempre que pot ens la fot), però com a mínim penses que més que un enemic tens un vell amic amb el qual, qui sap.
Ara, veient la saga de comentaristes ex del Barça que campen per les teles, escolta, millor tenir els enemics de sempre, que com a mínim saps a què jugar.
Ja veus, cría cuervos... para que te saquen los ojos.

L’autoacolloniment

Va perdre aquest cap de setmana el Bayern (Baviera, no confondre amb Bayer, empresa farmacèutica) i el primer qye se’m va ocórrer a bote pronto (no m’atreviré a escriure a bot aviat com un amic meu va dir en el seu programa radiofònic) va ser: “Que es fotin”. Sí, que els bombin. Però no, això no s’escau en el circ culé, perquè un rival que ve de perdre és més perillós i l’hem de témer més.
No sé el que penseu, però jo ja estic fins a l’entrecuix d’escoltar tantes excuses de baix perfil. Vaja, de perdedor. Si perd el Bayern, perquè ha perdut i voldrà refer-se; si guanya, vindrà crescut; si empata, perquè... jo què sé, el que vulgueu. Sempre construït discursos perdedors i d’entitat mediocre. Si el Bayern ha perdut, que els donin pel cul. És que si ens guanyen tindrem el valor, el coratge o la vergonya d’excusar-nos tot dient: “Clar, és que els havien cardat 5-1 i per això estaven tan animats”?
Som uns generadors de mediocritat, tots. I no sortirem mai d’aquest pou. Si el Bayern perd, és el seu problema i no pas el nostre. Nosaltres sempre, SEMPRE, respectarem els nostres rivals, però això no ens pot conduir a produir un discurs constantment victimista, d’autoacolloniment per prevenir-nos davant de no sé encara què.
Porto molts anys en aquesta secta, en aquesta família, en aquest món culé i encara em dol escoltar segons quines coses.
Sembla que la cosa és dir-la de l’alçada d’un campanar, cas per exemple que la derrota del Bayern perjudica al Barça (¿?), autoacollonir-nos, frenar eufòries i després, en cas de victòria, llençar coets.
I si ens prenem el partit contra el Bayern com una festa, com una festa a la qual no sempre hem estat convidats perquè guanyar una Lliga era una quimera i sempre desitjàvem que ens toquessin equips d’Islàndia, Xipre o semblants per no patir, i la vivim com un fet sensacional, passant olímpicament del que passarà després de l’eliminatòria i si el rival arriba golejat o golejador? L'important som nosaltres. Com estem? Bè? Doncs això és el que importa.
Em perdonarà el respectat Josep Guardiola, però no entenc que estigui preocupat perquè el Bayern hagi estat golejat. És que algú creu que el futbol alemany, per definició, no garanteix competitivitat fins el darrer alè en la Champions League? Si us plau.
Darrera reflexió: El Bayern no només és golejat, sinó que no disposarà de Klose ni Lucio. La lectura meva: que es fotin. O no? O el que cal dir és que els dos que els substituiran ho faran millor i per això encara hem d’estar més atemorits? No sabem com torturar-nos.

Massa llarga aquesta espera

Què llarg s’està fent això. I encara resten nou partits per cloure la Lliga. Beneïts sis punts aquests que mantenim de distància, que podrien ser més si els innombrables tinguessin menys sort de la que gaudeixen, perquè no es pot treure tant de rendiment jugant tan malament.
Nou èxit del Barça, que amb un 0-1 (gol d'Eto'o) vam ventilar el partit a Valladolid, malgrat ser la segona part soporífera, inoperant ofensivament i jugada de forma que abans sempre ens acabaven empatant o guanyant. Ara, però, qui guanya és el Barça. I potser és la millor conclusió; també guanyem quan no juguem gens bé.
No tenia confiança en una ensopegada del Madrid, però sí que punxés amb un empat, fet que hauria deixat la diferència en vuit punts. Però no hi ha manera. No és pot dissimular que estan fent una campanya excel·lent, perquè té mèrit que jugant a res estiguin allà a dalt. El que ens deixa tranquils, per ara, és que són segons, perquè amb el futbol que practiquen i líders seria per tancar la tele, trencar el carnet i oblidar el futbol. Per això, al marge de ser el Barça el nostre equip, és tan important que guanyem la Lliga, que triomfi la nostra proposta futbolística per no validar un any més (perquè ja portem dos anys veient un campió de joc gens atractiu) aquest concepte de futbol que només connecta amb els seus aficionats. Què aporta el Madrid al futbol? Res. Passen les jornades, les temporades i allà segueix, amb un gran nivell competitiu, però fubolistícament sent un zero a l’esquerra. Si aquesta fos la nostra proposta no tinc cap mena de dubte que el Camp Nou estaria buit, a diferència del que es veu al Bernabéu. Em sorprèn el baix nivell d’exigència del seguidor madridista, i més quan després et volen donar lliçons de la vida en general. És al·lucinant.
En fi, que queden nou jornades, que això ja comença a ser massa llarg i que tant debò es retallés el més ràpidament possible. Per això hauria d’ensopegar el nostre rival, i donat el rendiment que està traient dels seus solitaris gols, sembla que no hi podem confiar gaire.

Toyo Ito & La Pedrera: competència al Passeig de Gràcia

Continuant en el Passeig de Gràcia, on cada cop més el seu nom pren més sentit, degut a què s’ha convertit més que mai en un lloc per passejar, ja que les tendes que hi són només permeten l’entrada de targetes Visa or, li ha sorgit a La Pedrera un nou rival: l’edifici d’apartaments de luxe anomenat Suites Avenue de l’arquitecte japonès Toyo Ito.
Modesnisme davant el segell de singularitat dels cracks de l’arquitectura mundial, amb els que sembla que l’ajuntament de Barcelona s’ha associat o com a mínim permet sense entrebancs que treballin en total llibertat. És clar que aquest no seria el cas de Normal Foster, qui vol tornar a deixar la seva empremta a la ciutat modernitzant el Camp Nou, però l'ajuntament anti-Barça no ho deu veure clar.

No crec que en una ciutat que tingués més cura del seu patrimoni arquitectònic s’hagués permès aquesta façana als Passeig de Gràcia, trencadora i que fa mal a la vista, però en una Barcelona a on el campi qui pugui ha funcionat força, inclús amb els nous inquilins del consistori, està oberta la porta a qualsevol experiment, sempre que l’alcalde Jordi Hereu es pugui fer una foto al costat de l’arquitecte de moda de torn.

En fi, sempre ens quedarà La Pedrera, que està quasi just al davant, per apreciar que aquesta ciutat té meravellosos edificis, alguns d’ells centenaris, als quals no els fa ombra ni tan sols les passades de frenada del consistori. Ara que, per edificis al Passeig de Gràcia, res com la casa Batlló, la veritable nineta dels nostres ulls.

Aquesta bogeria esnob anomenada Nespresso

Això que ve és una estripada continguda: què malament em cau tot aquest món del Nespresso i tota aquesta colla d’esnobs que mengen cada dia merda plena de colesterol i greix saturat però que a les postres són tan refinats que no poden suportar el tradicional cafè fet a màquina o en la cafetera de tota la vida i es gasten prop de 200 euros en un artilugi per poder assaborir la càpsula del seu Nespresso... que els va parir.
Crisi? Aquesta és la crisi que desprenia ahir la tenda de Nespresso del Passeig de Gràcia de Barcelona, i no la que tenen a la cantonada del carrer Rosselló, sinó una nova que han inaugurat de dimensions descomunals.

No tindrà coratge un convidat a casa meva de molestar-se si no li faig el cafè en aquesta cafetera de pijos, perquè s’arrisca a què el faci fora o el llenci per la finestra.

The Visitor, el pitjor i el millor dels Estats Units

Explica aquesta pel·lícula que un dia un professor universitari vingut a menys es troba que en el seu apartament de Nova York hi viuen dos joves, un sirià i una senegalesa, els quals estan pagant religiosament la seva mensualitat a un tercer desconegut. Com aquell cas que es va donar a Barcelona d’un propietari al qual li havien ocupat casa seva, per un tercer sense cap connexió entre ells que l’havia llogada. A diferència del cas verídic de Barcelona, la pel·lícula The Visitor tracta d’un altre comportament, el d’una persona generosa que ocupa el buit de la seva vida amb un gest altruista.
La pel·lícula està protagonitzada per Richard Jenkins, qui va estar seleccionar per l’Oscar per aquesta interpretació. Fa un gran paper, però a mi a on em va agradar de veritat va ser en la interpretació de Nathaniel Fisher, en la imprescindible sèrie Six feet under (A dos metros bajo tierra). Era el pare de Nate, Claire i de David (el ara famós Dexter Morgan), que mor en el primer capítol i que es converteix en la veu de la consciència dels seus fills i dona (Ruth). Imprescindible aquesta sèrie. I molt recomanable la pel·lícula.
En la vessant dolenta de la pel·lícula The Visitor apareix el món de la immigració, els problemes que es deriven i les deportacions.

Barça-Godó, la mare de totes les treves/paus

El penúltim foc que tenia la junta del Barça sembla controlat, que no sé jo si extingit. Es tracta de les desavinences amb Mundo Deportivo, el mitjà de comunicació més crític amb Joan Laporta i alguns dels seus directius. Han estat llargs anys de disputes, entrebancades i polsos que han fet saltar espurnes, fins el punt gairebé de trencament de relacions. La cosa, com es veu en la foto que ha publicat el mateix diari, ha canviat força. La bona predisposició i, sobretot, els calers tenen molta culpa en l'extinció d’una tensió que no feia bé al barcelonisme, un sector del qual es va posicionar clarament en aquest fet a favor del club i també al costat del mitjà.
El Barça i el Grup Godó van signar fa poc un acord d’explotació d’un dels quatre canals que l’empresa periodística tenia a la TDT mort de fàstic. El Barça paga uns calerons, té un canal a la TDT i és visible pel món, en comptes de viure en una cova com era a Digital Plus a on ningú no li feia el mínim cas. D’aquest negoci que sembla que satisfà a tots dos, l’entorn barcelonista observa amb dues mirades el nou panorama que s’ha dibuixat; per una banda, es pot entendre que el Barça es fa amb un negoci necessari pel seu interès i alhora compra favors, que és tant com dir, que força indirectament a tots els mitjans de Godó a rebaixar el to en tots els sentits. I en segon terme, s’aplaudeix que un focus de tensió permanent com era la relació Mundo Deportivo-Barça hagi rebaixat la intensitat.
Des de la distància, l’episodi de treva, o pau, de ben segur que permetrà respirar en el sí de la junta, ja que l’objectiu d’assolir un oasi mediàtic poc menys que està a punt d’aconseguir-se, a manca de resoldre’s el conflicte amb TV3, això sí, sense tenir en compte escamots a Internet que apunten constantment a l’acció de govern de la junta.
Si dins del consell del Barça comença a haver-hi la sensació de control dels mitjans, tinc els meus dubtes que en les redaccions d’aquests la satisfacció sigui recíproca. No ens enganyem, que ens afecti més o menys la situació de crisis que pateix el nostre sector, el que no es pot obviar és la dependència que tenim del que en el seu dia el futbol va anomenar atípics, és a dir, aquells recursos/ingressos que no eren propis de l’activitat. En el cas del periodisme, cada cop més vinculat a promocions per subsistir, s’observa que aquestes vinculacions amb atípics, que no és un fet nou perquè la publicitat sempre ha exercit de pressió en les redaccions, està rebaixant sense dissimulo el nivell de crítica, ja sigui en no escriure segons quins contingut, així com l’elecció o eliminació de col·laboradors.
En fi, que aquest és el pa que s’hi dóna en aquest temps, semblant a d’altres èpoques, no ens equivoquem. Perquè si el periodista és plega al poder, sempre estarà en millor disposició de rebre filtracions (que podrà vendre com a exclusives), accés a un tipus d’informació i entrevistes, àmbits restringits als crítics. Llei de vida. Això és el que tenim. I això és el que ens mereixem.
Ara bé, com canvien los coses, tu. Fa un any, Mundo Deportivo presentava lluny del Camp Nou un llibre de Deco, sense cap interès per part del Barça, mentre que al Temple, Sport presentava una mena de biografia de Frank Rijkaard, amb el suport presencial de Joan Laporta però no del tècnic. De bojos.

Soriano-Rosell: culo veo, culo quiero

Ferran Soriano està a punt de presentar el seu llibre (La pelota no entra por azar), amb la qual cosa igualarà en objectius els que ha anat aconseguint Sandro Rosell, el mirall en el qual l’ex vicepresident d’economia del Barça s’inspira sovint. Aviat el tindrem en un escenari cobrant tot el protagonisme novament en l’entorn culé, explicant-nos les receptes de com cal fer les coses. El món segons Soriano. L’escoltarem.
Si Rosell va explicar en un llibre les seves experiències, per què no ho pot fer Soriano, oi? El que passa és que el darrer ex president dimitit no és gens genuí i se’l veu, per ara, completament descol·locat en un escenari que no és el seu, ja que tots els cops que hi ha accedit anava al darrera amb un Joan Laporta que ho eclipsava tot. Ara Soriano ha de jugar-se-la, que és tant com sortir i dir aquest sóc joc; principi i final. I és llavors en aquest instant quan menys agrada. És el meu parer.
Fa unes setmanes, ja mesos, que de sobte ens va tornar a aparèixer l’ex vicepresident dimitit. No va ser gratuïta aquesta aparició. Soriano, com és habitual en ell, sap el que és fa perquè tot ho calcula. El dia abans, Rosell havia participat en un partit de futbol amb motiu de La Marató de TV3 i no es va resistir davant els mitjans de comunicació. Va parlar del Barça i de Josep Guardiola, i d’aquest va dir que podria convertir-se en el Ferguson del Barça. Al dia següent, per art de màgia, Soriano va aparèixer en el programa del Basté també parlant de Guardiola, com volent igualar les compareixences del que podria ser el seu rival en les urnes. Amb l’excusa de parlar d’un llibre sobre sostenibilitat que ell patrocina (per déu, quanta hipocresia; com es pot parlar de sostenibilitat en el món a sobre d’un Porsche Cayenne), també és va acostar a l’actualitat del Barça, fen-se així com el que no volia però demanant la pregunta. El cas és que se’l veu poc o gens autèntic. Que no vol dir que en Rosell ho sigui, però en el cas de Soriano tinc la sospita que pateix de vertigen i de manca de full de ruta i que el millor pla d’acció és el que, per ara, sembla que està funcionant: copiar tot el que faci Rosell.
Esperem que si al final fa el salt en l’escenari electoral barcelonista, amb permís d’Spanair, pugui oferir un segell personal i no una còpia dolenta del que projecta el perfil de Rosell.

D’assemblees de compromissaris (blaugrana o blanca)

L'assemblea de compromissaris és l’òrgan suprem d'un club esportiu. És com la junta d'accionistes per a una societat anònima esportiva. Als directius i presidents dels clubs esportius els agrada subratllar aquesta condició l'òrgan suprem. Venen a dir, amb el seu posat, que el club és del soci, que són aquests els que manen. Tots sabem que això és una gran mentida. Diuen els estatuts que aquest òrgan pot no validar el balanç o els pressupostos i, així, poc menys que bloquejar el club.
Aquests no són temps pels socis. Aquí mana el seu president, com sempre ha estat així. I no li donem més voltes. Una altra cosa és si el president de torn i la seva junta directiva tenen vocació democràtica i volen dotar a aquest òrgan i d’altres que existeixen en el club, posem per cas el Barça, de tota la seva profunditat. Però això no toca ara.
L’assemblea és motiu de debat quan un és fora de la directiva. Afecta i afectarà a tots els entorns que parlin en clau d’aspirar a ser directiva, però no concerneix pas als que manen. A tots se’ls ha omplert la boca de canviar els òrgans de govern del club, de dotar de la màxima representació a l’assemblea, de la màxima independència al president de la comissió econòmica o al síndic del soci. Ja, ja, ja. Què gran que és aquest món, el del Barça posem per cas, però que és extrapolable a qualsevol altre club de la mateixa naturalesa que el nostre. Tothom vol canviar-ho tot, dotar de la màxima profunditat democràtica i representativitat als òrgans de control de l’club, però en realitat aquí s’exerceix el poder amb mà de ferro i sense marge a la improvització.
Un pensa que el club ha de ser..., però quan és a dins, es veu d’una altre manera aquell hauria de ser... L’assemblea de compromissaris és un òrgan que pot generar un contrapoder de veritat i un estament molt complicat de gestionar si es modifica la seva manera antiquada de manifestar-se. Per això tant recel, oi?
Tindrem eleccions el 2010 i l’assemblea de compromissari tornarà a l’agenda dels precandidats i després candidats. Però per a la gent l’important serà qui fitxem o qui serà l’entrenador. No se li atorgarà importància als fets als quals se’ls ha de prestar atenció quan cal i així ens evitaríem molts problemes.
Deixo pel final un petit comentari respecte de l’assemblea de compromissaris del Madrid, que ha inspirat aquest post, ja que em va semblar estranya. Què deu tenir aquest futbol, aquest esport que tant estimem, que uns paios et rebenten una assemblea fent trampes sense cap vergonya (Ramón Calderón i la banda del Nanín, etc), i mesos després, i no anys, sinó mesos, que els mateixos compromissaris donen vist i plau a tot el que diuen els hereus del trampes? Costa d’entendre. Davant de situacions com aquestes (i no em vingueu amb rotllos que Florentino controla l’assemblea i ha fet votar a tothom a favor de la junta amb el compromís d’eleccions al juny), no m’estranya gens que les directives no vulguin ni a sentir a parlar de modificar l’òrgan suprem del club: l’assemblea de compromissaris.

Fatxes, futbol de mala qualitat i bon cinema (Frost/Nixon)

Tot d’una, a la mitja part del partit d’Espanya he connectat la SER i en poc menys de dos minuts he escoltat que la Delegación del Gobierno a Madrid havia permès la celebració d’una manifestació feixista de caràcter xenòfob, que al dia següent (diumenge) hi havia convocada una altra contra l’avortament i la reforma de la Llei que es vol impulsar i que en el Santiago Bernabéu la música d’ambient en els quinze minuts havia estat una selecció, deia el locutor enfotent-se, del millor del pop espanyol com Paquito el Chocolatero i d’altres propostes.
Abans que em vingués un tall de digestió, el cinema ha estat novament la millor de les escapatòries per fugir de la mala qualitat de futbol que es veu en aquestes eliminatòries i especialment quan juguen les seleccions estatals.
He passat de la segona part i he apostat per una pel·lícula que tenia a l’agenda: Frost-Nixon, que aquí s’ha titulat El desafío: Frost contra Nixon, una gran cinta història que parla de política i de periodisme. Com sol passar en aquesta època, les cintes perden vigència amb una velocitat desmesurada i cauen en l’oblit massa ràpidament. Encara que no ho sembli, hi ha una gran producció i cada divendres es mou la cartellera fins el punt que si t’has deixat una pel·li per veure més endavant pot passar que ja només la trobis en hora golfa, en horaris no massa adients o desaparegudes de la circulació. Frost-Nixon n'és un cas i l’he agafada pels pèls a l’Icària en sessió golfa.
Us la recomano si us apassionen les pel·lícules periodístiques i de política. La cinta tracta els anys posteriors a la dimissió d’un dels pitjors presidents que mai no ha tingut Estats Units, com va ser Richard Nixon (fins que van aparèixer els Bush), pel famós escàndol del Watergate i dels actes d’espionatge contra el Partit Demòcrata, a més dels obstacles que va posar per eivtar que la justícia ho investigués, i l’estela de vergonya que sent la nació estadounidenca. La necessitat que el personatge demani perdó davant del poble i també per les guerres a on han mort milers de persones (Vietnam, Laos i Cambotja) genera la idea de fer-li una entrevista que el polític accepta, potser creient que sent l'entrevistador un famós còmic i presentador d’espais de varietats (David Frost; que és l’actor Michael Sheen, qui va interpretar Tony Blair en The Queen) se’n sortirà prou bé. Però, malgrat l’estratègia de la seva gent, al final el polític claudica davant l’evidència, les contradiccions i els remordiments que li pesen.
Excel·lent cinta, sens dubte.

Àmpliament complagut amb l’inici de la F1 a Austràlia

Les arrencades dels esdeveniments esportius sempre generen moltes expectatives i enguany la F1 duia la incògnita de si a Austràlia es plasmaria el domini de Brawn GP, com així ha estat en els darrers assaigs a Barcelona o Jerez, a on la nova escuderia sorgida de l’escissió d’Honda va ser la gran dominadora dels cronos.
Lluny del que passa en la majoria d’esports, on en les pretemporades es juguen partits amistosos amb els quals sí que es pot calibrar amb més precisió la posta apunt d’un equip, a l’F1 tot són apreciacions, intuïcions o sospites. Veure McLaren en els centre de la classificació de temps o inclús en els baixos produïa la doble lectura: estan amagant lo bé que segueix anant el cotxe i porten sempre el dipòsit ple o tenen un problema. Vaja, una lectura que abraça totes les possibilitats. Per això tenia ganes que arribés Austràlia per confirmar el que s’estava veient en les sessions d’entrenaments prèvies a l’arrencada del mundial.
I ha estat així com els dos Grawn GP s’han sortit a Melbourne i demà Jenson Button i Rubens Barrichello arrencaran des de la primera posició de la graella confirmant el que s’ha anat veient les darreres setmanes. Sí, sembla que no ha agradat que Ross Brawn hagi tibat el reglament per instal·lar el doble difusors del darrere, però per això també se'l considera un paio llest. M’ha agradat molt veure els dos Brawn dalt de tot, amb el seu nou patrocinador, la Virgin de Richard Branson (avui fent bots d’alegria al pit lane) i també que el jove alemany Sebastian Vettel estigui al capdamunt dels millors pilots, després d’haver aconseguit el tercer millor registres. Gran inici de la F1.
Alonso, desè, després de la penalització dels Toyota, segueix com l’any passat. Tenim per endavant quatre curses per emocionar-nos (Austràlia, Malàisia, Xina i Bahrein), a l’espera que arribi el circ a Catalunya, quan els equips ja planifiquen canvis importants.

Tot el dia pedalejant per BCN per acabar a la Mistral comprant 200 grams de croissants farcits de xocolata

A on és llavors el sacrifici i la cremà de greixos? No es pot sortir de casa amb aquest esperit esportiu si al final tot se’n va en orris quan passes per davant de la Mistral, al Raval. La carn és feble, i jo encara més amb aquests mostruets de xocolata.
Demà tornarem a fer bondat i pregarem que la setmana vinent estigui més implicat amb la dieta.

Aquesta Mistral no és la de la Ronda de Sant Antoni, sinó que hi és al carrer de Torres i Amat, a la mateixa illa, però ja dins del Raval.

Pau, ja saps a on apunta el dit de l’estàtua de Colom?

Potser algun dia ens van dir que l’estàtua de Colom de Barcelona apuntava a Amèrica. No ho dubto, ja que de petit et colen tots els gols que volen i més. Més endavant algú ens ensenya que el sol surt per l’est i es pon per l’oest, a on és Amèrica, tot just el contrari a on indica el dit de Colom.
Aquesta tarda, Pau no acaba de creure-s’ho quan ens hem aturat després de dues hores d'anar en bici, potser perquè de tant sentir la llegenda, aquesta ha acabat ocupant l’espai de la veritat. Colom apunta a Gènova, d’on es diu, cada cop amb menys força, que va néixer, quan sembla ser, diuen, que era català.

El Camp Nou com a problema

Assumpte polèmic aquest del Camp Nou. Tant que un cop l’ex president Josep Lluís Núñez es preguntava com era possible que el veïnat, que hauria d’estar content amb la presència del Temple dels culés –deia-, no només dilapidava tots els projectes que plantejava la directiva (Barça 2000 com a patró), sinó que no enfocava el veritable problema que patia el barri amb les putes, els travelos i els seus visitants. Déu meu la que es va liar. En realitat, Núñez no deia més que una veritat com un temple, el que va passar va ser que no va saber dir-la, enunciar-la, pronunciar-la i li va sortir una nuñada de les seves. Home, no ens enganyem, si a sota de casa tenim cada nit una desfilada de cotxes empaitant els/les professionals del sexe, potser tenim un problema de dos parell d’ous.
Però aquí Núñez, com sempre, jugava a la mitja veritat i entenc que el veïnat es posés d’ungles; el Barça projectava un complex lúdic, a l’estil de l’Heron City de Nou Barris. Ei, no ens enganyem, et cau un centre com aquest al costa de casa i has begut oli. Per això, les protestes del veïnat tenien una força que generava suports. A més a més, aquell complex Barça 2000 tenia una base inexplicada de com es finançaria, fet que va aprofitar l’Elefant Blau per fer una mica de demagògia, amb una base un punt sòlida, que feia veure els socis del Barça que era un pas previ a la conversió del club en societat anònima esportiva. El cas és que el projecte no es va executar i amb l’entrada de Joan Gaspart a la presidència l'any 2000 es va guardar definitivament en el calaix per descans dels veïns de Les Corts, molts dels quals, per no dir la quasi totalitat dels que es manifestaven, havien arribat al barri després que ho es fes el Barça. En qualsevol cas, això no atorga drets, però sí que ajudarà a entendre el que segueix.
En les eleccions del 2003, cap dels candidats que van passar el tall es va pronunciar favorable a la venda d’un metre quadrat. És espectacular visionar encara avui la cinta del debat en el que van participar tots a City TV (ara TD8) sota la direcció del Xavi Bosch i tots, un rere l’altre, prometien que no vendrien ni un pam. Lleig i molt malament, perquè alguns d’ells no ho pensaven. I així va ser com Laporta es va saltar la promesa, va embolicar la troca i es va inventar allò de convertir el patrimoni. Bé, una estafa com una altra qualsevol. Tant és. El cas és que el club ha dissenyat un pla de millora pel Camp Nou i aquest passa per un elevant finançament que s’intenta treure dels terrenys ja improductius del Miniestadi i el seu voltant. Aquí torna a aparèixer el sector veïnal i encara amb més força que abans. Jo no estic completament a favor dels veïns. I tinc dubtes respecte dels plans del Barça. Però sobretot no estic gens d’acord amb els veïns, amb alguns d’ells, pel to que utilitzen, per les amenaces que llences (han arribat, bé, més aviat un eixelebrat, a demanar que s’expropiï al Barça) i per un posat egoista difícil d’entendre. En la base de tot, el crit més sonor és aquell que reclama poc menys que els terrenys del Miniestadi es converteixin en parcs. Vejam, això és una propietat privada i, donat que no estem en el comunisme, i que encara es respecta la propietat privada, serà el propietari conjuntament amb l’ajuntament que determinin l’ús més adient per les parts.
Els veïns, en realitat, no volen més veïns. Diguem-ho clar: no volen que els construeixin més pisos al voltant. Però això, qui ho demana? Els que viuen en aquells mastodonts de vint plantes? Aquí és a on no estic d’acord amb els moviments veïnals: aquest egoisme de no voler més veïns al voltant i dinamitar-ho tot. Tant com si a la meva escala de veïns ens plantem davant el solar del costat perquè no hi edifiquin. Home, potser el que passa és que no acabem d’entendre que això és una ciutat on només hi ha 100 quilòmetres quadrats i ens hem d’estrènyer una mica. Si els veïns volen un parc, fet que aplaudeixo, haurà de ser l’ajuntament, és a dir, tots els barcelonins, els que hem de pagar aquell terreny i canviar la seva qualificació. Però haurem de pagar el preu de mercat d’aquells terrenys. Entendria la protesta veïnal si anés encaminada a forçar l’ajuntament a comprar el terreny i fer un parc. Compteu amb mi llavors. Però no quan no volen més veïns. I si els veïns de tota la vida, pagesos entre ells, haguessin mostrat el mateix tarannà quan van aixecar aquestes moles que estan al sud del Miniestadi.
Entretant, Jaume Llauradó, avorrit de ser massa temps en l’anonimat, i suposo que amb la certesa que ja hem oblidat les trampes que va fer la seva candidatura en les eleccions del 2003, ha demanat una mica de protagonisme a través de la plataforma Fòrum Samitier (hi haurà un dia un Fòrum Schuster, Fòrum Laudrup, Fòrum Saviola, etc, ex barcelonistes en les files del nostre rival, com va passar dos cops amb Samitier?). Diu Llauradó que tot això del Camp Nou, els embolics amb els veïns i el problema en què s’ha convertit el nostre Temple s’arregla d’una manera contundent: marxem de Les Corts i busquem un espai –perquè ell diu que en sobren a Barcelona- per edificar un nou Temple per encabir uns 130.000 espectadors. Que si un dia vam marxar de Les Corts, ara podrem fer-ho del Camp Nou sense cap problema. És a dir, estem aquí amb un estira i arronsa de venda de patrimoni i ell planteja tirar pel recte i vendre-ho tot. Més sentit comú, collons. Parla de buscar llocs que estiguin més comunicats. És que el Camp Nou no té dues línies de metro i aviat arribarà la número 9? Que hi ha molts cotxes dins del camp, que hi ha merder i que els seient són cada cop més petits? Bona aquesta. Potser que faci memòria quan ell va ser vicepresident i va permetre tots aquells disbarats i aberracions del president de torn (Joan Gaspart): primer, que s’assabenti perquè ara els seients són tant estrets i perquè hi ha tants cotxes (potser perquè hi havia un descontrol descomunal amb els abonaments de la tercera graderia que, quan es va haver de posar ordre, es va haver d’encabir centenars de socis que s’havien quedat sense seient). De fet, el seient és el mateix, el que s’ha reduït és l’espai entre seient i per això ens frotem en els partits. En fi, idees de bombers per moments complicats.
Sí a una adequació del Camp Nou però sense ni el més mínim risc econòmic per no haver de patit les conseqüències nefastes que vam arrossegar els anys seixanta amb la construcció del Camp Nou, la no recualificació de Les Corts i la minva econòmica i de potencial esportiu que vam partir. I tot plegat, amb un bon acord amb les veïns i amb l’ajuntament, que som tots.

Segon concert d’U2 al Camp Nou (2 de juliol)

Si va succeir amb Bruce Springsteen, per què U2 no podia tenir el seu segon concerta a Barcelona. Deu ser molt llaminer pels organitzadors veure com prop de 90.000 entrades s’esgoten en menys d’una hora. Doncs ja en tenim un altre. Ho celebro perquè havia abaixat la guàrdia i m’havia retirat després del despropòsit que vaig trobar en la compra d’entrades a través de les facilitats que donava el Barça als seus socis. Espero una segona facilitació de l’entitat i vejam si aquí pesco, però a preus raonables i en un lloc que es pugui veure el concert com cal en el Camp Nou. Ens veiem el 2 de juliol al Temple dels culers per vibrar amb U2 (m’acaba d’afectar l’esperit culer de celebrar la Lliga abans d’aconseguir-la).