L’enigma de la princeseta del restaurant Alba del carrer Enric Granados

Quina cara se’t deu quedar quan entres en un restaurant i et trobes de cara a qui s’està imitant a la tele? Home, si et fas unes abraçades sentides, deu ser que ho portes bé i ets un campió, com el Carles Puyol quan s’ha trobat al seu alter ego al restaurant Alba, a on una princeseta anava mirant de lluny les taules amb el millor dels seus somriures.
Nit freda a Barcelona, de menys a més, a l’inrevés que el Barça, que avui sí que semblava que volia transmetre que sense el seu pilota d’or (Leo Messi) es menys del que ens temíem. Quina empanada! Però ja està bé. Els tres puntes al sarró.
Ah, quin gran gol, de penal injust! Té aquestes coses quan jugues amb rivals com aquests, que et contagies de la seva mediocritat i has de fer ús d’allò més correcte o, si cal, d'allò més incorrecte (aprofitar-se dels errors de tercers). Que no ha estat penal? Bé, no ho ha entès així l’inqualificable Iturralde.
Per cert, dia de festa i partit, com abans, des del galliner, al Gol Sud. Quins temps aquells. No hi ha com tenir amics que et passin dues entrades per veure el derbi; al costat dels bretols aquests de l’Espanyol. Quina gentussa. No han parat d’insultar en tot el partit. I sense provocacions ni res. Amb amics com aquests, perquè tenir enemics, oi?
En fi, que acabarem l’any líders a la Lliga, hem passat als vuitens de final de la Lliga de Campions i demà marxem a Abu Dhabi a per la sisena copa del 2009: el Mundial de Clubs. Bon equip aquest de l’Atlante. Poca conya. La toquen força bé. Caminant, però la toquen.

Au va, acabeu d’una vegada!!!

Ja arriben els camions amb l’asfalt. Bon senyal. Les obres també tenen pinte d'acabar-se.
Mesos i mesos de sorolls i molèsties. No ha quedat del tot malament. Noves voreres, més amples.
Les motos i els bars amb les seves terrasses i la seva xusma ho agrairan.

Xavi Hernández, aquest sí que és un puto crack

Per definició, Xavi Hernández és un gran jugador. I com a migcampista, i a més a més del Barça, més motiu encara per agradar-me. Per tant, escric certament motivat quan em refereixo a ell, perquè també em cau molt bé.
Avui, en el context del Mundial de Clubs, havia sol·licitat una entrevista amb ell i ens l’ha concedit avui. He gaudit molt, encara que poc temps.
Un dubte. “Saps que algun cop se t’havia titllat com el problema de l’equip i que hi havia gent que s’assenyalava com a funcionari?”. Somriu i diu que desconeixia aquest qualificatiu en la seva persona.
“Jo depenc del company, la majoria de cops. Sóc un passador i necessito un company per associar-me. Si ningú no es desmarca, jo haig de fer voltes, protegir la pilota, regatejar o fer una passa horitzontal. Si jugo vint metres enrere, ho tinc difícil per fer una passada de gol... ¿Què els passa amb d'altres companys amb passada i xut que estan molt enrere? Doncs que perden xut, encara que [l'entorn] no els exigeix com a mi. A mi sí que m'ho exigeixen. Moltes vegades m'han exigit coses que jo no puc fer per una situació determinada. Que no xuto mai a porta? No serà que no em donen la possibilitats de fer-ho? Quan tinc una opció de fer-ho, ho faig. ¿Quant xuts estan fent companys amb un bon cacau?”, reflexiona.
Jo sostinc que Kaká al Barça tampoc xutaria, per la manera que tenim de jugar, fet que Xavi ho explica de la següent manera:
“Al Madrid tots van en profunditat i són molt verticals. Tots se't desmarquen amb una gran velocitat. Viuen d'això. Generen molts més espais perquè els seus atacats són ràpids i no permeten que el sistema defensiu s'organitzi com quan nosaltres tenim la pilota i construïm amb una altra velocitat. Això també genera molts espais per xutar. Nosaltres tenim pocs, perquè allà a on es pot xutar hi ha massa defenses ocupant terreny”.
“No et motiva tenir un bloc a Internet con l’Iniesta o el Puyol?”. No, sembla que passa bastant de la història internàuta.
L'entrevista, dijous després de passar a la final del Mundial de Clubs, o en cas contrari, me l'hauré de menjar sota una palmera.

RAC1, ningú pot amb aquests

Acaba de sortir la darrera onada d’audiències i grosso modo hi ha tres apunts que em mereixen una atenció: la primera, sens dubte, és la consolidació de RAC1 com l'emissora més escoltada. La segona i tercera van lligades: sembla que el problema no era el Bernat Soler, degut al daltabaix que han patit els esports per la nit i que tot plegat ha catapultat el programa del Joan Maria Pou al punt més alt. Però aquí no acaba la cosa, i aquí sí que vull brindar: per fi, un programa esportiu nocturn en català domina la radiodifusió a casa nostra. Per tant, i si no vaig molt equivocat, per primer cop El Larguero de la SER deixa de mirar pel retrovisor a Catalunya per veure el segon.
Per tant, insisteixo, primera manifestació: enhorabona a RAC1 i, en especial, a tota la seva gent d’esports i, concretament, al programa de la nit i al seu conductor per aquest bestial èxit, que també s’ha de fer extensible a tota la gent que durant la setmana s’hi aboca, com el Jaume Mullor i el Xavi Puig, i sense oblidar al meu estimat Raül Llimós, encara que aquest ja fa temps que va sobradet per la tarda amb uns registres envejables.
Anem a Catalunya Ràdio, una emissora que estimo profundament, pal de paller de la ràdio al país en els darrers anys i que enfila perillosament el camí de convertir-se en una Radio Nacional de España que arriba a tothom, però que no se sap qui collons l’escolta.
M’interessen els esports de Catalunya Ràdio, i aquest any havien fet una aposta interessant que calarà amb els mesos perquè està en el seu hàbitat, i no és un altre que l’espai del vespre, igual que si un dia es decideixen per retornar els esports dels migdia a un format com cal, és a dir, mitja hora mínim.
La nit és una altra cosa. La nit pateix la deixadesa i les conseqüències de la impunitat amb què han operat un seguit d’individus que han posat la nau en una situació molt arriscada i que han actuat amb un grau d’ineptitud suprem i amb poca responsabilitat. Parlo dels grans gestors que han ensorrat pot a poc aquesta casa deixant escapar brillants propostes radiofòniques i als qui les lideraven. Des de llavors, tot han estat pegats i pressions brutals amb les noves apostes i, és clar, manca de paciència. D’aquí que un programa més que acceptable i digne, i sobretot esportiu, estigués constantment posat en entredit per la casa com era l’espai del Bernat Soler, qui va arribar a dominar la nit en català, però lluny del Larguero.
L’empresa va voler executar un antic pla i va fer venir Pere Escobar per impulsar un espai que no ha encaixat, per ara. Les números son esfereïdors: RAC1 té 109.000 oients cada nit (103.000 El Larguero), mentre que El Club de la Mitjanit recull només 32.000. Això es pot dir de moltes maneres, però a mi se m’acut que és una hòstia amb majúscules.
Però no mirem només el programa, perquè cometrem l’error de sempre. Obrim els ulls, mirem a dreta i esquerra i rebobinem per entendre que potser l’espai es sí és com un illot en l’immens oceà. Recordo al Basté llençat coets a Catalunya Ràdio amb els EGM, però també tenia una mica a veure que darrera d’ells hi havia un espai potent de notícies que dirigia el Gaspar Hernández que empenyia també molta audiència cap al No ho diguis a Ningú. M’he volgut referir a aquest espai per comparar-lo amb el del Joan Barril, potser tècnicament inqüèstionable, però avorrit, mancat de trempera i, sobretot, fet per algú a qui no li agrada el periodisme i sí opinar i deixar un comentari després de cada informació. Jo crec que és un espai que perjudica els esports de la matinada. Si a més a més, passa que abans Catalunya Ràdio i RAC1 competien en horari i ara la primera ha deixat orfes durant una hora a prop de 50.000 oients, doncs tindrem més claus per estendre el que passa.
És clar, no podem oblidar el perfil de l’espai. Aquí pot passar una cosa: que l’audiència madridista es pugui arribar a sentir més còmode en un programa de Catalunya Ràdio que amb El Larguero per les hòsties que rep el Barça, i també que la culé prefereixi que mentre el seu equip ho guanya tot, el que menys de gust li ve és escoltar garrotades contra els seus, encara que algunes estiguin més que justificades.
No sé, com sempre, una mica de tot i del que no sabem. El cas és que RAC1 són els més grans i ja no només ho certifica la qualitat de la seva programació, sinó que els números que encara es resistien també s’han arrenglerat al costat de l’emissora del Grup Godó.
Davant això no és pot més que felicitar-los.

Piqué, gran, i encara ho serà més

Amb Gerard Piqué no puc dir el mateix que en el seu dia faig defensar sense reserves quan l’entitat va encomanar a Pep Guardiola fer-se càrrec del nostre tresor: el primer equip del Barça. Jo vaig pensar que ho faria bé. No tant bé com ho està fent, però sí que vaig creure en el Guardiola, perquè sempre he cregut. És una qüestió de que hi crec, i punt.
Amb Piqué, no. També ho reconec. Tenia molts dubte i a més a més em semblava una mica ximplet. Passat un any i mig, m’ho haig de menjar tot amb patates picants, i tot el cagadubtisme que vaig generar, inclús aquell punt de puteria quan vaig criticar que sempre que marquem un gol ell salta per sobre de tots per sortir a la foto. Tot, tot, tot, m’ho empasso.
Em trec el barret davant d’un jugador amb qui ara sí que hi crec, i que penso que té una projecció brutal, sempre que tingui aquest punt d’equilibri que ara l’he descobert.
L’altre dia ens va concedir una entrevista, i vam passar una bona estona, parlant sobretot d’ell, més que de futbol. És una mica tímid en el registre d'una cara a cara amb la premsa. Suposo que quan porti més hores de vol amb periodistes encara serà molt millor comunicador. Val la pena. Serà el nostre futur capità. I serà un gran capità.
Per cert, es penja a la gepa dels seus companys quan marquem perquè li mola i perquè ho va aprendre a Anglaterra.

PD: La FIFA ha obert la votació popular per decidir el millor gol. És clar, el gol d'Iniesta contra el Chelsea ha rebut el meu suport, però en el llistat hi ha golarros brutals.

El Laporta amb un pedal: innocent o traït?

Hi ha un punt en la personalitat de Joan Laporta que el fa ser molt innocent i alhora feble. Apunto aquesta sentència, que no atenuant, per tal que es tingui en compte, i la gent que el coneix estarà d’acord. Segur.
Ja han passat uns dies del nou episodi de Laporta. Un nou cas Laporta. No serà l’últim. Divendres que ve, Laporta protagonitzarà a Vic el tancament de la campanya a favor de les consultes d'autodeterminació, convocades a 170 municipis catalans per al pròxim 13 de desembre.
El Barça va guanyar fa dos diumenges el clàssic contra el Madrid (1-0) i Laporta va acudir a un local barceloní (Luz de Gas) freqüentat sovint per ell. Allà, va coincidir amb molta gent, també del canal GOL TV i del canal televisiu Intereconomia, que el dia abans havia traslladat el seu programa esportiu Punto Pelota i els seus col·laboradors per aconseguir un rècord en fer una tertúlia que durés 23 hores.
A Luz de Gas, Laporta es troba com a casa seva, també gràcies a una targeta exclusiva, de la qual gaudeixen alguns escollits a la ciutat, i que li permet consumir sense abonar ni un duro. Bé, aquestes coses passen; alguns hem de suportar la mirada desafiant del segurata de torn, que ens intimida i ens voldria matar, i d’altres gaudeixen de les prebendes que permet, per exemple, un càrrec com el de president del Barça.
A Luz de Gas, insisteixo, Laporta anava sobrat. Com hagués anat jo i tot culé que aquella nit ens ho vam passar en gran al Temple veient el nostre equip guanyar i recuperant el lideratge. Laporta no va fer res estrany que no hagi fet en el mateix indret en d’altres cops, la qual cosa no vol dir que ser reiteratiu en una rucada, no deixis de ser un ruc, qualificatiu que s’escau perfectament en el cas del president barcelonista.
Laporta es va trobar molt còmode. Excessivament còmode, inclús amb aquells que van veure l’oportunitat temps després de captar amb les seves càmeres unes instantànies amb les que podrien fer l’agost. El problema per a Laporta va ser que no només va ballar amb la més lletja, sinó que aquesta, a més a més, anava predisposada a fer-li mal.
Insisteixo que des del meu punt de vista, Laporta ha perdut els estreps fa molt de temps, no calibra les derrapades que fa i el mal que li reporten i, el més important, el desprestigi que està provocant a la presidència del Barça.
No crec que el cas s’hagi de quedar en jutjar, si és que jutgem, en el comportament d’un personatge que s’ho passa bé en un local públic i representa el que representa. Per a mi, el cas greu és que Laporta ara mateix ha perdut el nord. Dic això, perquè em sembla que està en aquell instant que se la porta fluixa tot i que li rellisca el que pensin d’ell. No és correcta aquesta actitud, perquè s’allunya perillosament del càrrec que representa.
A mi no em fereix especialmente ni m’incomoda molt que embogeixi per guanyar el Madrid. El que em preocupa és que no tingui la lucidesa de què ho està fent en un lloc públic, que sap el que l’envolta (sí, coneixia que hi havia gent d’Intereconomia) i que no tingui un punt d’equilibri per projectar la seva derrapada en un escenari mediàtic al dia següent. Això és el que em preocupa. Que pensi que se la porta fluixa tot perquè ja s’ha construït un missatge autoprotector que arrenca de l’aberració de la caverna mediàtica i que hi ha gent que no suporta el 2-6 o el triplet. És clar que hi ha caverna mediàtica, i tots la coneixem, la mateixa que ha convidat Sandro Rosell a una ponència aquest dijous, i que el madridisme encara no ha paït l’enculada que els vam fer l’any passat, però això no no es pot agafar com excusa per justificar una actitud pròpia d’un eixelebrat.
Laporta no es comporta bé i ha de saber que les seves accions podem embrutar la imatge del president del Barça i de la pròpia entitat.
Si Laporta es troba en un estat d’eufòria, ha de conèixer de qui està envoltat, quins interessos té qui l'envolta, quin grau de fiabilitat té i qui mal ús pot fer de la informació.
Em sembla patètic que Laporta s’exposi davant d’una càmera amb flaix i no se li desperti l’interès per saber qui hi ha al darrera. Si d’això no aprèn que les festes han de ser privades i amb gent de confiança, és que aquest paio s’ha begut l’enteniment.
D’aquests fets s'han derivant uns altres, els més importants dels quals per a mi han estat la sorpresa que alguns periodistes i mitjans han mostrat per la poca rellevància que ha tingut en la premsa catalana les foto robades per part de La Gaceta, diari de l’extrema dreta del grup Intereconomia, i per altra banda la crisi que han viscut alguns informadors catalans davant el dubte de donar o no corda a la informació que se’n deriva.
Del primer cas, crec que cadascú a casa seva sap el que ha de fer i que és realment preocupant que sempre són els mateixos indignes que es preocupen per les mateixes coses: quan publiquen merda es pensen que tots hem d’ensumar-la i alhora escampar-la encara més.
En el segon cas, ho tinc clar: el periodista no té el dret a la informació. Aquest dret només pertany a l’audiència, al públic, a l’opinió pública. Per tant, encara que sembli una contradicció, crec que l’afició del Barça, els seus socis, i el públic català en general, ja que Laporta es vol projectar en l’àmbit polític, han de conèixer el comportament del president del Barça. Encara que dolgui. I, de veritat, ha dolgut.

En moto, pu-pu-pa-pa-pa! (*)

Me he comprado una moto. Bueno, he adelantado una paga y señal para tener una Honda Scoopy SH 125 cc molona. No hay episodio más poco recomentado para reforzar la idea, ya de por sí débil, de formar parte de la familia de las dos ruedas que salir de casa y ver cómo en la esquina y delante de mis ojos un insensato sale del aparcamiento sin intermitente y se estrella contra él una moto. Se me ha puesto la piel de gallina de hasta qué grado de vulnerabilidad podré alcanzar encima de esa motocicleta que estoy apunto de adquirir.
He sido el único testigo que ha visto toda la secuencia. Insisto, he sido el único porque al final de la historia surge un espontáneo que hace que deje de creer en la especie humana.
Un conductor asiático maniobraba entre las putas obras que aún no han acabado en mi calle (Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat) esquina con la calle França. Yo estaba esperando a que acabase de mover el coche para pasar por el semáforo. El caso es que el tío, sin dudar, ha metido la furgoneta en la vía y sin intermitente y una motocicleta conducida por una joven se ha estrellado. La he visto volar y caer al suelo. Primer e importante consejo: ante la duda de qué conviene más o un casco integral o uno de los superguais, definitivo: uno integral. Me ha salido del alma: "Eres un idiota. Imbécil". El pobre hombre ha salido de su furgoneta cómo si saliese de su nave espacial en otro planeta. "¿Qué ha pasado? ¿Qué meteorito se ha estrellado contra mi nave?", se ha debido preguntar hasta que ha visto a la joven con la cara ensangrentada y estirada en el asfalto, como si se hubiese caído de un quinto piso.
No estamos preparados para los imprevistos, ni para las urgencia. Y claro, ni me sabía el número de emergencias, ni el de la ambulancia, ni el de la policía ni el de su puta madre. Qué pardillo, ¡dios! Al final una dulce voz me ha dicho que el teléfono de las ambulancias es el 112 (¡ES EL 112!) y después de una charla en la que te solicitan demasiada información para el poco tiempo que hay, porque en realidad no sabes si lo que tienes al lado es un fiambre, me pasan con un médico que me somete a otra taladrada. Bien, parece que se mueve. Algo es algo.
Veo cómo todo el mundo llama a la ambulancia. Se presentarán quinientas al final.
Al cabo de un diez minutos, llega la Guardia Urbana (¿dónde coño está la policía de proximidad, la de barrio?). En un accidente, uno necesita gente serena, que sepa de qué va la cosa, que domine el percal y que tenga ese punto de control que no existe en el momento. Me juego los últimos mil euros que me quedan en la cuenta corriente de que hoy se estrenaban en el servicio, que hoy debutaban. Cuánto pardillo en tan pocos metros cuadrados.
Me dice uno de los cachorros que si tengo prisa, que le dé un móvil para pasárselo a los de atestados que me llamarán para que les explique qué ha pasado, porque me he presentado como testigo de los hechos. Se lo doy, pero me quedo un rato y veo que sale otro testigo.
La chica en el suelo está descompuesta y sufre porque, entre todas las calamidades, dice que se siente avergonzada allí tirada en el suelo, y sin que venga la ambulancia (ya pasan 15 minutos).
Tengo que irme, le doy el teléfono a la chica, se lo escribo en una hoja y le digo que si me necesita para el juicio, que me llame. La policía se hace cargo del asunto, y hasta dirige el tráfico que empieza a ser voluminoso.
Al otro lado de la calle, el asiático, solitario, no sabe aún qué ha pasado. Supuestamente, ha salido del restaurante chino de enfrente. Pero nadie del restaurante da la cara por él, ni se interesa. Quizá ha habido toque de queda dentro del local y ha desaparecido el personal en caso de redada. Me voy, sin oír aún la música de una ambulancia, que ya tarda.
Se me acerca el supuesto segundo testigo. Me dice que si necesito algún testigo más, que él lo busca (¿?). "¿Cómo?",le dijo. Sí, me está diciendo que él testificará a favor de la chica y que ha salido del restaurante chino, pero que ya no volverá a entrar. No entiendo nada. Me dice que si se lo tiene que inventar, que lo hará.
Le doy la espalda y me voy a buscar el metro.
Acabo de recibir un mensaje de la chica (Telma), y asegura que ha salido del hospital y que parece que la cosa no ha ido tal mal. Me alegro mucho por ella.

(*) La Moto: canción de Pere Tàpies (el estribillo decía eso: pu-pu-pa-pa-pa!)

El dia que la l’empresa et demana la pasta

L’empresa no et regala res. I ara, encara menys. Escoltes que hi ha crisi i que hi ha gent que ho està passant malament, com si la pel·lícula no anés amb tu. Fins que passa. I arriba un dia que l’empresa et demana la pasta. I et diu, et suggereix i, en definitiva, t’intimida com anys enrere t’ho va fer. I et diu amb bones paraules que aquest no és l’escenari que es preveia, però és el que hi ha, que ens hem polit tot el patrimoni immobiliari, que el deute s’ha disparat, que la previsió és que els números vermells acabin cremant-se i que 65 persones, perquè ja han fet números, sí, 65 persones es van al puto carrer si no els dones la pasta. Tu, que durant els noranta vas haver d’empassar-te uns quants anys de congelació salarial, amb la pèrdua de milers d’euros de poder adquisitiu, i també amb el suggeriment que la contenció salvava llocs de treballs, et sents una mica abatut.
I l’empresa et demana solidaritat i responsabilitat, i et prega que reflexionis respecte del futur de tots.
I l’empresa té un pla per ara, i un altre per qual les coses tornin a anar bé (¿?). Que primer, deixis de cobrar una paga, és a dir, un 8% del salari, i que quan les núvols s’esvaeixin i torni a sortir el sol, tot es tornarà a revisar.
Et diuen que aquella paga amb la qual ja ni hi comptaves, perquè la tenies reservada per abonar l’IBI de la casa, del pàrquing, l’assegurança del cotxe, l’impost de circulació, l’assegurança de la casa i la xavalla que et restava per PyV (putas y varios), que això, que la comencis a oblidar perquè és la solució als mals detectats i que poden posar en risc 65 llocs de treball.
Davant d’això, aquesta no serà una nit per somiar amb els angelets. Tot sigui per l'empresa, o no?

Què fa Cristiano Ronaldo en la segona posició de la Pilota d’Or?

La Premier League i el Calcio tenen això, que pels francesos, i per tota Europa, no ens enganyem, segueixen tenint més força que la Lliga. Si no, de què Cristiano darrera de Xavi o d’Iniesta o del mateix Eto’o? Incomprensible. Vergonyós. Tant com veure Cannavaro aixecant uns anys enrere aquest trofeu.
No sóc nou en la crítica contra aquests reconeixements individuals, perquè no em posa gens això de distingir un jugador, però un cop concedits, et fixes de com funciona la cosa i el criteri lamentable amb el que s’atorguen els premis; que ha fet Kaká per estar entre els deu primers? I Ibrahimovic? Steven Gerrard? Déu meu. Com per fer una entrevista als que voten. Millor continuem amb la ignorància.
L’únic excitant és que s’escolti el nom de Barça, amb majúscules, i el reconeixement a casa nostra i el nostre planter. Per això sí que val la pena aquest circ.
Felicitats Messi, i no t’apalanquis, que sabem que no ho faràs, campió!!!
Llistat dels Pilota d'Or segons la pàgina web del Barça i que jo comparteixo, per això de posar i no oblidar que a aquests dos: Ronaldo i Figo, els vam fer grans nosaltres:
1960 Luis Suárez (Barça)
1973 Johan Cruyff (Ajax/Barça)
1974 Johan Cruyff (Barça)
1994 Hristo Stòitxkov (Barça)
1997 Ronaldo (Barça/Inter)
1999 Rivaldo (Barça)
2000 Luis Figo (Barça/Madrid)
2005 Ronaldinho (Barça)
2009 Leo Messi (Barça)

La turba (periodística) merengona ataca

Una turba histèrica i embogida ens recorda després d’un dolç somni que, un cop més, el guanyador moral (Madrid) és el veritable vencedor del clàssic. Resulta simpàtic com l’esport, i aquest futbol que tant estimem, és capaç d’oblidar sovint el guanyador (FC Barcelona) per llençar-se als braços del perdedor (Madrid), a qui atorga categoria de guanyador, que és tant com dir res.
La turba (periodística) merengona ens vol fer creure que ahir la victòria s’hauria d'haver compartit, quan no la victòria hauria d’haver anar a la Meseta. Res d’això nois, que a Can Barça ja sabem de què va aquesta pel·lícula perquè durant molts anys hem interpretat aquest paper, el de voler fer entendre al món el que no és.
S’escau allò de “a mamarla” tant apropiat en aquest context però sobretot perquè per molt que m’esforço en respectar-los, només veig mediocritat en aquest turba d’insensats que encara els costa encaixar la derrota.
Com feia anys, la vida dels barcelonistes passava per derrotar el Madrid, i ara la seva passa no per vèncer, sinó per no sortir golejats dels enfrontaments. Així estem.
Partit molt disputat, en el qual el Madrid va jugar als 238% per posar-se a la mateixa alçada i que al final el toc combinat dels cracks blaugrana va possibilitar el gol de la victòria d'Ibra. Sensacional espectacle, d’aquells que fan afició com reclamava en Florentino Pérez, un altre cop líders i a esperar el Xerès.

Pd: sembla ser que la festa del cinema ha estat aclaparadora i, a manca que sorgeixi algun episodi d’incidents, l’aventura ha estat tot un èxit. Me’n alegro.

Àgora, la terra deixa de ser el centre de l’Univers

És molt interessant aquesta pel·lícula Àgora, llàstima que hem acabat veient-la en el Renoir Floridablanca, en una sala (1) que fa riure: petita i amb una pantalla no més grans que les televisions que ja es poden comprar en els grans centres comercials. Una estafa.
Però la pel·lícula està ben parida, especialment per tractar-se d’un director com l’Alejandro Amenábar que cada dia, cada producció que enceta, puja un graó més.
Bona ambientació i efectes especials. Bon guió i sensacional debat respecte a les inquietuds de la gent de llavors amb el dubte sense resoldre de si la Terra era o no en el centre de l’Univers.
I una nova certificació que les religions han estat el gran càncer pel lliure-pensament. I aquí el cristianisme queda ben retratat, com quasi sempre.

La Vinateria del Call, l’antre de categoria

Què seria d’una passejada pel Gòtic sense parar atenció i dir-me a mi mateix: “Un dia haig de tornar a La Vinateria del Call” (Carrer Sant Domènec del Call, 9. Barcelona). Com ja estem fins el capdamunt de caminar i donat que les opcions d’acabar en el Club Capitol a on fan l’obra de teatre La forma de les coses s’ha esvaït perquè els preus del teatre em segueixen semblant una passada de cars, faig meu el pensament que un dia hauria de tornar al Call i allà que hi anem. L’hora és d’adient (21:00 hores), perquè mitja hora després s’ha format una cua que sortia pe la porta.
Allà hi era com sempre l’amo del local, Miguel García Antolín, que com heu pogut comprovar té nom de porter de futbol sala de La Vanguardia. De fet, així el vaig conèixer, a través d’un amic comú (Jordi Mèlich) quan van començar els partits de futbol sala entre mitjans de comunicació de Barcelona i alguns per completar i millorar el baix nivell futbolístic de jugadors de les redaccions ficaven mà en el mercat de la ciutat.
La trobada ha estat d’allò més: “Hòstia, com t’has engreixat”. En circumstàncies normals hagués tocat el dos, però hi havia gana, tenim tauleta en aquest antre sense llum però que heu de visitar un cop a la vida i no farem un lleig quan ell també reconeix que s’ha posat com un bacó.

Doncs això, un antre de categoria, a on en menja bé o molt bé, un lloc a on es té cura del pa amb tomàquet i a on no es pot fumar.

Gloriososos aquests llocs de Barcelona.

Apuntava a una tarda de sofà i futbol i ha acabat sent la tarda de les tendes per Barcelona

Un no s’havia fet molts plans per la tarda de dissabte, però veient la programació futbolística apareixia en l’horitzó la possibilitat d’un dia de sofà veient partits un darrera l’altre, a cost zero. Però les ordres, els suggeriments, ordres són, i cap al centre a passejar i a mirar tendes, que per això estan. Sortir cap a les sis amb el cel fosc és depriment. Queda tant a prop l’estiu que sembla una broma de mal gust passejar per Barcelona sense llum, i amb aquesta temperatura. Si com a mínim estiguessin enceses les llumetes de Nadal (el dia 1 de desembre les activaran).
Trajectòria vital després de sortir del metro atapeït de gent:
- Anar a mirar un artefacte que cou el peix i les verduretes en el microones, però que ho fa sense aigua i en la meitat de temps. No sé com es diu, però anem a Gadgets & Cuina, al carrer Aragó, cantonada Rambla Catalunya, a on és el Quílez, al Casa Viva (antiga Gerplex) i a l’Habitat del Triangle: - Abans, però, ens ha donat temps per ensumar a L’Occitane en Provence totes les flaires i tastar alguna crema hidratant, és clar, per tenir cura d’aquestes mans maltractades pel dia a dia,- Fer un cop d’ull al mateix Quílez - I superada la gimcana d’on trobarem el millor preu (34€) per l’artefacte per fer bullit el peix i les verduretes, planifiquem una tarda força menys estressant i més deixar-nos anar.
Un col·lectiu de kumbaiàs ha fet seu el carrer Pelai i es manifesta perquè sembla que no els deixen ocupar ni jugar al carrer. Es mofen a la cara de la policia (Guarra Urbana), fan els jocs típics d’aquest col·lectiu sempre tan inquiet i com la gresca porta música de fons, fem parada i fonda una estoneta - En endinsem cap al gòtic, desbordat de gent per tot arreu. La fira de Santa Llúcia ja s’ha posat en marxa, encara que amb menys casetes, menys gent i menys tot
- Igual que la Plaça del Pi, que perd encís depenent del tipus de paradetes que hi posen, com les d’aquest dissabte. En fi, una tarda com feia temps no experimentava: el pur plaer de caminar i mirar tendes i gent pel centre de Barcelona, i allunyat per unes hores del futbol.

El futbol, segons Roures; ara en cinema

Diumenge es posa en marxa una iniciativa que té un punt atractiu, però que crec que serà un error per la potencialitat que té de generar un greu problema de seguretat, com és la instauració del futbol en els cinemes. El capital no entén de sentiments i de vegades de sentit comú, i em sembla que a Roures se li ha girat el cap. Li pot sortir bé, perquè ha demostrat de sobres que té una iniciativa, uns mètodes i un coratge a prova de bombes i amb un alt nivell d’èxit. Però el futbol és una altra cosa.
Quan ho va anunciar vaig pensar que s’havia begut l’enteniment. A poc del dia del clàssic entre el Barça i el Madrid al Camp Nou, al marge de l’èxit econòmic, perquè sembla que les entrades per Servicaixa estan exhaurides des fa força dies, cada cop més tinc el convenciment que l’enginy de Roures pot ser una bomba de rellotgeria.
El futbol es viu amb passió, i no sembla el cinema l’indret més adient per expressar el tipus de passió que es manifesta en el futbol. Com es farà a l’Icària el partit: a la sala 9 o 10, força grans? Bé, no descobreixo res quan de vegades quan veus una pel·li i al costat hi ha una de bombes, i acaba resultant una molèstia. Doncs que es preparin amb un partit de futbol.
En un partit de futbol, normalment si no vas a l’estadi el veus amb la teva gent, amb els que vols patir o gaudir. En un cinema, com es fa això? Com es separen les aficions? Quin tipus de tensió s’hauran de reprimir perquè el personal no acabi a hòsties abans de la mitja part? Qui evitarà que no es fumi, que la gent estigui còmoda al seient i no dempeus saltant, etc? Un segurata, dos, tres?
Està bé que es faci una pel·lícula d’un partit de futbol, però un partit de futbol, que crec que es córrer un seriós risc de seguretat. I veig en aquestes que a Roures tot li patina perquè ell observa el món amb una mirada idíl·lica, amb el pensament que la gent es comportarà, que serà respectuosa i que tot serà bonic i genial. De vegades aquest capital risc és un verí.
Tant debò arribem a diumenge per la nit i els cronistes de les sales de cinema ens parlin d’una experiència meravellosa i encoratjadora. Molt em temo que s’ha empès a un escenari un producte altament inflamable. I no és ser pessimista.

Desembarcament de Punto Pelota a Barcelona

S’ha marcat com a objectiu Josep Pedrerol batre un rècord a Barcelona aquest cap de setmana, prèvia al clàssic: convertir el seu programa Punto Pelota (Intereconomía TV) en l'espadi en directe de més durada, amb 23 hores d’emissió. I portarà el seu circ a Barcelona, a l’hotel Princesa Sofia (a partir de les 00:00 hores del dia 29) compartirà càmera amb els seus inqualificables i secundaris Siro López, Tomás Roncero, José Damián González, José Antonio Luque, Frédéric Hermel, Iñaki Cano, Javier G. Matallanas, Pedro Pablo San Martín, Loco Gatti, Jorge d’Alessandro, etc. `
Allà els tindreu a tots, malparlant del Barça i pixant-se a casa nostre. Bé, això podria ser una actitud fàcilment classificable com a pessimista o de baix perfil.
Per tant, que facin el que els hi vingui de gust i ja veurem al final del partit qui riu més.

Pedro, el gran pilot sense volant

Avui organitzava Johnnie Walker un pessebre al Circuit de Catalunya per presentar una campanya que ja porta dansant un temps: Únete al pacto: Kilómetros sin alcohol. Té bon cor aquesta campanya, que m’imagino que acabaran signant-la els que no agafem el cotxe si hem begut. Vaja, una campanya per reforçar posicions més que per canviar conductes.
Allà estava el gran campió finlandès Mika Hakkinen, ambaixador d’aquesta campanya per tot el món, i Pedro Martínez de la Rosa, com a hoste d’aquesta idea a casa nostra. Feia temps que no feia un apart amb el Pedro, des que va començar el seu periple amb McLaren, després dels fiascos a Arrows i Jaguar. No hi ha un esportista com ell, a punt d’arribar als 39 anys, amb aquest vigor, aquest caràcter tan afable després d’haver rebut tantes i tantes hòsties, tan disposat sempre i que desperta tanta admiració. És una llàstima que mai no hagi pogut demostrar res amb un volant guanyador, perquè mai no l'ha tingut. I és una llàstima que aquesta oportunitat no es torni a presentar mai més.
Diu que està negociant amb tots els equips que tenen vacant un volant i que res hi ha decidit. Ara les opcions més clares semblen USF1 i Force India. Diu que li agradaria compaginar la seva tasca a McLaren (els pilots provadors cada cop tenen menys feina perquè els entrenaments fora del calendari oficial quasi han desaparegut) i les curses amb un altre equip. Cosa difícil sembla, encara que la darrera paraula la tindran a Gran Bretanya.
M’agradaria tornar-lo a veure competir, perquè crec que es mereix una darrera oportunitat. Se la mereix i també nosaltres, per gaudir d’un gran esportista i una magnífica persona.
(Quin dia al Circuit. Una primavera encaixada a les portes de l'hivern)

És un bon moment per deixar córrer el pessimisme

La música de la Champions segueix sent la banda sonora més excitant avui dia en un camp de futbol, només superada per un gol de Barça. Mentre sonava i els jugadors enfilaven el camí cap a la gespa, TV1 va programar una entrevista amb Luis Figo. Vaja, és el que vèiem de retruc per la pantalla de televisió a la tribuna de premsa del Temple. No seria lleig si no fos perquè estava enregistrada, ja que minuts abans ja l’havien fet. Bé, una aposta informativa com una altra deu ser.
A Figo li van cantar això de “Ese portugués, qué hijo puta es!”. Denunciava el grup Un Crit Valent aquesta setmana que la presència de Figo no era grata pels culers, i en certa força jo estic d’acord, ja que va ser la seva marxa l’any 2000 el punt d’inflexió que des de llavors m’ha conduït a marcar encara amb més èmfasi la distància amb jugador del Barça, com diria aquell, purs mercenaris que un dia ens roben el cor i l’endemà ens posen les banyes.
Malgrat tot, crec que sí que hi ha un punt que crec que ja hauríem de començar a superar tots plegats, i que ha de començar a ser la nova forma de relacionar-nos amb el món, lluny d’aquella distància baixa a on es troben els mediocres i els miserables d’esperit. Jo, en aquest cas, ja prefereixo la ignorància a la rauxa, el silenci a l’insult, inclús estendre la mà (oh, quina fal·làcia) a estar tot el dia emprenyat i enfrontat amb el món. Dit això, tanco avui per sempre més el cas Figo, un mal somni d’estiu del 2000, que a les portes del 2010 em sona a prehistòria, com el cas Guruceta.
Apunts d’una nit humida gaudint del Barça-Inter: per què aquesta puta mania de xiular quan a través de la megafonia s’adreça un missatge de seguretat a l’afició rival? Quin grau d’imbecil·litat ens envaeix per destorbar el missatge? Per què tinc la sensació que l’àrbitre que ens xiula sempre és un cabró?
Superades aquestes molèsties, no inventaré més poesia barata per explicar el que vaig veure i gaudir. Simplement el record dels periodistes italians del meu costat, alguns cantant els gols del Barça i d’altres completament lliurats a una obra sublim, una altra que ens han regalat aquests jugadors, sota l’empara d’un gran tècnic com és Pep Guardiola.
Un dia voldria escriure el tractat del punt i final del pessimisme. L’adéu definitiu d’un posat que oprimeix massa i que ja no fa amb la nostra situació. Ens hem d’alliberar d’una vegada. No té sentit seguir sent així. Ja són massa anys dient que som així. Doncs jo em vull baixar d’aquest tren del constant pessimisme.
En fi, un dia l’escriuré amb tranquil·litat.
Per cert, amics meus es queixen amargament de la narració del partit per TVE. D’acord.

I per què no podem guanyar sense Ibra i Messi?

Hi ha un joc pervers en la premsa, amb el qual no em sento gens identificat, que és preguntar bajanades (o perogrulladas) i conduir a l’interlocutor a dir el que es vol que digui per tenir un titular fàcil. Tenim el cas Ibra i Messi. Deixem de banda que Josep Guardiola estigui jugant amb Jose Mourinho, com faria aquest si pogués, i faci veure que pot optar per l’alineació d’aquest dos quan en realitat podria ser un miratge.
En la conferència informativa se li ha burxat insistentment perquè es deixés anar amb una cosa semblant a: “Estic molt preocupat perquè no puc comptar amb Messi ni Ibra”, “Això és un daltabaix”, “No podrem guanyar sense ells i estem poc menys que eliminats”.

No un, sinó un munt de cops se'l va sondejar amb la mateixa idea i sempre hi havia la mateixa resposta: “Amb els que disposaré, podré guanyar”. A mi ja em val això, i em serveix perquè és el canvi de cultura que alguns es resisteixen a acceptar: som el Barça, som un gran equip i no plorem. I si perdem, mai podrem dir que no ens hem esforçat o ho hem intentat fins el darrer alè. A mi ja em serveix això, i m’agrada més.
Si heu parat atenció, la situació és la mateixa: potser no podem comptar amb els nostres cracks, però mostrem un tarannà més esperançador davant el desafiament. Hi ha qui encara no es vol adonar del canvi que estem vivint.

Hàbaluc, al carrer Enric Granados, sopar sa per recordar que avui fa set anys

Fa tot just set anys estava al Camp Nou veient guanyar els nostres gladiadors davant el Madrid. Només vaig poder quedar-me mitja part perquè havia de marxar a casa corrents a preparar els darrers detalls del casament.
Set anys no són res, i tampoc sembla una data per llençar la casa per la finestra. Ja vindran temps millors.

Per recordar el moment, un sopar en aquest extraordinari restaurant que s’anomena Hàbaluc, regentat per uns argentins al carrer Enric Granados 41 de Barcelona. Cuina sana o saníssima. Una delícia. Sense fums, bona companyia, millor ambientació i gran servei

Agustí Montal, el darrer porroner

Amb l’entrada de Josep Lluís Núñez es trencava la saga del porró umbilical que va unir als anteriors presidents del Barça, sorgits del tèxtil, però també per haver-se reproduït en anteriors juntes. És a dir, que per ser president, calia haver estat directiu.
Montal fill va ser abans que Núñez, i per tant va ser el darrer que va subjectar el porró, que va caure el desembre del 1977 quan va dir adéu i va permetre el seu segon, Raimon Carrasco, que visqués la presidència fins el 30 de juny del 1978, com així li ho permetia la Federació Catalana de Futbol.
Ahir l’Agustí Montal va presentar el llibre Agustí Montal. Memòria d’un president blaugrana en temps difícils. El llibre és d’obligatòria lectura, faltaria més, però haig d’advertir que hi ha més de la seva vida que del Barça, per tant, advertits quedeu.
El regnat de Montal no va ser bo. Que de Montal quedin les pinzellades catalanistes i el seu suport a l’estatut del 1977 diu molt poc de la seva gestió. No sóc gens sospitós en quan a la dimensió catalanista, però em fa l’efecte que hi ha un corrent de simpatia, que respecto, vers Montal i la seva junta, especialment treballant des de CiU, que ha vingut a donar un aire de grandesa aquella junta per fets polítics interessant però del tot insuficients per arribar a l’aprovat general del que interessa: què va fer el Barça sota el seu mandat? Res o molt poc. Això també és molt important.
Ningú li traurà, perquè seria injust, la lluita desfermada contra els inoperants i parcials estaments federatius. El cas dels oriünds és una mostra més que abans quan el barcelonisme plorava i es queixava no li mancaven raons; mentre el Barça volia inscriure com a oriünds a Cos i Heredia, la Federació li denegava els permisos i els aprovava a la resta de clubs. Una expedició d’advocats, encapçalats per Miquel Roca i Junyent va descobrir a suramèrica la gran farsa del futbol espanyol: jugadors que es feien passar per oriünds (nascuts a suramèrica però amb avantpassats espanyols) no tenien aquesta condició. La trampa va ser brutal i el Barça de Montal ho va descobrir. I podem seguir amb la lluita que va mantenir amb els estaments perquè els socis (quines coses sentir-les ara) fossin els que votessin en l’elecció dels presidents i no els compromissaris, fet que també va es va anotar al seu favor, encara que es va guanyar l’ira de la premsa més rància, de Madrid i de Barcelona.
Però si parlem de futbol, poca cosa hi ha. Molt poca.